17 milions d'espectadors

Un relat de: Societat Anònima
Hi havia una vegada tres adolescents, Desirée, Miriam i Toñi, que vivien en Alcásser, una petita localitat valenciana. Eren tres joves normals: acudien cada dia a l’institut, tenien amigues i amics, i vivien una joventut com la de molts estudiants de la seva edat. En els darrers dies de 1992 van desaparèixer sense deixar rastre.

¿Quién sabe dónde?, conduït pel periodista Paco Lobatón, era un dels programes amb més impacte en aquella època. Es dedicava a buscar a persones desaparegudes i en bastants ocasions havia tingut èxit en les seves investigacions. Des del primer moment, l’equip del programa es va implicar en la recerca de les ja conegudes com “nenes de Alcásser”. Cada setmana dedicava alguna secció en el programa a aquest succés. De mica en mica va crear en l’audiència espanyola una major sensació de tragèdia. No és necessari dir que els altres mitjans de comunicació van contagiar-se del dramatisme del cas. Finalment, el 27 de gener de 1993, més de dos mesos després de l’enigmàtica desaparició, uns apicultors van descobrir la fossa en la qual havien estat enterrades les tres adolescents. Un dia després, la nit del 28 de gener de 1993, el petit poble valencià de Alcásser es va convertir en un immens plató de televisió on les principals cadenes van traslladar els equips dels seus programes més sensacionalistes per retransmetre en rigorós directe el dolor d’amics, familiars i veïns.

TVE va traslladar a l’equip de Quién sabe dónde? per a realitzar un especial en horari de prime time en el qual es va entrevistar, entre altres, a Luis Frontera, forense encarregat del cas. El presentador va iniciar el programa amb unes paraules que es van convertir en una espècie de premonició del que seria la resta de la nit: “Estem aquí per a fer el programa que mai haguéssim volgut fer”.

Tele 5 es va sumar a aquesta festa de morbós interès i sofriment en un especial anomenat Dolor en Alcásser. Les promocions del programa havien utilitzat les eines pròpies de tot el que es pretén que sigui mediàticament impactant: rètol d’estètica tenebrista, música intrigant i un enigmàtic text en off que assegurava que s’emetrien “les últimes i commovedores notícies, amb familiars i amics de les víctimes”.

Però, sens dubte, l’espectacle més controvertit ho va proporcionar Antena 3. La cadena privada de televisió va enviar a Nieves Herrero perquè presentés el seu talk show De tu a tu. Van omplir un teatre amb amics, veïns i familiars de les tres adolescents. La presentadora, com si fos un personatge més d’aquesta tragèdia, va adoptar un paper carregat de dramatisme. Acompanyada del pare d’una de les nenes, va arribar a sol·licitar la interrupció publicitària per amagar el seu premeditat dolor emocional. A tall d’exemple, una de les preguntes que va formular al pare va ser: com és el dolor de perdre una filla? La resta del programa va furgar en el patiment dels presents, molts dels quals van convertir l’espai en una clara apologia de la pena de mort. Els apicultors que van descobrir els cadàvers, els nuvis, les amigues, tots van desfilar damunt l’escenari per a participar, plorar o simplement per a cridar. Els vídeos que es van veure en el programa es van recrear en els dormitoris buits de les nenes i, fins i tot, es van llegir poemes escrits per elles.

A l’endemà, els executius de les cadenes de televisió van prendre l’esmorzar amb els elevats índexs d’audiència de la nit anterior. En total, més de 17 milions de persones, es van anar a dormir després d’haver vist algun dels especials d’aquella funesta nit del 28 de gener de 1993. Aquest conte s’ha acabat?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer