Alone again (com sempre)

Un relat de: nasser

No estic operada, m'he fet posar uns pits de talla noranta cinc i els llavis molt grossos, també estic hormonada per controlar la pilositat i per altres motius que la doctora m'explica't però que jo no se repetir. Mai no he tingut valor de donar el pas definitiu, em fa por deixar de ser jo mateixa. Tot i que em penja un penis considerable entre les cames em sento, des de que era petita, totalment una dona.
Treballo de matinada per la zona de les universitats i camp del Barça, guanyo força diners amb els viciosos que vénen de tota la ciutat. A les butxaques sempre porto calé que demana sortir, ràpidament, per a qualsevol pretext. Tinc tots els vicis coneguts i els que jo mateixa m'invento. Només he tingut un parell de "protectors", un argentí, molt ben dotat i bon follador, era del
River Plate, em pegava suposadament per gelosia. I un tio d'Almeria, guapo, alt, que anava sempre ben pentinat amb gomina barata, era molt més gran que jo. Es jugava tots els meus cales a las màquines escura butxaques. Després de deixar-me pelada va fotre el camp i no l'he vist mai més. Des de llavors em busco la vida sola, tinc por de ser assaltada o assassinada. Però millor això que suportar xulos repugnants.
Fa dos o tres mesos quan tornava a casa de bon matí, vaig veure una tia molt morena asseguda a terra, tindria uns trenta anys, feia mala pinta, semblava que havia perdut el coneixement. Estava pàl·lida. Com que sóc tan llesta em vaig aturar per saber-ne alguna cosa. Al tocar-la em va agafar la mà amb força, en la seva mirada havia espant i agraïment alhora. Li vaig preguntar si es veia en cor de venir a fer un cafè amb mi. Sempre vaig sola i la companyia s'agraeix, encara que sigui d'una desconeguda amb problemes.
Vam entrar a un bar petit, d'aquells que obren de matinada per servir cafès i copes licor verinós als que van a agafar el metro a primera hora. Era ple de tios, soroll i fum. Aquells pencàires plens de testosterona i esperma calenta a punt per vomitar, al entrar nosaltres, ens van fornicar amb la mirada.
Vam seure al final de la barra entre uns tios que no s'havien dutxat des de feia quatre o cinc dies. La seva mirada provocadora i sensual em va fer sentir com si anés despullada. Això m'agrada, em fa sentir atractiva. És com si m'injectessin una sobre dosi d'endorfines directament el cervell.
-Vols que després agafem un taxi i et deixo a casa teva? -li vaig dir maternalment-
-Fa dos dies que em busco la vida per on puc. Devia els cales d'un parell de setmanes a la pensió on parava, i em van dir que fotés al camp.
Hi ha una ràdio entre les ampolles de cognac i d'anís. És un aparell passat de moda, no li han tret la pols ni el greix des de fa tres o quatre anys. La tenen posada amb un volum altíssim. No para de dir notícies estúpides que no interessen a ningú dels presents. La posen per tapar els silencis que es produeixen molt de tant en tant i que tantes esgarrifances i pors ens provoquen.
Els croissants estan secs, els mullem als cafès amb llet per poder-los engolir.
-Vols venir a casa uns dies fins que et posis millor? -li dic amb un to com si, de venir, m'estigués fent un favor-
No em diu res, s'ha posat vermella, continua menjant com si no m'hagués escoltat.
- Tens una mica de pols -em diu de cop-
-No… tenia dues ratlletes petites i m'he las he ficat per poder resistit dreta tota nit.
-Merda -em contesta-
-Si vols anem a casa d'una amiga meva. Una transsexual. Sempre té alguns grams pels calaixos de casa seva. Es dedica a polir. Ja saps. Per cert, com et dius? -li pregunto-
-Celmira.
Per les pintes i el nom no sembla d'aquí.
-No ets catalana oi? -li pregunto-
-No, sóc del Líban.
-Del Líban? On collons és això?
Des de que la conec és el primer cop que se li dibuixa un somriure a la seva cara. Per cert, ja li havia agafat una mica de color.
-Fa molt que ets aquí? -Li demano per donar-li conversa-
-Uns quatre o cinc anys. Treballava a Tarragona un bar que hi ha reservats. Saps que vull dir?
-Mira la mosqueta morta.
-Em van despatxar per que darrerament em feia venir vomitera ficar-me al llit amb els amos del local.
-Són uns fill de puta aquest paios. -Li contesto-
Darrera la barra hi ha un tio i una tia, semblen parella, a ell se'l veu rialler, fa broma amb el tios qui hi ha al local, és com si l'agradés la feina que fa, sobretot omplir el calaix de bitllets. Ella porta el cabell greixós, s'ha vestit amb el que ha trobat primer. A la cara porta dibuixada l'amargor d'estar al costat d'un home que la menysprea i que la tracta con si fos una minyona.
-Millor que em fessin fora. Saps?. Al cap d'unes setmanes van tancar al bareto. Una nit es va presentar la poli i van trobar que les ties no tenien permís de treball. A part d'això, havia una tia de Colòmbia que no va poder demostrar que tenia divuit anys. Fins i tot van trobar algun gram i unes quantes rules pels reservats. -em va dir Celmira amb to com d'estar contenta-
Va estar a casa uns mesos, dormia a l'habitació petita, al costat de la cuina, no em pagava lloguer però em feia les feines de casa, cuinava i sobretot em feia roba.
De tant en tant ficava algun paio a la seva habitació. La pasta que treia era pel seu vici.
La roba que em feia era especial per transvestit, per gent de la nit, provocativa, sensual, espectacular. Moltes vegades li deia que es podria dedicar a fer de modista. Ella sempre em feia un somriure i canviava de conversa. Li feia com vergonya.
Jo necessito molta roba de transvestit, i de dona, ja que tinc alguns clients, que els agrada que els vesteixi de femella, els pinti la cara, i que els hi posi perruca. Després volen que els insulti, els faci posar de genolls davant meu i com final de festa els penetri.
La Celmira, em tracta com si jo fos la seva germana, la seva filla, com una veritable amiga, tenim un tipus de relació amb complicitat i molt divertida. Som dues dones sense empara i ens recolzem en tot. És una mica misteriosa, no parla mai del seu passat al Líban, només repeteix que els seus pares no es mereixen tenir una filla con ella.
A la seva habitació té un llibre molt gros que diu El Sagrado Corán, l'ha posat con si presidis l'espai. Ha sabut trobar un lloc, des de el qual, el llibre, és el centre de tot.
-Quina catifa tan bonica. -li comento-
-És on faig les pregàries.
-I aquest llibre? -li pregunto per parlar d'alguna cosa-
-És com la Bíblia però dels musulmans. Veus això? És el nostre rosari. Té noranta nou peces, una per cada nom de Déu. Els musulmans diem que el nom que fa cent, només el coneix el camell, per això te l'orgull a la mirada.
Això és precisament el que ens perd: l'orgull.
No fa gaire va marxar. Va conèixer un tio de Girona que la mal fornicava per una misèria. Te una botiga de bosses de mà i maletes a un poble de la Costa Brava. Es veu que li va prometre ajudar-la ha treure el permís de treball i residència.
A la taula del menjador amb va deixar aquesta nota:
1. Lloa a Déu, amo de l'univers,
2. El climent, el misericordiós,
3. Sobirà al dia de la retribució.
4. A tu és a qui adorem, a tu és a qui implorem socors.
5. Dirigiu-nos pel camí recte,
6. Per la senda d'aquells a qui has omplert amb els teus beneficis,
7. No pels qui han incorregut en les teves ires ni pels qui s'extravien.
Sura 1
7 versets
Espero que tant tu com jo retrobem el camí que no hauríem mai haver abandonat. Petons.
Celmira.




Comentaris

  • parany de realitat versus ficció[Ofensiu]
    atram | 11-12-2006 | Valoració: 8

    m'ha agradat el teu relat, sobretot per la gran vivesa que té, i que fa que confonguem a la protagonista (la primera persona en què escrius del relat), amb l'autora real, o sigui, tu.
    Això m'ha divertit especialment, ja que inicialment jo també he caigut en aquest "parany", cosa que demostra el realisme que aconsegueixes, amb el llenguatge, amb els detalls de la vida d'aquest transexual..., veig que algun altre lector també s'ha "empassat" tot el que expliques com a verídic!!! ja,ja
    I és clar, impressiona pensar que un personatge així està escrivint a Rc, ... encara que tot pot ser, és clar!
    Al final, he mirat en quin gènere havíes classificat el relat, i està com a fantàstic i social, no com a biogràfic.... i m'has fet somriure. M'has atrapat, des de la mirada d'aquests dos reals i curiosos personatges.
    Endavant, això indica la força que té aquesta història, tan potent i real com la vida mateixa!

  • Mirada interior als "baixos fons"[Ofensiu]
    Biel Martí | 20-02-2006

    A través d'un personatge que suposa per sí algú socialment marginat (un transexual), que treballa en una professió socialment marginal (la prostitució) i malviu com pot, trobem també la barreja cultural, que en aquest cas es converteix en una amistat. El títol és trist, encara que m'imaginava un toc d'humor que no he trobat. Ben escrit, i narrat amb un to de melangia constant.

    Biel.

  • Relat colorista, interessant...[Ofensiu]
    Carme Cabús | 28-06-2005

    ...veloç, amb explosions d'intel·ligència. Descripcions directes, certeres, vibrants.
    La protagonista és un personatge carnal que es mou en tota l'amplitud, tant de cos com de pensament.
    L'estructura del relat potser és un pèl descompensada: comença partint d'allò general i de cop ens porta a una història particular que deixa de banda el marc global.

    Caldria acabar-lo del tot, inscrivint la història particular dins de la global per donar un sentit total al text. Ja el tens, és teu del tot. Penso que només faltaria aquest toc.

    En fi, Neret, em trec el barret davant la teva capacitat narrativa.

    Amb moltes ganes d'aprendre de tu,
    Carme

  • Vicenç[Ofensiu]
    nasser | 08-11-2004

    No estic gaire al dia en el tema de la religió Islàmica, senzillament vaig agafar una sura de l'Alcorà que vingués una mica bé al relat que estava escrivint. Recordem que en el primer capítol havia deixat escrit que la Celmira havia estudiat Teologia Alcorànica.
    Gràcies pel comentari.

  • És el primer relat que llegeixo[Ofensiu]

    de tu i t'he de felicitar pel que fa al treball d'investigació en el camp de l'argot. Enhorabona pel resultat final (ja et dic d'entrada que aquest genère "m'empatxa" o em sembla espès de seguida, i en canvi m'ha resultat lleuger i sense ni adonar-me'n he arribat al final).
    Curiós epíleg, per cert. No conec massa bé la religió musulmana, però ve a ser com una essència de l'Alcorà?
    Vinga, ja aniré llegint alguna cosa teva
    Salutacions!