Viatge iniciàtic

Corria la primavera, tant de l'estació de l'any com la de les nostres vides. No hi teníem més de quinze anys. Aprofitàrem les vacances de pasqua per anar-nos a rodolar la mona a "Playa Monte", un indret situat en les proximitats de Navarrés.
Allí estàvem, els cincs amics de l'institut, vivint el que per nosaltres era una aventura. La nostra primera aventura. Érem a menys d'una hora de Xàtiva en autobús i vint minuts caminant des de Navarrés, però per nosaltres ens havíem traslladat molts quilòmetres de la nostra quotidianitat.
Havíem acampats a la riba de llevant, a l'altra banda d'on es troben els bars. Vist amb la distància dels anys, semblàvem els supervivents d'un naufragi: tirats per l'arena esgotats per la matinada, la caminada i l'esforç intel·lectual que requereix el muntatge d'una cabana de lona i tubs metàl·lics sense instruccions.
Perquè sembla fàcil plantar una tenda d'acampada, però quan no ho has fet mai...Per a què servixen una mena de claus molt grans i amb unes puntes ondulants? Després de moltes discussions vam arribar a la conclusió que s'havíem d'estacar en el terra dur de la part de "monte", ja que la part de "playa" era massa estreta i inclinada.
I els vents, eixes cordetes que pengen per tot arreu de la tenda de campanya? Què cal fer amb elles? A l'endemà, després d'una nit especialment ventosa, vam descobrir per que servixen. Imagineu-vos la postal, cinc adolescents escampats per la platja i una barraca atrotinada amb cordes voletejant.
Moguts per la gana, més que per gust, vam arribar famolencs al bar que hi teníem més a la vora. Arribàrem a un acord amb la propietària de l'establiment: ens faria el sopar a canvi de caragols. Començarem a buscar-ne per la vora de la sèquia. Havia estant plovent la nit d'abans pel que replegarem força caragol i fang.
Com que la collita començava a superar les nostres expectatives, una bosseta de plàstic, vam començar a omplir la funda de la tenda de campanya. Espectacular. Quan arribarem al bar portant entre dos el sac ple a vessar de caragols va ser tota una sorpresa per la mestressa. Ens el bescanvià pel sopar de tota la setmana.
A l'endemà estàvem fent un dels nostres passatemps preferits, gandulejant, quan vam veure aparèixer cinc xicones d'entre catorze i setge anys. Com qui no vol la cosa vingueren on érem nosaltres. No hi havia més gent als voltants. Ens preguntaren d'on veníem, per quants dies havíem vingut... Bé, totes aquelles preguntes que servixen per anar-se coneixent i trencant el gel.
Ens vam assabentar que la major, que acabava de complir setge anys, tenia el nuvi fent el soldat a la marina i dissabte tornava per passar uns dies. Totes elles formaven part de les "majorets" de Navarrés,
Nosaltres estàvem bocabadats, enlluernats amb aquelles "majorets" de secà, que ens feien cas i ens desconcertaven amb aquella parla de la Canal, plena de girs i frases fetes que no arribàvem a entendre del tot. Per això, tot sovint, responíem -què? I la més experimentada retrucava - "En la farmàsia venden unos aparaticos pa las orejas!"
Ens deixàvem endur per aquella més experimentada, la que tenia el nuvi fent el soldat a la marina. Era la més espavilada. Sempre tenia una resposta per tot. Davant d'elles, nosaltres érem un xiquets de ciutat que no coneixíem el llenguatge del flirteig. Mentre elles, criades en un mig rural, dominaven aquest art amb plena naturalitat, si més no, és el que ens pareixia a nosaltres.
A l'endemà tornaren a vindre. Aquesta vegada tenien un objectiu clar, però. Torna a tenir la vareta de comandament la capitana de les "majorets". En aquesta ocasió les coses van anar més ràpid. Ens proposaren un joc: elles estarien dins de la tenda i nosaltres aniríem entrant un a un i fent tot allò que elles volgueren.
La cosa anava per a estona. Els que quedàvem fora anàvem especulant sobre el que ens anàvem a manar fer. El sons que sortien de l'interior no ajudaven gaire a fer-se una idea clara del que ens esperava. El misteri, el secret que s'amagava a l'altra banda de la lona, ens omplia de recel i a la vegada ens excitava.
Florià, el primer de nosaltres que havia eixit, va col·laborar creant una atmosfera enigmàtica -ja voràs, ja voràs! - deia mentre gesticulava amb la clara intenció de comunicar-nos que ens esperava quelcom de molt fort.
Ara en tocava a mi. Estava molt nerviós. Sabeu aquell nerviosisme que ens dóna per riure i dir ximpleries, doncs en aquest estat vaig entrar en la tenda. Allí estaven, com cinc deesses disposades a fer d'un pobre mortal l'objecte dels seus capricis.
Dins de la tenda no es podia estar dempeus, pel que en vaig quedar de genoll i expectant. Elles m'envoltàvem. Jugaven a posar-me neguitós. Es miraven i me miraven mentre es feien mitges rialles.
Quan ja estava apunt de preguntar que és el que volien que fera, la capitana va dir -"quitate la camisa" - i en veure la meua cara de sorpresa esclataren en rialles mentre una d'elles pel darrere m'ajudava a despullar-me. La que portava la veu cantant - com que tenia nuvi era la més experimentada- va començar a descordar-me la corretja i abaixar-me la cremallera dels pantalons. La del darrere em va fer, amb suavitat, que en gitara. Aleshores, altres dues m'abaixaren primer els pantalons i després els calçotets fins als genolls.
Elles reien en veurem - ese es tu aparatico! - deia la "majoret" major. La vergonya en va fer que tota la meua sang anara a la cara, cosa que ajudava que el meu penis anara encongint-se. Però, vaig reaccionar, potser perquè tenia la sang al cap, i lis vaig dir -com vols que el meu catxirulo s'envole si no li bufes! I li bufà i el catxirulo s'enlairà.
Aquell joc no va anar molt més enllà, però va significar l'entrada al món de la sexualitat. Aquelles vacances de pasqua van resultar per nosaltres un viatge iniciàtic. Des d'aleshores ja res seria igual. Vam tornar a veure a les nostres mestres en les falles de l'any següent. Anaven fent de "majorets". Les saludarem, però elles havien perdut l'interès pels seus alumnes.


Xavi Vidal