Anant-te descobrint...

Juguen els sentiments en aquesta ruta del descobriment tan preciosa que has dibuixat.

Les emocions brollen instantàniament, a cada vers, empeses per la inspiració que neix del cor.

Preciós, no l'havia llegit i me n'hagués penedit...

angie

pot ser la inspiració

Tot aquest rampell d'emocions que tu expresses tan bé.

Si, és veritat, ens anem coneixent poc a poc gràcies a aquest raconet... quina sort que hem tingut de poder-nos trobar, no?

Un petó amb un somriure als ulls.

Poema seleccionat pel llibre "Relats Paral·lels 1.0"

(encara no m'han portat els gusaniyus, ja t'avisaré....)

I que dur que és el silenci, quan encara estàs descobrint l'amistat.

Un petó,

LLIBRE

PS.- PAiTEV

Què bell poema has fet. Has descrit el teu viatge per RC d'una manera original i encertada. Descrius paratges que vas descobrint pels camins, diferents (no hi ha dos relats ni dos relataires iguals), però tots bells (si vaig bé, gràcies per la part que em toca!).

M'agrada com descrius les diferents sensacions que et van copsant a mida que vas llegint diferents històries; diferents sensacions que vas descobrint al llarg del teu camí.

I finalment la poesia, la inspiració!! Ai, xiqueta, si tota tu ets pura inspiració!!

Una abraçada i un barret per vos.

Salz.

del que és la inspiració poètica concretant-se amb aquest tu que no deixa lloc a dubtes.

Que sempre et sigui tan propici i que escriguis coses tan boniques com la que has escrit.

Petons.

Un poema esquisit. Per paladejar de manera suau, sense presses i empaltar-se de la seva fragància.

Perfecte.

OhCapità.

M'has deixat amb el cor a la mà
bategant de manera incessant
com si volgués fugir

M'has fet viatjar lluny de mi
amb encanteri i passió
i ara ja no tinc l'ànima somorta

M'has fet envermellir el rostre
i m'has despullat com un sense sostre
aixoplugant-se sota un pont

M'has fet sentir que estic viu
i ara el meu esperit somriu
navegant del tot lliure.

Gràcies brideshead, la Princesa de la planura de York,

un petó suau, molt suau per vos

OhCapità.

Les teves paraules (tot i que només són escrites) sembla que es puguin sentir a través de l'ordinador i sonen a veritat i ingenuïtat de l'aprenent que va descobrint a pas de gegant portat/da per la curiositat, o de la poetissa que li canta al seu "mus"...
Però al mateix temps, el que vas descobrint, Rosa, és la vida! Que la poesia és la millor metàfora de la vida!

I rebuf!

Quan vaig entrar per primera vegada en aquest teu relat et vaig dir que ja hi tornaria, i que aleshores te'l comentaria com cal.

Però ara que he trobat un momentet... pues va a ser que no. Perquè... què més puc dir a tot el que ja t'han comentat els nostres companys i companyes relataires? No queda res a afegir.

Potser faré un comentari fora de context. I sense basar-me tant en el teu poema, que m'ha agradat, dir-te que crec sincerament que tot el que expresses és un sentiment compartit per molts, moltíssims dels qui participem en aquest web.

I que sí: mitjançant els relats i les paraules que van quedant publicades entremig del gran maremàgnum que és Relats, si ens hi fixem una mica, miqueta, micona descobrirem la persona que hi ha darrera.

Jo he tingut el goig, i tinc encara el plaer, d'haver conegut bellíssimes persones dins Relats. Em considero afortunada.

De la mateixa manera que em consideraré afortunada el dia que aconsegueixi conèixer-te en persona.

Un òtep (com diu... una amiga? --> sí, sí... amb accent obert!),

LLIBRE

... i no he tingut més remei que vèncer el meu atàvic recel als poemes per llegir-me aquest darrer teu.

Què puc dir?

Crec que ens sobrevalores, saps? Escriure no es qüestió de musses (ni tan sols de mosses... i jo ja m'entenc), si no d'ofici. De voluntat. De treball. D'esforç. De necessitat en molts cassos. I, finalment, d'aprendre (ostres, si gairebé és com el bàsquet, ara que ho penso!)

De totes maneres, és maco que ens diguis aquestes coses. De fet, i ara que no en s sent ningú, et reconeixeré aquí, en la intimitat, que, encara que destili glucosa, gairebé tot el que dius em sembla maco.

... Però això negaré sempre haver-ho dit, eh?!

Segueix treballant i no et refiis mai de les musses. Són pèssimes companyes de viatge!

Petons

Dons sí, brideshead, he tornat! He fet una selecció de relats per comentar (intento que la tornada sigui una mica sèrie, però sempre em complico la vida, jo!), i per un de teu encara faltava, però t'he vist al fòrum i t'envio un comentari (excusa per a saludar-te, és clar) ara mateix.

"Passejades incessants
entre els teus mots,
com si navegués cap al sol
enfilant la drecera des de port."

