Amnèsia

Un relat de: aleshores
Amnèsia

El vell professor, doctor en psiquiatria, el va cridar. Volia que investigués què hi havia de cert en un cas d'assetjament i abús que tot feia pensar que s'havia donat a la professió. Calia discreció però saber exactament què havia passat i qui ho coneixia. Volien fer net de gent abusadora, va dir.

El seu col·lectiu amb accés a secrets de persones de condició vulnerable era un possible niu d'abusadors. I així ho demostrava el presumpte, per ara, cas que li havia arribat d'una pacient. L'assumpte, ras i curt, era ben clar: els malmetia la teoria en què se sustentava la seva escola psiquiàtrica: no es podria confiar en les capacitats del mètode que representava si no era capaç de detectar impostors, de detectar el tarannà de la persona abusadora i evitar les seves accions. O, si més no, quedava en molt mal lloc. Un cas similar al de l'església, salvant les distàncies, on, finalment, tot es justificaven amb un "a tot arreu hi ha casos!".

El modus vivendi de l'associació podria quedar, igualment, en entredit. Calia, doncs, saber els fets i calia molta prudència amb la opinió pública, calia evitar un impostor adherit a la orientació psicològica de manera espúria o un "Hannibal Lexter", un pervers content i satisfet amb si mateix, o potser, o, més probablement, un cas originat o estimulat per les circumstàncies, sobrevingut.

Esbrinar-ho tot sobre la ovella negra, aquest era l'encàrrec formulat al detectiu, un home ja experimentat. El vell professor no li va facilitar la identitat o les dades de la possible víctima, només la ubicació del sospitós, l'abusador.

En la ment de l'investigador s'anaven creant hipòtesi de manera continuada mentre conduïa cap al despatx on es devien haver produir els fets. Aquest era un cas important i delicat. Esperava que no li gastés una mala passada el seu cervell tan analític per oblit d'alguna dada fonamental: darrerament tenia lapsus de memòria que havia consultat ja al neuròleg el qual li havia dit que potser es tractava de l'estrès propi de la seva professió i que a còpia d'anys li passava factura.

Rumiava que aquesta ovella negra, podia molt bé ser conscient que els tenia agafats pels pebrots i que mai acabarien per denunciar-lo. Era un secret en veu alta?, es plantejava l'investigador i el vell professor feia, doncs, un "brindis al sol" per cobrir la seva consciència? o en tot cas protegir-se, perquè ningú no pogués dir que no havia fet res?

La finca on estava ubicat el despatx tenia porter, per a sort del detectiu: ell sabia tractar-los. Si passava alguna cosa era un candidat a conèixer els fets. Un tipus de persona que podia parlar, a condició de que tot fos conforme a les normes, amb l'autoritat i en el més absolut secret. L'abusador per força havia d'haver deixat algun rastre que s'ensumés des de la porteria.

De primer es va presentar com l'encarregat d'una enquesta global de vigilància confidencial del serveis psiquiàtrics del departament de Sanitat. Una espècie d'enquesta sorpresa i que incloïa també preguntes al personal auxiliar com porters i altres persones tals com el personal de neteja, per exemple. Tot això havia sorgit a partir d'unes denúncies de maltractament en menors, li va dir al porter, que ja se n'havia assabentat per les notícies de la tele. "Jo ja m'ensumava alguna cosa, no per part del senyor U. també psiquiatre, sinó del que aparentment és més amable, el senyor T., un home inquietant. Segons em va comentar la senyora de fer feines ben esverada s'havia trobat una peça de roba femenina íntima on no tocava però vam decidir callar perquè no teníem més informació i no era assumpte nostre". Gràcies a una ajuda econòmica que el detectiu li oferí, prevista, naturalment, en el pressupost del departament, i que el porter va fer com si s'ho cregués, va aconseguir les adreces de dues persones que acudien al despatx del senyor T. Quant a l'altre terapeuta, el Sr. U, sembla que gairebé no es parlaven i quan coincidien feien el possible per evitar-se, per no trobar-se de prop. Va quedar així d'amical la cosa entre el porter i el detectiu que es va encaminar cap als domicilis facilitats. No li resultar difícil d'identificar les persones en les seves anades i vingudes al despatx i en els propers dies es va presentar l'ocasió de contactar amb una d'elles amb l'excusa de localitzar el terapeuta en qüestió i al·legant que n'hi havia dos a l'escala i no sabia quin d'ells era el que li podien haver recomanat per la seva amnèsia parcial, excusa ben real, per cert!

