Amnèsia

Oh Déu, quina manera de suar! I què hi faig, al carrer? Fet i fet, em dec haver assegut en aquest banc només tres o quatre vegades al llarg dels meus setze anys de vida. I sempre m'ha semblat un desencert que l'hagin instal·lat aquí: la vorera no és prou ampla; els qui vivim a les rodalies, si hem de seure, ho fem a casa. I si sortim amb la idea de vagarejar, o de perdre el temps, no ens quedem pas al barri. Aquesta és una zona elegant, se'ns obliga a tenir cura de la imatge. Ara mateix, asseguda com una ximple, veig els arbusts frondosos de les tanques del veïnat, els rosers amb els capolls a punt d'obrir-se, els xiprers retallats. Percebo la flaire d'herba humida. M'arriba el so dels aspersors girant i escampant el raig damunt la gespa. Tot això fa que m'adoni que alguna cosa passa. No és normal trobar-me de cop i volta aquí, arrepapada en un banc, sense recordar ni un bri del que ha succeït abans d'aquest fet. I aquest cel, d'un gris clar indefinit, sembla que hagi de caure'm al damunt. No sé quina hora és; ni si sóc al matí o a la tarda. I no deixo de suar; fins i tot tremolo. Segur que són les pastilles que fa una setmana que prenc. Ja m'ho va dir el psiquiatra, que els primers dies aniria desorientada, que fins i tot podria arribar a perdre els sentits. I mira que li vaig preguntar si realment era necessària la medicació, si pagava la pena; i ell hi va insistir, bo i assegurant-me que m'asserenaria, que estava passant moments de molta tensió i que no som de ferro. Quin fart de xerrar! M'ho va fer dir tot! I haig de confessar que hi vaig anar amb la intenció de no explicar-li res; si més no, res de concret. Em feia vergonya. Què n'ha de fer ell de les meves desgràcies? Però s'ho va fer venir bé. Suposo que per això és un professional. Vaig començar explicant una mica d'aquí, una altra mica d'allà, i a l'últim, davant les seves promeses reiterades del fet que guardaria el secret professional, li ho vaig cantar tot: els abusos de tants anys del pare; la passivitat de la mare que feia com si no passés res, com si tot plegat tingués la mateixa importància que tacar-se el vestit de fang per haver jugat a pilota al jardí; el meu mutisme davant del fet; la meva manca de resistència al que ell m'ha proposat dia sí i dia també; manca de resistència per por, per vergonya, per mandra o ves a saber per què... I l'obtús del psiquiatra vinga a dir-me que jo no tinc ni he tingut mai cap culpa de tot això, que la meva reacció ha estat l'habitual en aquests casos, i que ho havia de denunciar. I jo que no... que el pare ja no m'ho fa, que ha canviat, que m'ha promès que s'ha acabat tot. I el pesat del psiquiatre em va preguntar que quan feia que s'havia acabat tot, que quant de temps havia transcorregut d'ençà que el meu pare em respectava. I en dir-li que ja feia tres dies, va moure el cap d'un cantó a l'altre, fent que no, i em va tornar a insistir que havia de demanar ajuda a la policia, que si volia, ell mateix podria intercedir. I llavors jo vaig començar a cridar com una histèrica que no i que no... que el meu pare no m'havia forçat mai, que tot havia estat voluntari, i que si anava a la policia em tiraria per la finestra... I ja podia ell demanar-me que em tranquil·litzés, que jo només era capaç de cridar i de repetir com una boja que a la policia no.
Vàrem fer un pacte. Si en un mes el meu pare no em tocava, ho deixaríem córrer; però si hi tornava, aniríem a la policia. Vaig acceptar, i després va ser quan em va receptar els antidepressius. Més que res perquè em costa dormir per les nits, i perquè al llarg del dia passo períodes en què la tristor se m'endú lluny. I l'estrany és que és una tristor sense causa, un decandiment que no sé explicar.
I ara, ves per on, he vingut a espetegar aquí. Albiro imatges, crits, plors... sé que m'he barallat, no recordo amb qui. Potser amb la mare? Sí, segur; la mare hi era. Amb la mare me les he tingut no fa gaire estona. Però que ningú no me'n pregunti la raó, perquè no arribo a més. I amb el pare també me les he tingut. Encara em sento la galta adolorida! El pare m'ha pegat. Ho sé segur. Ja dec estar començant a recordar. Haig d'anar cap a casa; no m'agrada viure barallada amb la gent que estimo. Sí, els estimo. Sí, ja sé que algú podria pensar que és impossible estimar un pare que t'ha fet servir des que tenies onze anys, i una mare que ho ha vist tot i que ha mirat cap a una altra banda; però precisament per aquest motiu, tot és tan dolorós; perquè m'estimo moltíssim les persones que m'han fet tot això, perquè no sé si els qui m'han fet tot això m'estimen o no m'estimen. Jo sempre he cregut que sí, sempre els he sentit l'estimació: s'han preocupat de mi, m'han amanyagat, m'han curat quan estava malalta, m'han posat els regals dessota l'arbre el dia de Nadal. El pare i la mare han estat de debò els meus pares! Per això em sento tan malament! Si m'hagués fet mal algú del carrer, un violador, un segrestador... sens dubte que el dolor que sentiria seria insuportable, però el podria arribar a comprendre, i m'hi podria fins i tot enfrontar amb l'eina sorda de l'odi. Però em fa mal odiar el pare, em destrueix odiar el pare, ni que s'hagi aprofitat de la meva innocència, ni que m'hagi enganyat com a una ximple. Què es pensava? Que no passaria res? ¿Que arribaria als setze anys perfectament preparada per a trobar xicot i viure feliç com si tot hagués anat la mar de bé? Doncs no! No aconsegueixo d'acostar-me als nois. Em fa l'efecte que m'enganyaran, que només aniran darrere d'una cosa. Fins i tot tinc la sensació que estic bruta, que sóc un ésser indigne, una bèstia gastada abans d'haver començat a viure. Oh... quina ràbia! Crec que he discutit amb el pare de tot això. A poc a poc, vaig recordant. Però què em passa? Em costa de caminar. El terra no fa soroll quan el trepitjo. Les cames em pesen. Tot al meu voltant té un to esgrogueït. Quines coses que tenen les drogues! Perquè ni que sigui receptada per un psiquiatre, una medicació no deixa de ser una droga.
