La venedora de somnis

Cada dia ramblejava amb una bossa a la mà, els veïns ja la coneixien, la saludaven amb amabilitat tot mirant-se-la de dalt a baix i preguntant-se quin deuria haver estat el seu passat.
Era una noia no gaire alta, molt bonica, de pell bruna i fina com de porcellana, i amb uns ulls clars que hipnotitzaven qui se'ls mirava. Tenia les faccions de la cara molt marcades, se li podia notar el pes dels anys. El seu posat, més aviat altiu, mostrava la feblesa més interior tot i que la intentava dissimular amb un somriure permanent.
Els veïns ja l'havien batejat, li deien la venedora de somnis. Sempre tenia alguna paraula bonica o simplement un somriure per a tot aquell qui se la mirava o es deturava a parlar-hi una estona.
Les seves passejades s'iniciaven a mitja tarda. Saludava el quiosquer que acabava d'obrir el negoci, saludava el banquer atrafegat que corria per arribar a casa, saludava el cambrer ocupat servint cafès a la terrassa, saludava les padrines que feien petar la xerrada mentre paraven el sol assegudes en un banc, saludava el venedor ambulant que passejava igual que ella intentant vendre alguna rosa..., saludava i saludava, amb el cap ben alt i el somriure als llavis rojos i brillants.
Al barri tothom l'estimava, era una alegria veure-la passar i olorar el rastre de perfum que anava marcant camí.
De tant en tant es parava i contemplava el blau del cel amb els seus núvols de cotó fluix i els ocells juganers que desafiaven els corrents d'aire tot augmentant i reduint la velocitat de vol. S'hi podia passar uns quants minuts, sense abandonar el seu somriure i somiant desperta. Era una estrella de dia.
Quan el sol ja donava el baix notava que li arribava l'hora, continuaria venent somnis però d'una manera ben diferent; deixava de ser una estrella de dia i es transformava en una flor de nit.
Tenia ben establert el seu lloc de treball, un banc al final de la rambla; allà hi instal·lava la seva taula amb les espelmes, l'encens i tota mena d'accessoris per continuar venent somnis. Somnis que havia anat recollint durant el dia.
Tota mena de persones es paraven a parlar amb ella. Persones grans que necessitaven recordar fets del passat, persones de mitjana edat preocupades pel seu futur, enamorats ansiosos per confirmar els seus sentiments, adolescents desorientats, persones molt variades i de totes les edats que simplement els desvetllava curiositat.
Ella, sense perdre mai el somriure, els feia arribar les sensacions i els sentiments que notava quan s'hi apropaven; els venia somnis roses, verds, blaus, grocs, vermells, blancs, violetes, fins i tot negres, somnis de tots colors. Després marxaven tranquils i satisfets, intoxicats per la seva felicitat i la seva pau interior.
Quan els primers rajos de sol començaven a despuntar, la venedora de somnis recollia i se n'anava contenta per haver satisfet els desitjos de tantes persones i esperant el dia següent per continuar la seva feina. Cada dia el mateix, amb la mateixa il·lusió i regalant somriures.
Esperant, dia rere dia, que s'amaguessin els últims raigs de sol per començar a vendre somnis.
El sol es ponia, al cap d'unes hores arribava l'albada. Un potent raig de sol començava a il·luminar el seu banc, el seu santuari. Encara s'hi podien veure les espelmes enceses i l'encens fumejant, ella no hi era.
A mesura que s'aixecava el dia es podia anar intuint una ombra, cada vegada més allargada, que s'originava en un xamfrà molt a prop d'on ella s'aposentava; era el seu cos inert. La venedora de somnis havia iniciat el seu son etern, ara els seus somnis es podrien fer realitat.