L'ascens

Havia fet el cim, el camí no havia estat fàcil però ho havia aconseguit.
Quan es trobava a la vall, al peu de la muntanya, podia percebre tot d'olors desagradables enmig d'un ambient putrefacte, en plena descomposició. L'aire estava ennegrit i tot el que l'envoltava mancat de força, ella inclosa; allà baix no se sentia bé, com hi podia haver sobreviscut tant de temps? Hi faltava la vida, una terra negra, arbustos marronosos i arbres que en prou feines els quedava alguna fulla.
Alçava la mirada i podia veure el cim, amb un cel clar i tot de tons verdosos que es difuminaven barrejant-se amb aquell blau celeste. Hi havia d'arribar, tenia la necessitat d'enfilar-s'hi i respirar l'aire pur. Però no sabia com, no acabava de trobar el camí, no s'acabava de decidir. Va intentar començar l'ascens diverses vegades però a totes havia d'acabar girant cua perquè alguna cosa fallava. Aquesta vegada seria diferent.
Va fer les seves primeres passes pel camí forestal, una carretera de sorra on no hi havia ombra i el sol li tocava de ple; se li estava fent feixuc però havia de continuar, més endavant ja agafaria alguna drecera.
Mentre caminava insistent, cansada i amb molt d'esforç, anava contemplant el que l'envoltava, les plantes i els arbustos continuaven essent marrons i els arbres sense fulles; de tant en tant sentia cantar algun ocell i fressa de corredisses d'animalets amagats entre els matolls, se sentia observada.
Continuava l'ascens, havia d'arribar a dalt.
Feia dies que caminava per aquell camí ple de pols i va trobar la primera drecera, durant uns instants va dubtar si arriscar-se o no. Ho va fer, era un caminet estret on per fi havia trobat una mica d'ombra; mentre anava caminant notava com les fulles gegantines de les falgueres li tocaven les espatlles, se sentia recolzada, com si l'empenyessin a continuar pujant. Tot començava a ser verd i podia veure algunes fulles, encara poques, en els arbres. Va acabar la drecera, havia anat a sortir al camí forestal.
Estava més tranquil·la i podia veure com l'entorn anava canviant, i a ella li apareixia novament el somriure que havia perdut feia temps.
De cop i volta, i sense saber ben bé com, es va entrebancar, va caure i va notar com la pols fosca d'aquell camí li penetrava per les fosses nasals. Estava desvalguda, el seu estat d'ànim va defallir; estirada a terra mirant com les seves mans agafaven un grapat de sorra i el premien amb ràbia es va preguntar com podia ser tan il·lusa per pensar que podia aconseguir arribar al cim. Es va sentir impotent.
Va apartar la vista de les seves mans brutes de terra i va aixecar el cap, en aquell instant va veure una petita llebre que fent tres salts es va deturar davant seu, se la va mirar i amb uns quants salts més va acabar de creuar el camí.
Va sentir com si li donés força per continuar pujant, es va aixecar de terra, es va espolsar la sorra i va continuar.
Ja feia alguns mesos que havia sortit d'aquella vall inhòspita i a mesura que anava ascendint s'anava sentint menys sola, de tant en tant es trobava amb animalets de tota mena, alguns li feien gràcia i d'altres l'espantaven i la feien dubtar si valia la pena continuar el camí.
Va trobar una altra drecera i sense pensar-s'ho s'hi va encaminar, aquesta vegada es sentia més segura, com si ja hagués estat allà alguna altra vegada. Notava que l'aire era més pur, la sensació d'ofec anava minvant, respirava més bé i el so de l'aigua d'un rierol li va cridar l'atenció; es va desviar del camí, s'hi va acostar i va seure damunt d'una roca contemplant com l'aigua cristal·lina s'escolava entre les pedres i anava fent camí. Era transparent com ella. Es va agenollar, en va fer un glop i va continuar drecera amunt per tal d'aconseguir el seu objectiu.
Quan gairebé havia arribat al final de la drecera va sentir un soroll entre els matolls i de sobte, una serp se li va creuar en el camí. Va tornar a caure, aquesta vegada més fort que abans, i va anar rodolant drecera avall, no es podia agafar enlloc i el seu cos ple de sorra i fulles continuava baixant talment com si fos una roca que havia perdut les pedres que li feien de falca. Per fortuna va topar contra un arbre amb un tronc prou robust i ample com per frenar la seva caiguda. Estava descol·locada, no sabia què hi feia allà, tants esforços per a res, no ho aconseguiria.
Recolzada a la soca de l'arbre va veure un parell de papallones de colors jugant entre elles, lleugeres com una ploma, deixant-se portar per l'aire. Va pensar que volia ser com elles, una ànima lleugera que es deixés portar per l'aire. Es va aixecar i caminant per la drecera va recuperar tots els metres ha havia perdut durant la caiguda. Ja s'apropava al final, podia veure el capdamunt, com s'acabava el camí; estava destrossada però amb molt d'esforç hi va arribar, ho havia aconseguit, havia fet el cim.
Des d'allà estant respirava aire pur, gaudia dels colors de la naturalesa, dels sons i del silenci.
Es va apropar al penya-segat tot posant els peus al límit de la roca i va contemplar aquella vall fosca, ennegrida i putrefacta que havia deixat enrere ja feia uns mesos.
Va estendre els braços i va fer un salt, com si fos un ocell notava l'aire per tot el cos i, de mica en mica, s'anava desprenent d'aquell cos i es quedava només amb l'ànima; la seva ànima transparent i lliure que tant havia desitjat.