Al voltant de la placeta

Un relat de: Mercè Bellfort

AL VOLTANT DE LA PLACETA

Si t'hi pares a pensar te n'adones com t'arriba a marcar el lloc on has nascut i viscut, de quina manera la teva vida pot girar al voltant d'un racó de món; en el meu cas, al voltant d'una placeta.
Vaig néixer en una casa humil al barri de Sants, a tocar de l'antiga plaça Salvador Anglada, actualment coneguda com la Plaça de Sants.
De tot l'univers vaig anar a treure el cap en aquest indret. I n'estic ben contenta. Des de ben petita vaig estar envoltada de l'amor dels meus pares i avis (em dol no haver tingut cap germà o germana) així com d'espais carregats de cultura, de tràfec, de vida.
Just al darrere de casa hi havia la via del tren. Enfilada al balcó i ben agafada pel meu pare o per la meva mare anava dient adéu a tots els trens que circulaven amb aquell xerric característic que se't queda gravat al cervell per sempre més. Ara, quan ja han passat molts anys, sóc una eterna defensora d'aquest mitjà de transport. M'encanta anar amb tren!
Just al costat de casa hi havia el Centre Catòlic de Sants. Quantes funcions i altres actes culturals van ser devorats pels meus ulls. Recordo especialment que, per Nadal, "Els pastorets", era una obra que no deixàvem mai de gaudir tots plegats. Ara, després de ploure molt, procuro no perdre'm cap de les obres teatrals que em fan més peça.
Al davant de casa es va construir l'edifici escolar d'Els Maristes que en aquells temps només acceptaven nois. Per sort meva els meus pares em van matricular a l'Acadèmia Lloret, on hi vaig estudiar des dels cinc al catorze anys. Aquest centre tenia l'al·licient que era mixte i, per tant, les nenes- futures noietes plenes d'il·lusions per agradar els nois- ens aplicàvem en els nostres estudis. Ara, després de tronar molt, em sento orgullosa de dir que, gràcies a les bones ensenyances que vaig rebre tant a l'escola com a casa, compto amb l'experiència de cinc anys d'estudis universitaris a la Facultat de Lletres que em van satisfer les meves inquietuds literàries.
La carretera de Sants, que ja tenia una activitat comercial molt important, era l'altre punt de referència. El meu avi em portava a passejar tot sovint fins a la plaça d'Espanya. Jo badava mirant els aparadors, sobretot aquell dels pollets grocs amuntegats que, sota l'escalfor d'unes làmpades, es picotejaven per aconseguir algun granet de blat i piulaven com bojos, provocant el meu embadaliment. Ara quedo embadalida amb les botigues de roba i les joieries. Han passat els anys i els pollets també han passat a millor vida.
A tocar de la placeta, gairebé fent cantonada, els santsencs teníem a la nostra disposició la gran pantalla del cine "Liceu", on hi vaig passar hores i hores veient fantàstiques pel·lícules, de dos en dos, amb el terrorífic "Nodo" inclòs. Ara, sóc una addicta al cinema: la sala fosca i la pantalla gegant que m'ofereix milers d'històries i possibilitats de somiar em captiven.
Ben a prop de la placeta es trobava el local de la Secció de Ciclisme de la Unió Esportiva de Sants, entitat organitzadora de la "VOLTA" ciclista a Catalunya. En aquest punt li passo el protagonisme al meu pare, en Ferran Bellfort, pels seus anys de dedicació a l'organització d'aquesta important cursa, així com de muntar l'arxiu-biblioteca relacionat amb aquest esport que ell estima tant. Ara, a l'edat de 84 anys, encara té ben present la tasca que el va fer feliç durant 30 anys.I jo, ara, després de tantes "voltes", també comparteixo la seva felicitat.
No m'oblido de la mateixa placeta on menjava unes bones tallades de síndria en el "xiringuito" que muntaven cada estiu, o bé aquells xurros de la "Xurreria Montse" tan cruixents i deliciosos. Ni tampoc de les pipes i els "tramusos" que compràvem a la paradeta veïna. Ara m'assec en qualsevol banc i contemplo els nens i les nenes que hi juguen i em veig a mi mateixa en el gronxador que m'enlairava cap al cel , amunt i avall, empentada per qualsevol de les meves amigues.
Ai, les meves amigues! Ara sí que arribo al punt més sensible del meu recorregut per la memòria. Que bé ens ho passàvem jugant pels carrers; jugàvem a fet i amagar, a saltar a corda, a trucar els picaportes de les cases i sortir foragitades carrer avall per no ser descobertes, anàvem amb patinet sense por de que cap cotxe ens interrompís les nostres aventures de carrer. Entràvem i sortíem de casa amb una llibertat que donava gust. Mai no es tancava amb clau. Per quin motiu ho havíem de fer si estàvem entre família?
Ara, després de tants anys, força coses han canviat en el meu barri: la casa on vaig néixer va ésser enderrocada, el cinema també, el Centre Catòlic està totalment reformat. Les obres inacabables del TAV, incòmodes per a tot el veïnat i els comerços han desdibuixat la imatge idíl·lica que tenia de petita. Aquella estació de tren de forma arrodonida, de ferro i vidres quadrats amb aquell rellotge al mig que es veia d'una hora lluny també ha passat a millor vida, com els pollets. Només es mantenen intactes- bé, amb algunes ampliacions internes- els centres escolars. La palmera del pati de la meva escola, tot un símbol de majestuositat de la natura per als alumnes, encara va creixent amb la intenció ferma de gratar el cel qualsevol dia d'aquests. D'alguna manera és com si ella fos la portaveu dels santsencs, recordant-nos que les nostres arrels no desapareixeran mai de la vida, malgrat la infinitat de canvis presents i futurs.
Tot es va renovant, excepte la nostàlgia i els bons amics i amigues que resten per sempre.
A Sants hi tinc bona part del meu cor.

