ADÉU JAUME

ADÉU JAUME

És per a mi un motiu d’orgull i profunda satisfacció (consti que no sóc gens monàrquic), pel fet de què són moltes les persones que conec, o si es vol dir també d’una altra manera, són moltes les persones i ciutadans de la meva estimada ciutat que em coneixen a mi, i que freqüentment pel fet de sortir habitualment al carrer, ens creuem, quan elles i jo passegem o simplement anem pels vials o places, amb les nostres dèries personals, o per realitzar les nostres tasques habituals.

Això es fàcil que passi sovint en una ciutat mitjana com és la meva, i pel fet de pertànyer o haver participat o col•laborat en alguna etapa de la meva vida, en distints àmbits i entitats de tipus social, docent, religioses, culturals, comercials, àdhuc polítiques, (malgrat mai n’he militat en cap), fa que el nombre d’amics, coneguts i saludats que tinc, sigui notable.

De les amistats, en concret, si no hi ha motius de pressa, gairebé és obligat de fer l’aturada adient i petar-ne un xerradeta formal o informal, encara que sigui breu. D’aquests casos però, no és el tema què ara en vull parlar.
Sí en canvi vull destacar un fet que em sorprèn molt en el cas dels coneguts i, sobre tot, dels saludats. I és què, la gran majoria, a l’hora de saludar-me, (en no ser ben bé amistats -pròpiament dit-, fa que normalment no ens haguem de parar i petar la xerradeta), no només exclamen un simple: “Adéu”, sinó que sempre hi acompanyen al darrere, el meu nom: “Adéu, Jaume”.

Això d’afegir el nom a la simple expressió, no és un fet que jo freqüenti massa, per no dir gens, però sí que em sorprèn que molts als que hi corresponc el gest de saludar, (o bé, en sóc jo el que s’avança a fer-ho), no recordo pas ni tinc la més prostituta idea de com es diu el personatge en qüestió. Potser és perquè dec ser molt fisonomista sense que en recordi però d’on prové la coneixença, i si vam intercanviar-nos els noms. És aquest el motiu que em fa complir el deure civilitzat de no passar d’incògnit, al creuar-m’hi.

La sorpresa ve doncs, en veure que molts se’n recorden de mi i saben com em dic, i en canvi, jo no sé pas d’ells el mateix.

Una de dos: O els hi vaig deixar bona petjada quan fou el moment de conèixer-nos, i per això se’n recorden de com em dic, o bé, és que veritablement, sóc jo un desmemoriat de ca l’ample per aquestes qüestions.

Ara però, no sé quina postura adoptar. Si, quan s’esdevingui, aturar-los i demanar-los-hi d’on prové la nostra coneixença, o continuar permanentment amb el dubte, sense indagar cada cop que ens trobem, a què ve tot plegat que ens haguem de saludar. Estic fet un embolic amb aquest tema. Perquè si ho indago i passa molt temps fins que ens tornem a encreuar, em trobaré cada vegada amb el mateix problema. N’hi hauria prou responent en cada ocasió “Adéu, tu” i deixar les coses tal i com estan ara?