Tendresa

Es va despertar, es va aixecar mandrosament del llit i va anar a pujar la persiana de l'habitació. A fora queia una pluja menuda, era tot gris, estava fosc. Tenia ganes de tornar al llit però no podia ser, tot i la grisor del dia s'havia proposat que havia de ser un dia meravellós, perquè ella decidia que havia de ser així.
Mig somnolenta va anar cap a la cuina i es va preparar l'esmorzar mentre sentia les notícies de primera hora.
El temps. Deien que seria un dia assolellat. No s'ho podia creure, tenia tot l'aspecte d'un dia de ple hivern enmig de la primavera. Va parar la ràdio i es va dirigir a l'habitació, no sabia què fer, tenia ganes de tornar al llit, tapar-se de cap a peus i deixar passar les hores; però no podia ser, s'havia fet un propòsit!
Amb parsimònia es va treure el pijama i es va posar a la dutxa. L'aigua era tèbia, la temperatura perfecta. Es va ensabonar, notava com l'escuma del gel de bany lliscava lentament pel seu cos nu de pell suau. Cada rajolí d'aigua regalimava pels seus cabells fins arribar-li als peus tot descobrint cada una de les seves parts del cos.
Era una sensació agradable i relaxant, com si una ploma li acaronés lentament la pell perfilant cada una de les seves corbes.
Va sortir de la dutxa, es va eixugar, es va vestir i es va pentinar com cada dia, res d'especial.
Va tornar a mirar per la finestra, encara plovia i no tenia l'aspecte de voler parar... Era igual, havia d'aconseguir el seu dia perfecte.
Va decidir marxar, va baixar al garatge i va sortir amb el cotxe buscant el seu destí. Al cap d'una estoneta de conducció calmada sota la pluja va observar que els núvols s'estaven trencant i els rajos de sol lluitaven per obrir-se pas enmig de tanta grisor. Això li va fer canviar la cara. Potser sí que a les notícies tenien raó i s'aixecaria el dia. Va continuar conduint i com més s'apropava al seu objectiu el cel cada vegada era més clar, els rajos de sol més brillants i envoltats d'un blau de primavera espectacular.
Havia arribat, va aparcar el cotxe i va començar a passejar a poc a poc, sense rumb.
Mentre anava caminant observava tot el que l'envoltava, veia molta mena de persones; persones alegres i no tan alegres, persones enfeinades que caminaven ràpid i persones avorrides, els podia llegir les cares.
Un senyor assegut en un banc llegint el diari per fer temps mentre espera l'arribada de l'autobús, un nen amb un somriure d'orella a orella comprant una llaminadura en el quiosc, una parella prenent un cafè a la terrassa d'un bar i gaudint de l'escalforeta del sol, un avi orgullós de passejar el seu nét mig adormit dins del cotxet, una àvia posant una tireta miraculosa al genoll de la seva néta que havia caigut mentre patinava, un home de mitjana edat dormint en un banc tot tapat amb cartrons i amb una ampolla de vi al costat, un noi tocant un curiós instrument i acompanyat del seu gos que, pacient, espera si aquest dia tenen més sort i poden fer un mos, una senyora bruta i despentinada demanant caritat, el venedor de cupons repartint sort...
Continuava passejant, hi havia de tot.
Llavors, molt lluny, el va veure. Era ell, no en tenia cap dubte, coneixia perfectament la seva silueta i la seva manera de caminar. Estaven cara a cara i cada vegada més a prop. No sabia què fer, si girar i tornar enrere o continuar endavant. Va recordar les seves paraules: havia de ser un dia meravellós.
Va seguir endavant, va intentar treure's la vergonya tot i que l'únic que va aconseguir va ser camuflar-la amb un somriure tímid i forçat.
Ara sí, el tenia just al davant, durant uns segons es van mirar als ulls i, sense dir-se res, es van fondre en una tendra abraçada i un dolç petó.
Meravellós.