360º

Un relat de: Estel d'argent

Plou, i l'home trist del balcó d'enfront també ha sortit avui a prendre la fresca. No entenc com té esma de fer-ho en un dia tan hivernal i lànguid. Fins i tot fa basarda sortir al carrer gris, relliscós i pobre. I ell, allà, assegut en aquella cadira de platja atrotinada i descolorida, mirant qui sap a on, pensant qui sap què, mentre jo m'entretinc amb l'estupor d'un diumenge a la tarda. Des de la meva posició segura darrera els vidres del balcó, sento la reconfortant il·lusió de controlar la meva vida. Tot ben organitzat: els dies i les hores comptats amb precisió, els gests perfectament calculats, els sentiments al seu corresponent calaix, els records emmagatzemats ordenadament dins la meva ment. Sento que els espais estan coberts, que els buits deixen de corcar-me les entranyes, i que tot, absolutament tot, està sota el meu control.
L'home trist es riu de mi. Ho sé. I també sé que, des de la seva aparent fragilitat, em qüestiona la meva manera viure. M'imagino que un dia va deixar d'importar-li que plogués o fes fred; és probable que la soledat deixés de molestar-li, i que, un dia, convertís la fluïdesa dels rius en la seva pròpia naturalesa. Amb seguretat, feia temps que havia enderrocat els envans que secunden totes les portes i ara es burla d'aquells que continuen, com jo, construint-ne de noves per arribar al destí somiat. Un destí que no és pas cap punt d'arribada, sinó que, en el fons, només és fum espès.
Es riu de mi perquè sap que jo l'anomeno "l'home trist". Penso que està trist perquè no viu com jo, perquè no ha pres les mateixes decisions que jo, perquè ha perdut el preuat control. Potser aquesta pèrdua és la que l'ha alliberat dels dies hivernals, dels càlculs i dels anàlisis, i per això no li importa que la pluja li envernissi tot el cos.
Quan vaig començar a tenir el control? Quan vaig iniciar-me en l'art d'imposar velles però actuals relíquies, d'inhibir els sentiments i anhels, de dominar el meu entorn? No me'n va ensenyar ningú i, en canvi, en sóc tota una experta. I, sobretot, com era possible que algú hagués abandonat la temptació d'apoderar-se de la seva realitat?
L'home trist m'inquieta. Suposo que l'envejo i per això el desqualifico amb els meus injustos adjectius. Necessito sentir que ell és més pobre d'esperit que jo, que la seva vida és menys atractiva que la meva, i que la desaparició del control -aquell que només fa que exasperar-nos- de la seva vida l'ha portat a la mediocritat que amb tanta força volem evitar tots els que són com jo. M'intento convèncer que sense visió de futur aquest no existeix, o que, si més no, la previsió és necessària per aconseguir els objectius que ens proposem.
Segur que l'home trist també en té, d'objectius. Sospito, però, que els seus són ben diferents dels meus: l'assoliment dels seus ha de ser per força un acte d'alliberació, mentre que els meus són tan sols una etapa més d'un camí insaciable on sempre hi ha quelcom més gran, més valuós, més prestigiós per posseir.
M'agradaria saber des de quan controlo -també hipòcritament-, els pensaments que parlen de llibertat, somnis i impossibles. No recordo quan vaig desterrar de la meva vida la improvisació, les coses petites, ben petites, els paisatges oberts... Bé, recordo que quan era una criatura tot em semblava immens i nou, a punt per ser modelat, i que la meva visió abastava més de 360º. A mida que creixia, com si d'una llei implícita es tractés, vaig abandonar la professió d'exploradora; la meva visió es va anar reduint de mica en mica, s'anà fent estreta i emmurallada, i ja no vaig voler descobrir més misteris. Algú o alguna cosa em va corrompre i vaig allunyar-me del paradís, de l'excepcionalitat, de l'home trist, per convertir-me en una més. I tot va anar tan de pressa, l'espoliació va ser tan destructiva, que només podia sentir la necessitat de controlar per tal de no perdre més coses. Algú em va instaurar la por al cos, em donà un passi on s'hi llegia la meva personalitat, i em regalà com a dot un carrer gris, relliscós i pobre. Per descomptat, jo el vaig acceptar sense aixecar la veu. Quina altra cosa podia fer?
Suposo que l'home trist recuperà aquell estat infantil que tothom enyora i ningú gosa reconèixer. Per la seva ment deuen passejar cavallers aventurers, móns desconeguts, naturaleses exòtiques... que el converteixen en un ésser marginal dins la seva malvista llibertat, tan poc productiva.
L'home trist em mira des dels seus 360º. Ja no es riu de mi. Ara sé que m'està compadint perquè no m'atreveixo a sortir al carrer i ell ho farà d'un instant a un altre. Potser si deixo que les llàgrimes s'escolin rostre avall podré tornar-me a sentir com la pluja i adonar-me de nou que elles són tan salades com la immensitat dels oceans. Potser si esdevinc aigua recuperaré el jo i l'essència de la llum i els colors. Tornaré a buscar un nom per a cada cosa, reinventaré els decorats, parlaré amb altres persones... I si vaig una mica més enllà, potser deixi de lamentar-me i caci al vol els 360º que un dia vaig deixar escapar.

