a foc lent

com una roda, un cercle tancat del qual és impossible fugir.
Caminem, fem les mateixes passes al voltant del mateix radi inamovible , ens fem l'efecte d'avançar, de créixer de ser algú altre.
Retornem a l'inici, al centre de la foscor que ens devora, ens fem paraula per existir.

Una abraçada i un bes.

gypsy

Com un buit que a voltes reconeixem però que no acaba d'omplir-se mai. Que no té nom, ni té color, ni mida, però és allà, corcant. I tornem a començar...
Un poema profund i preciós. Gràcies
Una abraçada

ets un poeta ´molt molt bo. Aquest em recorda aquell "Aquesta vegada", recordes? deies:
"...
si tingueres mans
que posaren a l'abast
algun murmuri de llum
que em diguera, que m'escopira
com un ormeig del dexifrar.

Si m'atorgares cos,
i pulmons
i una agulla per teixir,
si em digueres...
jo, fila que fila,
a cada pregunta
et daria una resposta
com una falç que desbasta
les ombres
que no et permeten tornar a casa."

Ansietat de ser dit, reconegut, vist....
tens un art ben especial per dir-nos tot això.
gràcies de debó.

Dir-te per reconèixer-te, per saber-te, o "perquè algú et reconega"? Necessitam reconèixer-nos, acceptar-nos, o que ens acceptin? O és el mateix? Tant se val, perquè, com bé dius, sempre cal recomençar tot i saber que el desig és inabastable.
Boníssim poema, molt en la teva línia. Sense concessions.

que gran part del que escrius està fet per declamar-ho, per llegir-ho en veu alta, amb les inflexions i els matisos que això permet. Perquè, amic d'arena, és ben clar que la teva poesia surt de les vísceres. I d'aquí la seva bellesa.

"Tu, commogut, després
tens més set encara,
i caus una altra volta,
ombra d'ombra eixuta,
a la fosca que t'abrusa,
i et fa absurd
i incomprensible. "

Sensacional.
Una abraçada,

Antoni