A GENT JOVE, PA TOU

Aquelles immenses catalpes, perfectament distribuïdes en un dels escaires de l’espaiós jardí, creaven una zona d’ombra gairebé absoluta, només trencada pels bellugadissos punts de claror solar que, aprofitant les petites escletxes que l’oreig obria, s’escapolien per entremig del ramatge. Les grans fulles d’aquests arbres formaven un sostre verd sobre la taula on acabaven de dinar. Aquell racó tan ombrívol era perfecte com a menjador d’estiu. S’hi estava bé, tant per l’ombra com per la frescor que aquesta proporcionava i per la marinada que puntualment hi feia acte de presència.

A la sobretaula, el fill, adreçant-se al seu progenitor, li etziba: —Pare, vull ser periodista. L’home, entre sorprès i incrèdul exclama: —Periodista? La primera intenció va ser treure-li del cap aquesta decisió, però es va contenir. No volia deixar-se emportar per la seva general malfiança envers aquest col•lectiu. —Saps què? Penso que val la pena que en parlem amb calma. Així, doncs, si et sembla bé ho deixem per demà... d’acord? El noi va dir que si perquè sabia que seguir la conversa llavors no seria prudent. L’endemà, diumenge, ja hi hauria prou temps per parlar-ne i, de ben segur, que trobaria una millor disposició.

Feia un dia esplèndid per esmorzar al jardí. En acabar, el matrimoni va posar-se a llegir els diaris que el pare, matiner, ja havia recollit al quiosc i el noi va dir que se n’anava a fer un partidet de futbol sala amb el grup d’amics. A mitja tarda, el pare li assenyala al seu fill una determinada notícia, publicada a la premsa, i diu.. —Què n’opines d’això? Va ser un parany, naturalment, doncs tenia la certesa que el seu fill no en tindria ni idea. I així va ser.

Però aquesta ensarronada li permetria reforçar el raonament que tenia previst de fer-li al seu fill. —Mira noi, abans no em diguis res, et vull recordar que els periodistes no són sants de la meva devoció. A pocs i excel•lents professional els admiro molt, i a molts els tinc una intensa aversió. Em refereixo als que prescindeixen de l’ètica i dels valors, que manipulen la veritat o directament menteixen, que exciten les passions més baixes i que atien la visceralitat. Que distorsionen, que són tendenciosos, que falsegen la realitat i exhibeixen una incultura total i absoluta.

—Hi ha, també, una bona colla de periodistes joves amb una palesa ignorància històrica. Sembla com si abans d’ells no hagi existit res i que amb ells comença tot de nou. —Fill, et conec prou bé i, de veritat, que no t’hi veig de periodista. —Coi, pare... i per què?

—Perquè no tens les qualitats que ha de tenir un bon periodista: Veus però no mires. No tens curiositat pels fets i les coses que passen ni mostres interès per saber-ne les causes del per què passen. Mai no arribes al fons de les qüestions. No t’atrau res del teu entorn social, ni de la realitat quotidiana, ni dels problemes que hi ha al món actual. No, noi.. De veritat que no t’hi veig. El xicot va pensar que tenia bona part de raó. Bé, de fet tenia tota la raó.

Per això va dir... —Pare, ho tindré en compte i, en tot cas, ja en tornarem a parlar. —Et sembla bé? Li va semblar bé. Tenia el convenciment que la seva dissertació havia quallat en la jovenívola ment del seu fill. I així va ser... Quan va arribar el moment d’escollir carrera, el noi va emprendre un altre camí, molt allunyat del món del periodisme. Prescindir d’un mal periodista és, sempre, una bona notícia.