Amor d'infant

Fa anys que intento esbrinar el feixuc perquè del meu dolor. Nits sense poder dormir, pensant només en allò que tant lentament em desfeia per dins, que tant lentament em laminava l’alè de la meva vida. Les mans al cap em posava quan em venien aquelles imatges a la ment, imatges que m’avergonyien i em desesperaven. Rogenques se’m posaven les galtes, de dolor se’m omplia la sang i de por el cor.

Imatges d’ella, nua davant meu, un cos esvelt i perfecta pels meus ulls, que de llum celestial semblava omplir les meves petites retines encisades de la seva majestuosa bellesa. No podia seguir pensant, no podia seguir imaginant. Però m’era impossible. Ella s’acostava i em prenia la tremolosa i humida mà, la besava amb tanta delicadesa que una petita llàgrima es desprengué dels meus ulls hipnotitzats. Sentí la dolça i familiar olor del seu perfum, mentrestant, alçava la mirada i em mirava el pàl•lid rostre, suat, però tranquil. Quants records m’aportava la seva grisa mirada, massa records que penetraven profund a les arrels de la meva ment. Quantes imatges m’apareixien allí davant quan em basava la front, quan el seu càlid alè recorria tranquil la freda suo de la meva pell. Era ja massa dolor sentir les seves mans acariciant les meves galtes, eren ja masses imatges sense sentit. No puc, ni sé descriure allò que vaig sentir quan els nostres llavis es tocaren, quan els nostres cossos es basaren, units per sempre en la flama de l’amor etern. Massa imatges perdudes entre el sí de la meva raó que retrocedien tremoloses davant l’anhel del seu amor.

Despertat altre vegada per aquestes imatges, que més enyor i dolor em donen quan els somnis no són somnis, sinó anhels del meu cos. I assentat plorós al llit, penso altre vegada el perquè m’ha tocat a mi, el perquè jo tinc de sofrir aquesta obsessió prohibida dins de mi que no em deixa viure, que no em deixa pensar, que enderroca els pilars ètics de la meva, pensava jo, forta i creguda ment.

La tornaré a veure, igual de bella que cada dia, igual d’amable i simpàtica, igual d’alegre i preocupada per mi. No sabia jo que estimar era això, que tant de difícil n’era l’amor. El meu nou rellotge, present d’ella, marca ja les 7 del matí. D’aquí una hora començarà un nou dia a l’institut i no podré sinó pensar en ella.

Escolto petites però convençudes passes que s’apropen a la meva habitació. S’entreobre la vella porta que em separa, o m’uneix, amb la resta del món. La silueta d’una dona s’apropa a mi, remarcada per la llum del passadís, s’ajup al meu davant i em besa la front, puc notar el seu càlid alè recorrent la freda suo de la meva pell. Em mira als ulls, altre vegada, imatges d’aquells grisa mirada immobilitzant el meu cor. “Bon dia fill, faràs tard a l’institut” “Si mare, ja m’aixeco”