El jou suau (culpa)

Em dic Benoît. Sóc francès. Faig vida de rodamón. La meu domicili és el carrer. Després de caminar per gairebé tota Europa ara estic a Roma de manera estable. Vesteixo amb roba vella i estripada que trobo per les escombraries. Estic brut perquè mai no em puc banyar. Camino descalç faci fred o calor. No m'agrada anar als llocs de beneficència d'aquesta ciutat, pel meu gust hi ha massa luxe per la vida austera i de pobresa que desitjo, a més
m'agrada la vida de solitud i pregària. Menjo de les generoses donacions de la bona gent.
No penseu que sóc víctima de l'alcohol o d'alguna malaltia mental.
És per voluntat pròpia, i ben meditada, ser el més pobre entre els pobres, potser per una crida misericordiosa del qui es camí, veritat i vida.
La meva determinació de viure desposseït de tot i el principi del meu itinerari vers el cel, comença després d'haver demanat perdó i obtenir-lo incondicionalment, per totes aquelles coses que vaig dir i que no havia d'haver pronunciat mai, i per totes aquelles coses que vaig fer i que ara estic penedit d'haver-les perpetrat.
Malgrat tot a la meva vida continuava havent tristor, amargor i angoixa. Havia estacament. No progressava. No sabia per què. Fins que he descobert en un racó amagat, fosc i profund de mi mateix altres aspectes urgents a tractar.
El meu itinerari vers aquell que ens proposa el jou suau i càrrega lleugera ha començat de veritat -penso jo- quan reconec i demano perdó per totes aquelles coses que havia de haver dit i vaig callar i per totes aquelles coses havia de fer i mai no vaig realitzar, segurament per ignorància, inexperiència, però també per covardia.
Aquest saber-me perdonat i estimat sense condicions, tal qual sóc, ha estat el veritable catalitzador que em va impulsar a beure del pou que surt l'aigua que de veritat treu la set.
Per si la voleu tastar.
Inspirat en San Benedetto Giuseppe Labre