Comentaris

  • Feia dies... [Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 05-11-2008 | Valoració: 10

    Feia dies que volia comentar-te algun dels teus relats.
    Aquest el tenia fresc… relativament. Em va sorprendre molt que tinguessis aquests records tan clars del teu barri. Jo sóc del barri d'Horta i he vist molts canvis, però els records no els tinc tan precisos… els tinc més confusos i em sap greu. [Afortunadament s'han editat uns quants llibres de fotografies d'abans … i d'ara]
    M'ha agradat molt tornar-lo a rellegir i comprovar que aquest record sí que el tenia clar!
    A més a més he tingut la sorpresa de veure que el comentari anterior que tens, és de la meva filla, i l'anterior de la Gessamí_blau, que m'ha insistit en que et llegeixi. No dubtis pas que ho faré.
    Gràcies per escriure!
    -Joan-

  • Jo també sóc se Sants[Ofensiu]
    nuriagau | 04-11-2008 | Valoració: 10

    Ja fa temps que havia llegit aquest relat-record i em va semblar molt humà i tendre. Traspua nostàlgia, una nostàlgia ferma i il·lusionada.

    Sóc de Sants però des de fa set anys. Els pollets ja no vivien. El meu fill va als Maristes i camino (sempre amb pressa) pels teus mateixos carrers.

    Des que he arribat al barri he intentat gaudir d'ell, de la mateixa manera que he fet amb el teu relat.

    Núria Gausachs i Cucala

  • Moltes coincidencies...[Ofensiu]
    Maria Sanz Llaudet | 08-10-2008 | Valoració: 10

    tenim tu i jo! També vaig nèixer i visc a Sants (en el meu cas prop de la Pça del Centre) i, com tu, vaig anar a l'Academia Lloret, després de passar per les monges del carrer Vallespir. El meu germà gran anava als maristes del costat de casa teva, i molts dels records que has exposat en el relat coincideixen plenament amb els meus. M'ha fet gràcia el que expliques dels pollets, en aquella botiga prop de la Pça Espanya, perquè sempre que hi passo ara em ve el record d'aquells instants en els que el dissabte a la tarda anàvem a caminar per la carretera de sants i els pares feien la parada obligada per tal que gaudissim una estona d'aquells moments en els que quedàvem embadalits davant l'aparador a banda i banda. En fi, coincidencies que m'han fet il.lusió de llegir, mentre gaudia de la qualitat de la narració.
    Una abraçada

  • Evocació nostàlgica[Ofensiu]
    copernic | 30-09-2008 | Valoració: 10


    Bon relat autobiogràfic que evoca uns temps irrepetibles. M'ha fascinat passejar amb tu per la Barcelona a on encara es podia viure. El meu pare treballava a la R.E.N.F.E i com ja has pogut comprovar sento per els trens una passió forasenyada, gairebé malaltissa. No sé si has llegit "Estacions" Més avall et poso un enllaç.
    Tornant al relat m'han captivat també els jocs infantils, les amistats d'aquella edat, les entremaliadures típiques (sobre tot la de picar timbres que he practicat assiduament) El teu és un relat que pica l'ullet a la infància de cada un. Els trets de complicitat són la nostàlgia, l'evocació, l'ús de frases retòriques però efectives ( Cada vegada que passo per aquest carrer, per més temps que passi mai podré oblidar, han passat els anys però encara recordo amb nitidesa...frases que jo també faig servir i que serveixen per situar al lector més ràpidament en la història) Et felicito per aquest relat perquè aconsegueix el seus objectiu: Fer-nos partíceps a tots els lectors de les evocacions infantils. Com ha canviat tot a Barcelona! En fí, t'envio petonents matinals. Ja veig que ets au nocturna. Sempre rebo els teus comentaris per la nit, un moment màgic en el que les idees sembla que guanyen en nitidesa. Petonets!




    ... : Estacions





Valoració mitja: 10