Històries del barri xinès de la Barcelona dels anys 60-70, per més grans de 18 anys

Històries del barri xinès de Barcelona anys 60-70, per més grans de 18 anys.

Dakar (50 pessetes)

Jo li deia Sr. Dakar o Dakar a seques, malgrat que aquell home era de la ciutat de Saint Louis a Senegal.
A finals dels 60s una servidora treballava d'administrativa a una oficina que hi era a prop del carrer Conde del Asalto. Era una empresa d'importació i d'exportació. Tot el dia, l'encarregat de l'oficina ens feia escoltar en Brian Auger i na Juli Driscoll. Ens sabíem les cançons de memòria. Si protestàvem, canviava el casset i ens feia sentir els Creedence Clearwater Revival. Però no sé per què escric això. Jo volia explicar un altra cosa molt curiosa (bruta per a segons qui), que penso pot ser d'interès al lector o lectora. Fins i tot pot haver-hi alguna lectora que comparteixi aquesta experiència amb mi i li faci gràcia llegir-la. Agrairia moltíssim m'ho fes saber.
Molt a prop d'on teníem l'oficina, en un carreró estret, a prop de l'església de Sant Pau del Camp i el carrer de les Tàpies, hi havia una botiga de queviures, li dèiem «el colmado», que portava un senyor del Senegal que tindria a l'època uns 35 o 40 anys. Era alt, potser feia un metre noranta. No era gras ni prim, era musculat, però tenia una mica de panxeta. La tonalitat de la seva pell era fosquíssima. Mans poderoses, ulls negres, nas gran i llavis vermells. La veritat és que era guapot. Les noies (i algun home) dèiem que era una màquina de sexe. Vestia xil.laba de coloraines brillants i barret alt i rodó.
Feia la sensació que aquella botiga no tenia gaire èxit, es veia entrar poca gent. La botiga, però, tenia una característica molt especial que la feia única. I segurament aquesta «característica» era el sol mitja possible per mantenir la botiga oberta i de pas poder sostenir la família nombrosa (esposa i cinc fills) del propietari. La «característica» era adreçada sobretot a les dones, però també a algun home.
Ningú no em va informar del tret especial de la botiga, va ser un dia, als volts de les festes de Nadal, que vaig anar a comprar un quart de cafè molt del Senegal, i en Dakar s'ho va fer anar bé i em va dir, amb picardia, que els musulmans anaven depilats des del malic fins als testicles. Com que m'animava a comprovar-ho. Aquell dia no ho vaig fer.
Ara, escolteu bé, com deia la cançó de Brian Auger «Listen Here»: Quan una servidora em veia necessitada d'endorfines, cosa que passava sovint, anava a la botiga del Sr. Dakar. A l'entrar el saludava amb un «salam aleikum» i em passejava un xic per la botiga. Caminava a poc a poc, com mirant les diferents menges que hi havia col·locades de qualsevol manera a les estanteries, i dissimuladament em dirigia al fons de la botiga, on hi penjava una cortina de tela marró adornada amb dibuixos africans, traspassada, la qual em trobava en un magatzem ple de caixes mal amuntegades i al fons de tot, mig amagat, un vell matalàs a terra. Feia una olor impossible de definir: espècies, cafè, dolç, salat, picant, menjar cuinat, humitat, suor... Havia molt poca llum. M'estava quieta i callada, esperant...
Mentrestant, el senyor de Dakar s'alçava de la cadira, d'on seia al darrere del taulell. Anava cap a la porta d'alumini i vidre i la tancava amb dues voltes de clau. Reculava cap al magatzem on era jo.
Es posava davant meu, aixecava la xil.laba (no duia mai calçotets), lluïa un penis fosc i enorme, encara adormit. Jo, de genolls, se'l llepava i llepava, a baix a dalt, els collons inclosos, fins que, per fi, m'omplia la boca del nèctar diví calent. Jo m'empassava el líquid d'or com si fos la cosa més dolça de món, amb la seguretat del sentiment d'eufòria que gaudiria posteriorment degut a les endorfines engolides. Feta l'operació en Dakar sortia, s'adreçava a la porta d'alumini i vidre, l'obria de clau i tot seguit seia al seu lloc, darrere el mostrador.
Jo sortia una mica després, agafava qualsevol article de la botiga, anava al taulell i pagava allò que havia agafat més el «servei», una moneda de 50 pessetas.
Ara, corrents a escoltar de nou en Brian Auger i na Juli Driscoll.