A CASA

Fa una bona estona, just quan m'havia tret els pantalons del pijama per vestir-me, s'obre la porta de l'habitació i ella treu el nas, llarg i finet, com el de la faraona aquella de Berlín. Oh, Déu, com m'agrada aquest nas! He quedat parat perquè mai acostuma a entrar sense trucar i he posat cara d'estar incòmode, però ella no n'ha fet cas i m'ha dit, molt seriosa, seu una estona que t'haig de dir una cosa i jo, sense pensar que anava amb les pilotes airejades, doncs, m'he assegut al llit. Hem estat una estona mirant-nos, en silenci, i ella, després d'empassar-se saliva dues vegades, i de deixar el motxo arrepenjat al mànec de la porta, m'ha dit que tenia un amant i que estava convençuda que el meu tarannà obert i adaptatiu em permetria comprendre-ho. El que no entenc és perquè fa servir aquestes paraules amb mi, això d'adaptatiu crec que vol dir que m'hi posi fulles i d'obert ho estic, de cames, ara me n'adono, quan noto la fava fresca reposant sobre els picarols que, tot i la transcendència del moment ni s'ha immutat. Llavors jo li he dit que el que està fet, està fet i ni ella se n'ha de penedir ni jo li he de perdonar res. Ha quedat parada, potser perquè no em sabia tan adaptatiu. Ha continuat dient que de penedida n'estava, de no haver fet cas a l'amant aquest fins ara. Jo que soc molt primmirat en les discussions de casa he intentat sortir del pas amb una pirueta, Dafne, et vols casar amb mi?

Ella ha posat cara de sorpresa. I què hi dirà la teva dona?, m'ha contestat, enriolada.