La noia, de mitjana edat, atractiva, d'aspecte amable, es va aturar a contestar-li la pregunta tot i anar molt concentrada en direcció cap al portal. Efectivament, va dir que precisament ella es dirigia cap a una de les consultes. Va posar cara de sorpresa i de no voler-li recomanar aquest terapeuta al·legant un tema d'edat i de les circumstàncies específiques de l'amnèsia, moment en que el detectiu li va oferir el seu e-mail per si li podia aportar més noms de terapeutes que li quedessin més a prop de casa i per a que li constés per escrit, per no oblidar-se'n.

Tot el que va venir va ser més fàcil, l'escriptura era un do que tenia el detectiu: ella li va confessar el secret i el detectiu li va explicar el motiu de la seva intervenció. "Una bona amnèsia és el que necessitaria jo també", va escriure la noia i que ja abans de trobar-se amb ell havia decidit de plegar de la consulta, tot i que darrerament no l'havia tornat a molestar. Van quedar que hi havia d'haver proves, perquè es podia argumentar que tot fos fruit de la imaginació de la pacient, i era paraula contra paraula. Va aconseguir una audició en la qual el "presumpte" terapeuta justificava de forma el·líptica que se sobrepassés al·legant les dificultats de la seva professió, en la qual era fàcil caure en la temptació, però que en suma no recordava gairebé res. Li va lliurar la gravació als únics efectes d'informar als directius de l'associació.

Tot això era massa fort, es va dir el vell professor en saber-ho. "Una denuncia per la via penal rebrà una querella contra l'honor, no queda clar tampoc que abusés i les calces, o el que fos que van trobar, no les tenim". La supervisió del treball psicològic individual, prevista en els nostres estatuts, no ha estat suficient perquè no és obligatòria. Estava clar que els pacients no tenien interès en denunciar i arriscar-se així a un penós procés de resultat incert; tampoc els terapeutes en tenien interès com era previsible, ara bé, van acabar suspenent com associat a l'impostor al·legant carència de supervisió coneguda del seu treball, cosa recomanada.

Després d'uns dies de descans el detectiu va acabar trucant al despatx del terapeuta en trobar-se la seva adreça i no recordar que es tractava de l'investigat. En el curs de la pandèmia van acordar de veure's per videoconferència en raó de l'edat. De primer li van resultar familiars els ulls aquosos de mirada estranya, inquietant per la tranquil·litat aparent que mostraven, del terapeuta que l'atenia molt amablement i a qui havia vist entrant i sortint del despatx. A mitja conversa però se'n va adonar del seu lapsus amnèsic tot i que va decidir continuar portat per la seva curiositat de detectiu, aquest cop tibant ell del fil: "Doctor - li va dir - tinc lapsus de memòria i un somni recurrent en el qual em faig dir el "terapeuta viciós" en les xarxes socials: som terapeutes també, en el fons, els detectius?; no sé si es deu a la pel·lícula "El silenci dels anyells", que vaig veure amb interès per la meva professió de...de.. detectiu". Un somni i un atac d'amnèsia del detectiu que el terapeuta, ara per lliure, no sabia com interpretar. Però va respirar tranquil l'home d'ulls aquosos que no s'immutaven: els casos d'amnèsia eren els seu predilectes.

Comentaris

  • Intranquil.litzant [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 20-03-2021 | Valoració: 10

    Un relat que profunditza en el món d'un detectiu que era amnèsic. M'ha resultat molt bo i amb molt de caràcter i un final tan sorprenent. L'amnèsia és molt mala per a viure i conviure.
    Enhorabona, per tal relat, Aleshores.
    Saluts i cuida't.
    PERLA DE VELLUT

  • Colombo[Ofensiu]
    SrGarcia | 12-03-2021

    Un relat tant inquietant com entretingut. Molt ben trobat el personatge del detectiu amnèsic. Em sorprèn que estigui classificat com a "polític", en lloc de com a "policíac", potser és que vols insistir en aquest tema de les ajudes mútues que es fan la gent de l'olla, dels silencis que convenen a tots, de posar els interesos de la professió per damunt de la justícia.
    Un bon final, el detectiu fent-se l'enze (em recorda al detectiu Colombo, per molts anys que hagin passat) i el malvat veient que ja té una nova víctima: els millors són els que no recorden.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: