UNA ROSA

Era el seu primer dia en una feina nova i li tocava fer les presentacions de rigor. El seu cap la va passejar per tot l'edifici per tal que conegués els seus nous companys de feina, era un edifici bastant gros, li costava una mica situar-se i saber cap on havia d'anar per arribar al seu lloc de treball.
Anaven voltant i coneixent els seus companys pels diferents departaments, el seu cap anava dient els noms, un per un sense deixar-se'n cap, però quan sortia de cada despatx ja no en recordava ni la meitat.
Quan ja feia una estona que voltaven pels diferents departaments van arribar a l'últim, només li'n quedava un per conèixer. Era lluminós i ampli tot i que estava ple de papers desordenats per sobre la taula i caixes plenes d'arxivadors escampades per terra. Van fer les presentacions i allà, assegut a la seva cadira i gairebé tapat per un munt d'informes, va ser on el va veure.
Els ulls se li van obrir com dues taronges i el cor el notava cada vegada més accelerat, no va saber què dir, havia quedat hipnotitzada per aquella mirada, aquell posat, aquella olor que va sentir quan se li va apropar i aquella veu profunda que li va dir bon dia. L'únic que va pensar va ser que ella estaria justament al pis de sobre.
El seu cap la va acompanyar al departament on havia de treballar i la va deixar amb els seus nous companys. Tots li donaven consells, se sentia una mica atabalada però molt ben acollida.
D'aquesta manera va anar passant els seus primers dies, les seves primeres setmanes... Als migdies quan dinava se sentia una mica sola, menjava en una sala solitària on en prou feines hi entrava la llum del sol.
De tant en tant coincidia amb algun dels seus companys que aquell dia també havien portat el dinar en comptes de menjar un menú en un restaurant perquè gastaven molts diners o perquè tenien molta feina i no podien perdre ni un minut. Mentre dinaven anaven parlant, s'hi sentia bé.
Un d'aquells migdies, encara calorosos, va entrar ell per la porta; ella va notar com li pujava una terrible escalfor des dels peus fins al cap i les galtes se li tornaven roges. Es va calmar.
Així va ser durant uns quants dies, al principi hi anava de tant en tant i al cap d'uns mesos ja era cada dia. Ell li feia força preguntes, de fet era normal perquè era nova i segurament haurien de compartir algun d'aquells informes pesats. S'hi va anar acostumant i cada dia es posava menys nerviosa.
Van anar passant els mesos, quasi sempre la mateixa rutina. Un dia però, aquella rutina va canviar.
Feia un parell de mesos que havia començat i una tarda, quan anava cap al cotxe, va tenir un pressentiment; li va semblar que el cotxe hauria canviat.
Va arribar on havia aparcat, el va obrir a distància i a mesura que s'hi anava apropant hi podia distingir una cosa vermella al vidre de davant, cada vegada ho veia més clar, era una rosa. Li va fer gràcia, no hi havia cap nota, cap paper; la va agafar, es va enfilar al cotxe i se'n va anar cap a casa.
L'endemà no va comentar res a ningú.
Van anar passant els dies, les setmanes... Al cap de quinze dies el mateix, una rosa al cotxe. Començava a sentir curiositat, potser li volien fer una broma o potser algú s'equivocava de cotxe. Semblava que no era així, de tant en tant s'anava trobant una rosa al cotxe; al principi cada quinze dies, després cada divendres, cada tres dies, dia sí i dia no..., fins que es va convertir en una rosa diària.
No sabia què fer, no sabia si explicar-ho, anava a treballar intentant dissimular. Va decidir deixar passar el temps, al cap i a la fi rebre roses li feia il·lusió.
Així van anar passant els dies i va anar rebent roses diàriament fins que una tarda de divendres, quan va arribar al cotxe no hi va veure cap rosa, al contrari, l'esperava ell, el seu company de feina amb una rosa a la mà.
D'aquesta manera va començar la seva història.