D'entrada faig l'observació que t'has pres per lliure la forma - estructura del text. Prendre-se-la per lliure no vol dir cercar contrastos forts; vol dir trencar la lògica formal amb l'objectiu (quasi sempre és aquest) de centrar-se, l'autor, en el contingut.

En els quatre primers versos marques quatre passes. Dubtes. Cerques alguna cosa. Camines, navegues, fins i tot seguint una drecera. Però no corres ni vas amb un propulsor, per entendre'ns. No hi ha pressa. Cal aconseguir un objectiu determinat sense córrer massa.

"Pel camí, descobreixo paratges,
invariablement bells,
infinitament mutants."

Sorpreses de tot viatge, vés per on. Ara veus un paisatge d'aquí, ara un altre d'allà... Tots bonics i alhora diferents, perquè són nous, els descobreixes, dius, en aquest viatge que has emprès.

Interessant joc d'adverbis que dibuixen sentits potser en algun cas contraposats ("invariablement [...] mutants"). Reforces així la novetat d'aquests descobriments que fas.

"M'envaeixen sentiments,
m'omplen sensacions,
puc sentir llàgrimes
baixar al cor,
somriures pujar als ulls."

No descrius (almenys encara) les sensacions produïdes pel viatge; simplement dónes a entendre que són moltes, perquè t'omplen.

Segona contraposició d'idees: "les llàgrimes que baixen [dels ulls]" versus els "somriures que pugen als ulls". Com en l'estrofa precedent, l'efecte desitjat és el mateix: reforçar la idea d'emotivitat, de "bones vibracions", per dir-ho d'alguna manera, que et produeix el fet d'avançar en aquest trajecte vers el descobriment d'algú (objectiu del "viatge" que el lector no sabria fins arribar al final a no ser pel títol, que trenca amb aquest "factor sorpresa" que podria haver tingut el poema)

"Noto emocions petites
estremir-me el cor,

pensaments grans
guarnir-me l'ànima,"

Altra volta el contrast. "Emocions petites [...] pensaments grans".

"misteris amagats
vestir-me el cap."

I curiosament aquí, que podries marcar una quarta contraposició d'idees, parles de "misteris amagats". Els misteris, pel sol fet de ser misteris, ja són amagats, o encoberts.

És clar que és possible una segona interpretació. Podríem partir de diferenciar el "misteri" de "l'objecte o l'acció encobert pel misteri". L'objecte o l'acció encoberta pel misteri sempre seria amagada, sí, però en aquest cas el misteri podria ser amagat (no conegut per ningú) o públic (conegut per tothom). I en aquesta segona interpretació (que espero haver explicat més o menys bé), sí que fóra possible que hi haguessin "misteris amagats" i altres quen o fossin "amagats".

Sigui com sigui, en qualsevol cas, vull dir, has prescindit de la tècnica de la contraposició d'idees que havies emprat en estrofes precedents.

"I em retrobo
amb aquella il·lusió immensa
que empeny la meva mà,
que em fa escriure de pressa,
cada dia més enllà."

El viatge et fa retrobar alguna altra cosa. Et fa retrobar la il·lusió d'escriure. Il·lusió que dius que és immensa. Il·lusió que t'empeny, en certa manera involuntàriament (o això sembla desprendre's del text, almenys), la teva mà.

"És la inspiració que no coneixia,
la que em transforma,
la que em dóna vida...
perquè ara ja sé que ets tu
qui m'inspira poesia."

I vet aquí el descobriment, que t'has reservat per a l'última estrofa i sembla haver-te sorprès.
¿De debó que no coneixies aquesta inspiració? El teu subconscient segur que sí. I ara te n'adones de forma conscient. O això puc interpretar jo d'aquest final.

T'he clavat una bona parrafada. La veritat és que no sé si té gaire sentit (normalment reviso els comentaris i els textos abans d'enviar-los, però tinc tanta feina endarrerida [bona feina, eh!] que em permeto el luxe de no fer-ho).

No sé si serà tan "en serio" com voldria, el retorn, però aniré fent, sí.

Una forta abraçada,

Vicenç

Espero que aquesta il·lusió immensa de que parles et segueixi empenyent sempre a escriure versos tan macos com aquests, amb els que et retrobes amb tu mateix, és la teva ànima la que escriu tot allò que porta dins, i les paraules no són més que el reflex d'allò que portem dins. Enhorabona! No deixaré de llegir-te! Una abraçada!
GuSPIRA

I tant! Passejades entre mots tendres, dolços, a vegades tristos, d'altres alegres, d'altres misteriosos... Dóna gust poder caminar entre els versos i les paraules d'aquesta web! Notant cada paraula solta la planta dels peus... i podent acariciar cada lletra...
[Jo en comptes de migdiada... després de dinar, faig una estona de RC!!! jejeje, i també abans d'anar a dormir... i si pot ser, entre hores!!! És un vici (com la bici!) i la veritat, és que em relaxa molt, i m'agrada, perquè pots llegir de molts tipus de gent diferent, i com molt bé dius, és una manera de conéixer poc a poc a cada un de nosaltres!]

Anant-nos descobrint... poc a poc... entre les paraules d'un món que ens uneix...

(Ostres tu! Quins "afalags"!!! Merci pel teu comentari i per dir-me lo de la meva simpatia, jejejeje. Ara feia temps que no et llegia, i la veritat és que m'alegro de que el teu escrit m'hagi fet retornar als teus versoso que em fan anar-te descobrint!!!
jejeje)

Apa! Que vagi molt bé!!!
Ens llegim/comentem!
Ciao!

Gemm@ (DUFI, Dofina, kispar fidu).

més que compartit.
Ens sentim formar part del teu poema, de les emocions que fan l'ullet en cada vers.
Se m'enaiguen els ulls perquè has pogut descriure el que jo sento, la riquesa dels mots i els sentiments que m'acaronen cada dia en llegir-vos, en la màgia que m'aporta cadascún dels comentaris.
És una possibilitat meravellosa de omplir el cap i el cor amb diferents punts de vista, amb la sensibilitat que brolla de cadascú de vosaltres.
I reconenc sense cap mena de dubte que aquests mig any que porto compartint el que mai havia compartit fins ara, ha estat indescriptiblement bell i m'ha fet sentir més capaç de comprendre moltes coses i de creure que el més important és poder gaudir, encara que sigui a estones, d'allò que et faci perdre la noció del temps. En el meu cas llegir-vos i escriure.
Gràcies per ser com ets i per fer-nos sentir tan espacials.
Espero poder-te conèixer a tu i a molts altres en la propera trobada.

Una abraçada molt forta!

Es un poema precios, brideshead...

Amb una molt bella i encertada metafora enfiles una petita historia que ens implica a tots, i que descrius des del sentiment. Ens fas particeps de cada una de les teves paraules i ens hi enmirallem, interioritzant tambe les teves i fent-les ara sentiment nostre.
Realment aixo d'RC es increible i molt enriquidor, tant per la lectura com per la propia creacio, com expresses al final del poema.

Es un despertar dels sentits!!

Gracies per aquest precios homenatge que has fet a RC, a nosaltres i a la poesia. Felicitats!!

Petons i una abraçada amb pell eriçada!

m

A títol personal em quedo amb:

Passejades incessants
entre els teus mots,
com si navegués cap al sol
enfilant la drecera des de port.

A nivell literari m'encisa:

puc sentir llàgrimes
baixar al cor,
somriures pujar als ulls.

Però ja et comentaré quan tingui un moment. Ara el tinc, però no és el moment.

Un petó... petó.

LLIBRE

Crec que tots ens veiem reflectits en el teu poema. Jo, sobretot, quan dius "la inspiració que no coneixia". Jo vaig "conéixer " la poesia, d'escriure poesia, de gran, tot i que suposo que ho he portat a dins tota la vida.

que baixen al cor i somriures que pugen als ulls,
emocions petites..., pensaments grans..., misteris amagats...

Sensacions que tots compartim, però que no sabem expressar-les com tu.

Molts petons

Bé Brideshead, com has pogut bé comprobar ets una de les persones més elogiades. I la veritat és que no m'estranya pas. La trajectòria d'un a un, cadascun dels teus poemes, la teva matisada i preuada sensibilitat i la teva agudesa (i amabilitat) de comentaris, ja ho diuen tot de tu.

M'ha seduït i molt aquest poema, i sí, com ha dit CANÇÓ, el títol està molt ben rumiat. Fa goig. És veritat que quan un s'enamora a vegades té la necessitat de traduïr en poesia tot aquest univers que tant ens enlluerna i que sovint no podem copsar amb neutralitat i raó en calent. La poesia és bona aliada, sí. Els teus versos, realment m'enamoren.

PD: Gràcies per l'eloqüent missatge sobre el meu poema a Tchaikowsky. M'alegro que t'agradés!! Ens llegim!!

Grünewald

És així, tal com ho expliques d'aquesta manera tan bella. El títol està molt ben trobat, és el que anem fent tots cada dia. Descrius molt bé i de manera preciosa el què ens fa sentir aquesta pàgina, que sense gent com tu no existiria. Em quedo amb tot el poema i especialment amb "misteris amagats/vestir-me el cap".

m'ha arribat molt a dins del cor aquest teu poema brideshead,
i moltes gràcies per fer-nos partíceps del teu talent...

per deixar-nos llegir el teu immens regal poètic,
per dir-nos tantes coses en el si del propi poema, i a qualsevol dels teus comentaris que escampes arreu.

A tu és a qui li hem de fer el plaent regal de dedicar els nostres ulls a la teva obra...

a tu és a qui hem d'estar agraïts, per demostrar-nos a cada instant, la gran, bona escriptora que amaga la teva inspiració,
i no té preu el fet que en aquesta inspiració hi tinguin part de culpa els teus estimats relataires... ets única, ho saps.

Sovint escolto els BRIDESHEAD... si, aquell grup immens que he inventat només per a mi i el meu cervell, i així fer-me venir també una part del què tu ets cap a la meva pròpia inspiració,
gràcies.

UN PETÓ MOLT DOLÇ PLE DE SOMRIURES PER A TU!!!