Comentaris

  • Una troballa molt especial[Ofensiu]
    Frèdia | 01-01-2007

    Encara no sé com he arribat fins a aquest relat. Els caminis de RC són inescrutables. Però penso que no és un fet casual, que comporta alguna mena de missatge secret. Encetar l'any i trobar un relat titulat 360º ja és eloquent. Encara ho és més el fet d'assemblar-me a la teva protagonista fins al punt que penso si no t'hauràs inspirat en mi, i al pis del davant hi has posat un vell en comptes d'una velleta amb un gat a la falda perquè no es noti tant.
    El teu relat m'ha agradat moltíssim. No només perquè tens una forma d'escriure que captiva sinó perquè el fons és d'una gran riquesa. M'he mirat la teva biografia i penso que acabo de fer una troballa molt especial i que ja tinc bona lectura que em faci reflexionar en aquests primers dies de l'any.
    Feliç 2007, Estel d'argent. Una abraçada,
    Fredia

  • un a un[Ofensiu]
    rbbarau | 14-09-2006

    M'he anat llegint la majoris dels teus relats. M'he sentit tan propera a les paraules...no ho sé. M'ha semblat que la història l'explicava jo...vull dir que entenc el que vols dir en molts relats. Aquell del cafè, de les dues amigues, m'ha fet plorar (i això ho trobo tan bonic...que les lletres puguin moure llàgrimes), i aquest m'ha fet pensar tant... potser és perquè tinc el dia una mica tonto...

    Moltes gràcies

  • m'ha agradat molt[Ofensiu]
    lasucri4 | 20-12-2005

    això, què m'ha agradat molt. Només una coseta, no cal posar nom a totes les coses, simplement...sentir-les!

l´Autor

Foto de perfil de Estel d'argent

Estel d'argent

53 Relats

98 Comentaris

61521 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
"La vida m'ha ensenyat a pensar, però el pensament no m'ha ensenyat a viure" (Herzen).

Aquesta és una de les cites que més m'agraden... segurament l'escriptura no ens ensenyarà a viure, però sí a pensar, que ja és molt.

Què dir de mi? Podria donar dades biogràfiques sobre mi, què faig, què deixo de fer, etc., però això ja ho anireu descobrint amb els relats d'aquesta pàgina...

Només diré que les paraules són com un tros de fang deforme a punt perquè algú mig despistat i innocent li doni forma, a punt perquè algú cregui que encara està tot per fer.

Sempre he pensat que aquest món necessita encara molta més imaginació... ;p