Al'arabbi Carpe Diem

Un relat de: lluisba

L'enigma del títol d'aquest relat es desfà tot seguit si cliques l'enllaç que hi adjunto.
Us explico la història d'un llarg idil·li entre aquest narrador i aquesta senyora. Fou un capvespre en un llòbrec baret de Mô, ple d'ànimes solitàries i possiblement desesperades. Jo hi havia entrat tan sols a fer unes birres ràpides i també solitàries, però tan sols perquè sortia de la feina amb un cap com un timbal.
La mestressa del local, agradable i de bell passat, va servir-me el primer quinto i acte seguit em va posar aquella cançó en un atrotinat lector de cedés. Possiblement havia pensat en posar-lo abans que jo entrés, i molt possiblement, fins i tot (ho he d'admetre) servir el meu quinto més aviat la deuria emprenyar.
Recordo confusament la resta de la tarda. La mestressa i jo vam tenir un únic diàleg:
-Qui és la cantant?
-Aquesta.
I em va mostrar la portada del disc. Portada fotocopiada, és clar: es tractava d'una còpia feliçment pirata. Hauria de precisar, en honor de la veritat, que encara vam tenir un ulterior diàleg que no transcric. Però els termes del qual versaven sobre la quantitat d'euros que devia per les birres ingerides.

En aquell instant (quan veia la portada i escoltava la veu) vaig tenir allò que un teòleg -posem-ne un de mediocre, com en Ratzinger- en diria una "revelació". Vaig comprendre perquè hom pot perdre el cap per una dona. I qui diu "cap" diu el cos sencer, no ens confonguem. Gosaria dir que vaig comprendre el concepte misteriós de l'amor, de la follia d'amor medieval, renaixentista. Perquè jo, en aquells instants, hauria donat una cama (i no pas cap altre membre del meu mins cos) per haver entre els braços la senyora Natasha Atlas. Sí: hauria accedit a convertir-me a l'Islam i les seves rigideses, àdhuc (renunciar al cristianisme és senzill i molt saludable, però abraçar una altra religió monoteïsta és una proesa de la ment).

Recordo també que vaig vessar alguna llàgrima sobre el taulell brut del bar. Brutíssim, per cert. No sé perquè. No sé en qui pensava: vull dir que no pensava en ningú. Que senzillament plorava perquè al capdavall deu ser humà, perquè captar un mil·lèssima de segon de l'eternitat fa obrir les glàndules llagrimals. A aquest fenomen biològic més aviat simple, hom hi ha volgut veure una pila de coses. Que si déu existeix, que si l'ànima és immortal, que si els humans som bons en el fons... Falòrnies, és clar. Bastava aixecar els ulls, eixugar-los i mirar al voltant. Els bevedors circumdants no eren santos bevitores. Un em fitava la cartera, que eixia de la butxaca. Un altre, coronat de rastes, em demanava tabac. Un altre s'encomenava als sucs gàstrics, ascendits a déus, i els suplicava que li digerissin les ginebres i pomades. En definitiva: la humanitat de sempre. La de cada dia.

Vaig marxar de la taverna de Sa Plaça. Però no pas tal com havia entrat: un xic marejat. Però sobretot sabent-me enamorat de Natasha Atlas. Pel preu de cinc o sis quintos, fou un enamorament assequible. El més assequible de la meva vida, i el més profund. Fet que demostra un cop més l'estupidesa intrínseca del tardocapitalisme: el que importa és gratis.

Temps després, aparegué el YouTube i la vaig veure ballant. Però aquesta ja és una altra història. Que no sé si explicaré.

Amable lector/a: si en vols més em pots escriure al meu correu i t'enviaré més cançons Missenyora Atlas. El que en facis no m'imcumbeix. El dimoni dels gelos encara no m'ha pres.




Comentaris

  • Fantàstiques peces[Ofensiu]
    Miquelet | 12-11-2008 | Valoració: 10

    La teva de lletres i la de la Natasha de sons. Gràcies per la curiosa relació que hi he entre la narració i el clip!

  • Força,...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-06-2008

    ...ironia, domini del llenguatge; idees que s'encavalquen en records propis -els meus, en aquest cas- i, per tant, complicitat amb el lector.
    Que sí! Aconseguit al màxim!
    Salut i rebolica!
    PS.- Si valorés, seria un 10.

  • l'opció molt encertada[Ofensiu]
    zigonni balcatrena | 04-06-2008 | Valoració: 9

    de posar el video i llegir el relat amb la música de fons dibuixa una atmosfera de complicitat amb el relat que el lliga encara més.

  • Un bon relat[Ofensiu]
    copernic | 27-05-2008

    ben escrit i que t'atrapa, amb un llenguatge de bon vivant descregut i una mica irònic.
    Gràcies pels teus comentaris!

  • De youtube i...[Ofensiu]
    franz appa | 27-05-2008

    ..."l'estupidesa intrínseca del tardocapitalisme". Youtube. o Ares, o Emule, o wikipedia, són un epifenomen del capitalisme que en revelen la seva mateixa condició de fàbula: redueix-ho tot a diners i trobaràs les escletxes de l'escapisme "amateur".
    Voldria pensar-ho, si més no. Voldria veure en la globosfera la capacitat humana de retre homenatge a la condició que enuncia el relat: tot el que importa és de franc. El fenomen, per això, és força complex. Mou a molta gent "per amor a l'art", i alhora pot elevar molta gent -molta menys, cal dir- a la categoria de milionaris.
    Prescindint de les conclusions filosòfiques, el relat està elaborat amb el ritme, dinamisme i frescor que trobo sempre en les teves obres. Genials algunes expressions i tot en conjunt d'una força que atrapa.
    Una abraçada,
    franz

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de lluisba

lluisba

77 Relats

390 Comentaris

91260 Lectures

Valoració de l'autor: 9.25

Biografia:
El novembre del 2006 em vaig estrenar a Relats en català. No sóc gaire constant ni gaire assidu. Llegeixo, comento una mica. Miro el fòrum de tant en tant, però n'entenc ni un borrall. Intento fer contes de por (o d'inquietud, que diuen), algun poema improvisat...

Pel novembre de 2008, però, junt amb d'altres companyes i companys, vam iniciar un blog on ara hi poso els meus textos. A RC hi entro i miro, i molt ocasionalment demano penjar alguna cosa.

El nostre blog (per si vols) és:
http://riellblvd.blogspot.com/