Saber esperar

Fa alguns anys que no celebro el meu aniversari, el darrer que vaig celebrar va se quan vaig fer vuitanta, d'això ja fa uns quants. Sóc vella i tinc poca mobilitat. Quina paradoxa!! Una ment que no puc aturar en un cos que gairebé no puc moure.
El dia és clar, el sol és lluent i el vent de llevant que entra per la finestra bomba les cortines amb suavitat. Estic còmodament asseguda a la butaca negra que va comprar el meu difunt marit, és la que ell sempre seia. Encara ara, noto la seva escalfor, la seva olor i la forma de la seva esquena dibuixada en el respatller.
Tot i estar còmoda en aquesta cambra, estic nerviosa i una profunda tristesa crema en el meu cor. M'agradaria poder parlar amb alguna persona. Al meu voltant tot és silenci, només el so d'una petita radio m'acompanya. Voldria poder expressar tot allò que crema en el fons del meu cor. Tal i com abans ho podia fer amb els meus pares.
Quan era molt jove li vaig comentar a la meva mare que esperava trobar un xicot maco de qui enamorar-me i casar-me. Ella em va respondre que, sobretot, busques un noi ben situat i bona persona. Així ho vaig fer. En aquella època es feia cas als pares.
Després, fills, escoles, botigues de queviures, cuines, metges, rentadores...i , sobretot, esperar.
Mai no vaig saber que feia el meu espòs de les set del matí fins a les deu del la nit, tot el dia extraviat i sol per la gran ciutat. Jo mai no vaig gosar preguntar-li. Només l'esperava.
També esperava que els meus fills es fessin grans, que acabessin els estudis, que trobessin feina, que es casessin i que tornessin d'aquelles inacabables nits, suposadament de disbauxa, que acabaven en un bar qualsevol d'aquells que obren de matinada, ara crec que en diuen "afters".
Jo, és clar, esperava que fossin feliços i que trobessin un sentit per a la seva existència, un camí sembrat d'amor i de pau. Que fossin honestos i mai no fessin mal a ningú.
Per què dic tot això?
Em ve a la ment la meva avia velleta, es a dir la meva besàvia, sempre m'explicava un mateix conte, una i mil vegades, era casi obsesiu; el recordo amb tota claredat:
La caravana anava pel desert, havia un terrible vent de sorra. No es podia distingir més que formes confuses que caminaven com a fantasmes. La sorra suspesa a l'aire era tanta que es colava per tot arreu: pels ulls, orelles, boca, pel nas. El paisatge era d'una tristor que feia plorar.
La caravana avançava en el seu ordre natural: Rachid i Efraim al cap, seguits de les seves esposes. De sobte, allà lluny, els ulls aguts de Rachid distingiren una forma humana, caminant envoltada per algunes cabres.
-Una dona! - digué Rachid- no sabia què hagués cap campament per aquí!
A mida que avançàvem, la forma humana disminuïa , es feia més petita i, quan van ser molt a prop, Efraim exclama amb estorament:
-Però...si és una nena petita!
Era, efectivament, una nena de cinc anys que guardava les seves cabres, sola a l'immens desert. Anava vestida de parracs i tremolava de fred. Quan Rachid aturà el seu camell prop d'ella i li allargà la mà, ella s'acostà sense por i amb ulls agraits.
D'on venia? On anava? Misteri entre els misteris del desert. Rachid la va interrogar llargament: ella guardava cabres i, tot el que van poder treure'n en clar fou que havia , molt juny de l'indret on éren, una tenda de pell on hi vivien dues dones i que ella anava cap allà.
La nena va reprendre la seva marxa cap al sol ponent, arrossegant amb ella el seu magre ramat de cabres de llargs pels negres.
Efraim i Rachid es preguntaven: Com dormiria? Segurament arrupida entre dues cabres, entremig de dues roques, sentint amb esglai els crits dels xacals.
Per acabar la meva besàvia em feia una petita explicació -sempre la mateixa- del significat de la història: deia que una persona, durant la seva vida, no pot mai aturar-se, per dur que sigui, perquè això significa la mort. Ja que, en cas de no continuar amb pas ferm pel camí, quedaries sepultat sota l'arena del desert o bé les bèsties que l'habiten acabarien devorant-te. I remarcava la fragilitat de les persones que ens anem trobant pel desert de la vida.
Jo sempre l'escoltava com si fos la primera vegada que me'l explicava, aquesta història em fascinava, encara ara, quan la recordo, m'esglaia, em remou per dins, m'escandalitza.
Espero, algun dia, poder escoltar de nou aquesta història de la veu de la meva avia vella, ni que fos per una sola vegada.
Tinc la sensació que malgrat haver escotat aquesta història tantes i tantes vegades, mai no he sabut dur a terme el què en ella s'ensenya. Penso que la meva vida es va detenir i vaig ser devorada per la bèstia de l'espera, per la bèstia de l'urgent i per la bèstia de la rutina.
És sorprenent!! I ara què? Per què aquets allau de records?
Diumenge passat el mossèn en la seva homilia ens recomanava que calia saber esperar, nosaltres, deia, som com un home que ha estat set anys dins d'una cova completament a les fosques, i sense contacte amb ningú, al qual li han anat passat l'aliment per un petit forat fosc.
Continuava dient que Déu amb la seva infinita bondat ens allibera d'aquesta vida fosca i solitària, que tots plegats portem, ens agradi o no reconeixeu-ho, però que no ens pot alliberar de cop, si no que ho ha de fer esglaonadament, a poc a poc, ja que si ho fes de sobte l'impacte de la llum en els nostres ulls, ens deixaria cecs per sempre més, i que per tant calia saber esperar. En el decurs de la nostra vida, va dir, si som bons observadors, notarem que cada vegada estem més a prop d'aquella saviesa que anomenen llum. Germans i germanes espereu sense defallir!!
Ens vam aixecar i vam recitar el Credo.
Tot això era a una capella que hi ha al poble del costat, un matrimoni amic meu mi porten cada diumenge, sort tinc d'ells, són com dos àngels que vetllen per mi.
La capella està dedicada a sant Sebastià, no es pot arribar amb cotxe ja que està situada en un carrer molt cèntric on no es permesa la circulació. No em fa res anar-hi ja que em convé caminar una mica.
A la part dreta i davantera de l'altar hi ha una imatge del sant, se'l veu lligat amb cordes a un tronc d'arbre i te cinc o sis fletxes clavades en el seu cos gairebé nu. El seu cap està girat al cel i la seva mirada es serena.
M'identifico molt amb aquest sant, ja que jo estic exactament com ell. Hi ha tantes coses que em lliguen!! Son tants el lligams que m'han pres la meva llibertat!! Sento tantes cordes al meu voltant!! En el decurs de la meva llarga vida i des de que era ben petita se m'han anat clavant tota mena de sagetes: desitjos no satisfets, frustracions, dolors, desenganys...
Sóc jo mateixa la que està clavada en aquest altar de i turment i d'espera.
Sempre estic a casa, gairebé no surto. I pràcticament no em moc de la plata baixa, fins i tot hi dormo, ja que les cames no em permeten pujar els dotze esglaons que em separen del pis de dalt.
La planta baixa és el present, està la cuina, el menjador i un petit bany, aquí és on faig la vida, cuinar, menjar, planxar, cusi... en canvi el primer pis és el passat, és on hi ha tots el records, marcs antics amb fotografies de persones molt estimades per mi, ja semi grogues pel pas del temps, gerros i estris diversos que ja no conserven la lluentor de quan van ser comprats. Objectes i mobles que els meus pares havien comprat amb il·lusió, i que tantes vegades havien acariciat, i que ara la pols i l'abandó han esborrat el sentit veritable de la seva existència. Habitacions buides amb olors i colors que em fan pressent persones i situacions viscudes amb tendresa i que amb fan venir nostàlgia de quan la casa era viva.
La meva família, no és gaire nombrosa, tinc un germà, fills, algun net i qui sap algun besnét . Mai no m'ho han fet saber. Els pobres no vénen mai, ja que tenen molts mals de cap i tenen assumptes urgents per resoldre. Es a dir, la seva pròpia vida i la recerca del seu darrer sentit.
Espero que la ment no em marxi massa ràpid, em fa por tornar-me boga, veig que el meu cap salta d'una cosa a l'altra. No el se aturar. El records volen sortir de mi, és com si volguessin escapar, no ser més el que són. Fugir lluny, fora de mirades indiscretes i a voltes acusadores.
Tot plegat és com una boja conversa amb mi mateixa. Paraules sense resposta, adreçades al buit.
Hi ha tants records!! En mi tot és passat. Per mi el present és, si em queda força, passar el dia amb tota la dignitat possible i mantenir una mínima elegància. No vull ser font de descoratjament per la gent que és més jove que jo. De futur no me queda gens.
Al capdavall, el que em passa és que continuo esperant. Malgrat tot, la meva espera és serena, lúcida, sense pors, sé que aviat vindrà qui m'abraçarà, jo em faré petita i em deixaré embolcallar, em farà seva, i em retornarà a on en veritat pertanyo, de la qual estava separada només per la fantasia, la il·lusió i el deliri del meu propi ego, i aquesta serà la unió definitiva amb allò que és el tot, i on la separació de l'altre no es possible.
Cal saber esperar!!