Sento sirenes, i no deuen ser gaire lluny. N'ha passat alguna de grossa. És el que té residir en un veïnat tan selecte. La vida, aquí, és molt tranquil·la, però quan no ho és, esdevé absolutament trepidant, com l'any passat quan van detenir el mafiós de l'heroïna dos carrers paral·lels al nostre.
El cor em fa un salt; les sirenes vénen de casa. Enmig del jardí, i gairebé trepitjant la gespa, hi descobreixo una ambulància que acaba d'aturar-se i que encara té l'esbocinada cíclica a tot estrop. L'estridència em trepana el cor i em fa tremolar de cap a peus. Els flashos taronja, tot i ser de dia, es reflecteixen damunt la façana blanca, tenyint-la de bogeria. Arriba desbocat un cotxe de policia, i un altre, i un altre. Els veïns surten de les cases. De seguida es forma un grup de curiosos que tafanegen amb expressió afectada. Avanço a poc a poc; no vull arribar-hi, no vull saber què ha passat. Al mateix temps necessito saber què ha passat, necessito arribar-hi i que algú em digui que ningú no ha pres mal, que tot continua tan normal (o tan anormal) com fins ara. Però no estic per pensar en normalitats o anormalitats. Això fa color de mort, i jo em vull morir abans d'enfrontar-m'hi. No vull arribar al jardí de casa, però necessito arribar-hi. Sóc a vint metres de la gernació que s'hi ha agombolat. De sobte, la veïna del xalet del davant no pot més i trenca a plorar. Després, gira cua i ve de dret cap a mi. Jo també ploro, i em disposo a preguntar-li que què ha passat, gairebé caient de genolls davant d'ella. Però no em fa cas, està fora de sí; es tapa la boca amb les mans i enxiqueix els ulls mentre va dient Déu meu Déu meu. Em poso a xisclar. M'obro pas a empentes. Ningú no m'ho impedeix. Veig com els infermers treuen dos cossos tapats de cap a peus amb un llençol blanc. Pronuncien el nom dels meus pares, diuen que són morts, ho confirmen. Algú diu, enmig de la confussió, que el jutge encara és a dins, però que ja se'ls poden endur. Esgaripo encara amb més força. Se'm passa per la imaginació el pitjor: les pastilles, la discussió, el fet de no recordar res... I jo, que no estic bé; jo, que tinc problemes. És possible que jo en sigui la cupable? Els puc haver matat jo? No pot ser. Déu meu, diga'm que tot això és un malson i que d'un moment a l'altre em despertaré. I que resultarà que ni tan sols no he arribat a anar al psiquiatre; i que potser, fins i tot, sigui fals que el pare hagi estat abusant de mi des que vaig complir els onze anys. Aleshores, però, sento que un dels policies diu que a la casa hi ha algú més i que no se sap si és viu o mort. Desenfunden la pistola. La ràbia que tinc és tan gran que em fa mal la nou del coll. Segur que és l'assassí. Han robat un munt de cases al llarg dels últims mesos. Així doncs, tot això no és culpa meva; no he estat jo. I m'adono que si no m'hagués barallat amb els meus pares, no hauria arribat a fugir de casa; i aleshores, també m'haurien assassinat a mi. Segur que sí!. Un dels policies informa els seus companys que poden tornar a desar les pistoles perquè la tercera persona és morta. Les cames em tornen a flaquejar. Ni que l'assassí sigui mort, se m'ha acabat la vida. ¿Què m'espera, ara, sense pares i mig trastocada?
Treuen de la casa el cos de l'assassí, ocult dessota un sudari ensangonat. I gairebé al moment, un dels policies pronuncia el meu nom i els meus cognoms. ¿Com ho sap que sóc aquí? Com m'ha distingit? M'atanso a ell, bramant com una posseïda, i demano que m'ajudi. No em fa cas. Es gira cap al seu company i repeteix una altra vegada el meu nom i els meus cognoms; després li pregunta si s'ho ha apuntat bé. No entenc res. Crido que què està passant, i em tracten com si fos una merda. Aleshores, el policia que ha apuntat el meu nom, li proposa a l'altre de fer una última comprovació; i l'altre li respon que sí. Aparta el llençol que tapa el cos de l'assassí, i em fa l'efecte que perdo els sentits, perquè em veig a mi mateixa estirada al baiard, amb la pell del rostre col
or d'os i els solcs dessota els ulls d'un morat profund. Els policies sostenen entre les mans un document de identitat, el meu document de identitat, i tornen a repetir el meu nom i els meus cognoms; i afegeixen que sens dubte és la filla. La filla se'ls ha carregat i després s'ha suïcidat.