A l'oficina

S’ha fet de dia i està plovent. Sembla que avui serà un dia gris. Des de darrera de la finestra, veig el brogit de la gent anant amunt i avall del carrer. Des d’aquí veig també la porta que aquest mati hauré de creuar, on m’esperen des de fa uns dies i on encara no he estat capaç d’entrar. Reconec que és un lloc que em fa pànic, que em fa feredat i m’horroritza, i on massa sovint hi veig entrar a persones somrient que després surten amb cara de prunes agres. Sempre he pensat que els que treballen allí, o millor dit, els que manen allí, són monstres. Criatures insensibles alienes al sofriment humà.

Però avui m’he llevat disposada a anar-hi, a fer front a aquets mostres i a demostrar-los que sóc més forta que ells. Sé que no serà fàcil creuar aquella porta, i només de pensar-ho, una suor freda em recórrer l’esquena. Jo tinc molt a perdre i ells poc a guanyar, la veritat. Tot i què per a ells, mai és suficient.

Els paper estan preparats des de fa dies damunt de la taula i les paraules en què tinc previst exposar-los les meus arguments les he memoritzat un cop i un altre. D’una revolada m’aixeco, agafo els papers i finalment, surto de casa decidida. Tinc la raó i no podran amb mi, em dic en veu baixa, mentre creuo el carrer.

Entro a l’oficina bancària i ensopego amb la rialla cínica del director que sembla que m’estigui esperant. Bon dia Eva, em diu, tenim una conversa pendent, oi? La meva pròpia història de terror està a punt de començar.