A LA RECERCA DE LA FELICITAT

Un relat de: Joana Llor Serra
A LA RECERCA DE LA FELICITAT
A la sala del Caixa Fòrum, són gairebé les vuit. És un espai sobri on el gris metal•litzat, contrasta amb l’escalfor de la fusta. Tot ple a vessar. El títol de la conferència si més no suggeridor “A la recerca de la felicitat en un món de sofriment”, el ponent el Doctor Ramon Bayés.
La xerrada ha girat al voltant de tres grans temes.
El temps, la persona i l’ara i avui. Dit així sembla tot una mica confús però no ho és.
La seva teoria del temps ha estat d’allò més interessant, n’ha distingit entre dos tipus. El que marquen els calendaris i que ens serveix per organitzar-nos. I el que mesura l’espera del que ens fa patir o gaudir, i en aquest sentit, és flexible. Si la situació és desagradable, triga molt en passar, si per contra fem alguna cosa que ens plau l’estona passa volant. I aleshores com omplim aquests espais temporals? I aquí ens obsequia amb una frase genial “qui és feliç no mira el rellotge, són els rellotges els que miren a qui és feliç”. La conclusió, hem de mirar de tenir una vida activa, que amb el que fem hi trobem la recompensa. Procurar que el temps de treball també sigui un temps d’oci. Però aquest goig no és només un acte individual, ha de ser compatit amb el nostre entorn. Cercant la felicitat aliena trobarem la pròpia.
M’he deixat seduir per la definició que ha fet sobre l’home. Que es projecta com quelcom que vas més enllà del cos, és tot el que ens envolta, la nostra biografia i aquesta no s’acaba fins que ens morim. La persona és el viatge i per això no n’ hi ha dos d’iguals, per què no poden haver-n’hi dos parells. El nostre camí, és personal, íntim, irrepetible. I aquest anar fent, aquesta possibilitat de canvi ha de ser motiu d’optimisme, i ens obra la porta a l’esperança.
He quedat embadalida amb la idea de que s’ha de construir una altra vida amb el record, encara que les vivències hagin estat desplaents. Els esdeveniments que ens deixen empremta, els hem de barrejar com en una poció miraculosa amb el present que vivim. A partir d’aquí ens mostra la teoria del “aquí i l’ara”, encetada amb una frase de Sant Agustí, “el present de les coses passades, el present de les coses presents i el present de les coses futures”. I com una entusiasta animadora m’he afegit al clam, el present és aquí i ara. Sembla absurd hipotecar la satisfacció del present per què no s’acompleixin els projectes futurs. Gaudir el moment, viure plenament cada cosa que fem. No cal perdre la perspectiva de futur, però sempre des de la visió del moment que vivim. Si mentre prenem el cafè, rumiem amb el que farem després, no apreuem aquell instant, el gust, l’aroma, els pensaments que ens evoca. Res és fútil, tot és transcendent. Acaramullem la nostra existència del que no es percep. Una frase del petit Princep em ve al cap “l’essencial és invisible als ulls”. Res més cert. Sovint som cecs a allò que tenim proper, i que per quotidià deixa de ser valuós.
En acabar em quedo rumiant una estoneta amb tot el que escoltat i me’n adono que potser no ens passen coses bones o dolentes tan sols vivim moments més plaents i algun que d'altre desencís. Al final, hem d'estar preparats per fer un aprenentatge continuo. Amb aquesta actitud la vida no deixa de sorprendre'm i això m'indica que vaig pel bon camí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Joana  Llor Serra

Joana Llor Serra

30 Relats

18 Comentaris

21588 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig nèixer a Barcelona al 1965, des del 1998 visc a Girona, i he de reconèxer que és una ciutat feta a la meva mida. Em recordo de sempre escrivint dietaris, cada etapa de la meva vida sobre un paper. Fa tres anys em vaig separar i vaig entendre que a vegades s’ha de morir per tornar a néixer. Va ser un procés lent i dolorós, però el que jo en aquell moment no sabia és que era una pas necessari per començar un nou camí. Retrobar-se amb un mateix pot fer por, però sens dubte és una feina engrescadora.. I amb aquesta intenció vaig començar a escriure un nou dietari. Descobrir-me ha estat tota una aventura, recuperar la meva vida, les meves filles, els meus paisatges, absolutament tot el que m’envolta se m’apareix amb força i no vull deixar passar aquesta nova perspectiva. Arribo a “relats en català” de la mà del meu amic Lèvingir. I en aquesta web m’he sentit com a peix a l’aigua per què com a aprenent d’escriptor aquí he trobat un espai on poder transcendir i compartir. Aquí trobareu part del meu dietari però també d’altres experiments de narrativa creativa. Gràcies els que us atureu i em llegiu, els que opineu i als que no ho feu. M'agraden les crítiques per què sens dubte és la única manera de millorar. En qualsevol cas per a mi ja és un plaer i un privilegi, compartir aquest espai amb vosaltres.