Les caricatures de Mahoma

Els fets:
30 de setembre del 2005 es publiquen unes caricatures de Mahoma ( com a terrorista ) a un diari de Dinamarca.
El 20 de gener del 2005 es tornen a publicar a un diari, aquest cop a Noruega.
1 de febrer es publiquen de nou, aquesta vegada a França i també a Alemanya.
Tres dies després comencen las manifestacions a mols països àrabs. Moltes vegades amb violència cap a ambaixades dels països esmentats i també cap a esglésies cristianes. Banderes de la comunitat Europea cremades, sis persones mortes...

Quan vaig deixar enrere la infantesa i em vaig fer adolescent de seguida em vaig adonar que el meus pares no eren uns gegants, ni tampoc els més forts, ni els més sants, ni els més valents, ni tan sols els millors pares del món. Em va caure com un vel que duia penjat a la cara, com un tap que duia enganxat als ulls i els vaig descobrir com a portadors d'un munt de defectes i virtuts. Vaig descobrir en ells totes las misèries i pobreses interiors que tenen també totes les altres persones. Jo mateix inclòs.
La veritat és que no tenien res d'especial que els fes diferents dels altres adults que jo coneixia fins aleshores. Tota la admiració que jo tenia vers ells va desaparèixer com ho han fet els amics que vaig fer en aquella època adolescent.
Perquè els estimava i respectava, mai no vaig fer cap comentari crític vers ells. Es clar que sota el meu punt de vista tenia ganes de fer ús del meu dret a expressar-me, però l'instint de supervivència i perquè els hi devia un respecte i perquè els estimava, mai no ho vaig fer.
Vaig estar vivint a casa dels pares fins al trenta set anys, el que cobrava a les feines escombraries que m'anaven sortint, fins aquell moment, no em deixaven altre alternativa que arrossegar-me per l'apartament dels meus decebuts pares, si volia menjar, tenir un llit decent cada nit i sortir amb els meus amics algun dissabte. Poca cosa més.
Per mantenir la pau i la bona concòrdia tots fèiem bona cara i evitàvem las converses que sabíem podien portar mal rollo a la convivència diària dins la casa. No volíem viure en un ambient que es pogués mastegar i/o tallar amb un ganivet.
Tots, els papa, la mama i els meus germans sabíem de ven cert quines converses i quines accions calia evitar per no trencar la bona harmonia que cal dins d'una família com ara la nostra. Tot i així alguna vegada havia hagut alguna petita discussió fruit d'una conversa o fet desafortunat.
D'això la meva dona en diu hipocresia, manca de sinceritat. Ella defensa que cal ser lliure, espontani, sincer i així poder expressar tot allò que portem dins nostre. La resta, segons ella, és hipocresia.
Penso que el que fèiem a casa és la veritable sinceritat, es a dir, cercar les paraules que porten la pau, l'amistat, l'amor i la concòrdia. Buscar sempre las converses, els mots, els gestos i les mirades que sabem agradaran i faran feliços els que ens escolten i conviuen amb nosaltres.
Aquesta sinceritat que frega l'ofensa i porta la desunió més valdria dir-li mala educació si em permeteu ser sincer.
Moltes vegades aquesta sinceritat i aquesta llibertat d'expressió que proclamem i defensem, no és més que ganes d'insultar, faltar i humiliar als altres. De tot això els catalans hem patit i estem patint dels mitjans de comunicació espanyols. D'això els catalans tenim experiència a manta.
En nom de la llibertat d'expressió, moltes vegades, s'insulta, es menteix, es ridiculitza i s'humilia l'altre. Es fa un ús hipòcrita i mentider de la llibertat.

Les persones de religió islàmica veuen com un sacrilegi que es facin dibuixos, pintures o imatges de Mahoma o de qualsevol personatge que surti en a l'Alcorà, no cal dir, que no toleren bromes, acudits ni insults a Mahoma el sant profeta d'Alà. Això cal saber-ho i respectar-ho.

El món és el nostre pis, és la casa dels pares que esmentava abans. Recordar, també, que estem en ella de pas.
És el nostre petit apartament d'estudiants que fa tres centes seixanta cinc voltes al sol durant un any. Apartament perdut enmig d'una galàxia envoltada de milers d'altres galàxies.
A una habitació hi viu un musulmà a un altra, un senyor republicà, a la del fons un ateu, a la del davant una senyora de missa, a la que te bany hi viu un senyor solter, a l'altre una parella de drogodependents, a un altre un xinès i a l'altre...
Entre tots hem de procurar bona harmonia, perquè no vivim sols i hem de compartir la cuina la rentadora, el bany comú i, entre tots, a més, hem de pagar les despeses. Això ho saben prou els que han compartit apartament d'estudiants o els que hem viscut amb els pares fins ben entrats els trenta anys com ara jo mateix.
A més, deixeu-me dir una cosa: hem de reconèixer que els humans som orgullosos encara que alguna vegada plorem. Que tenim coneixement d'alguna cosa -de gairebé res- però que som ignorants fins el cap de munt. Que alguna vegada som generosos, però sempre egoistes. Que tenim por: a la fam, ala soledat, a la malaltia, a la vellesa, i sobretot a la mort. Que el sexe ens domina fins a fer trontollar la totalitat de la nostra vida. Fins i tot, mols cops, ens sentim bruts e indignes de ésser vius.
Alguna vegada la manca de sentit en la nostra vida ens produeix nàusea. Pura condició humana.
Amb tota aquesta pressió vital pensem que poden anar dient allò que ens passa pel cap alegrement?
Pensem que podem dir allò que ens sembla bé sense rumiar-ho?
Més aviat el que surt de tots nosaltres, donada la nostra condició imperfecte, és un cubell d'escombraries cada cop que obrim la boca.
Per tant abans de dir la el que ens peta, cal mesurar ben bé les repercussions que pot portar allò que expressem.
No vull dir amb això, que hem d'estar callats sempre, però si, abans de donar opinions i fer ús del nostre dret a la llibertat d'expressió, pensar si el que direm es de justícia, si portarà la pau, si esta impregnat d'estimació, si serà edificant per les persones que ens escolten. Si no es així és millor renunciar al nostre dret de dir el que opinem, ja que la nostra "veritat" si no va adornada per valors com la pau, l'amor, i la justícia, no val res.
Els nostres companys d'apartament -els musulmans ho són, ens agradi o no- estan enfadats, no hem estat delicats ni curosos amb ells.
Si no es per estimació o per respecte, com a mínim hem de mirar de fer les paus ni que sigui per supervivència.
Perdoneu pel que he escrit, segurament no valdrà la pena d'ésser llegit. La meva condició imperfecte segur que m'ha fet escriu-re un munt de...