Per què?

No podia més, després d'un cap de setmana de relatiu descans psicològic començava una altra setmana, més curta però una altra setmana intensa de pensament i imaginació. Quan ho podria deixar? No hi havia cap solució màgica per treure's del cap i del cor tots aquells problemes?
La setmana anterior havia acabat bastant bé, aparentment feliç i animada, però es notava cansada; si es pogués treure el cor i rentar-lo amb salfumant i tornar-se'l a posar... Aquest era el seu desig, no hi havia manera. Per cada pas endavant que feia, en feia dos enrere, i així anar aguantant; però el seu cos i la seva ment no aguantarien gaire més.
No sabia quin era el seu destí i no entenia el perquè li havia tocat viure tot això. Què caram havia d'aprendre? Per què no ho podia aprendre sense passar pel patiment dels seus últims deu anys? Per què..., per què..., per què? Eren les úniques paraules que li passaven pel cap, les vint-i-quatre hores del dia, com si es tractés d'una bandada de voltors a punt de localitzar el seu àpat, només li donaven voltes pel cap i repetint contínuament amb el seu crit esfereïdor per què..., per què..., per què?
Fins aleshores havia estat prou valenta però les forces no li durarien gaire més, feia el que podia per continuar però no acabava de trobar el camí. Què li convenia? Cap on havia d'avançar? Com ho podia fer? Cada moment el mateix, inundada de preguntes sense resposta.
“La resposta la tens tu” li deien, però no sabia on l'havia d'anar a buscar, les havia perdut totes i no sabia per on havia de començar a registrar per trobar-les.
Què havia d'utilitzar, la raó o el cor? Ella sempre havia utilitzat el cor, i així li havien anat les coses. Potser hauria d'aprendre a utilitzar la fredor de la raó i prescindir dels sentiments. Era impossible, tota la vida fent volar coloms i ara havent de tocar de peus a terra, conviure amb la crua i dura realitat.
Era així, ho havia d'acceptar per molt difícil que se li fes i per molt que no entengués la seva vida. Es va posar a treballar en ella mateixa, de mica en mica es va anar construint la seva pròpia cuirassa, cada vegada més dura i més freda, resistent als cops.
A mesura que passava el temps la seva cuirassa anava irradiant apatia, seriositat, desconfiança, fredor, odi, infelicitat..., a tot i tothom qui l'envoltava; quan algú o alguna cosa intentava fer-li arribar simpatia, alegria, amor, felicitat..., ho rebutjava i li privava el pas amb la seva protecció, tot per temor a tornar a sentir, a posar els seus sentiments a primera línia i deixar la raó en segon terme. No podia ser així, ara s'havia convertit en una persona dura i forta, capaç d'aguantar-ho tot. Es resistia a rebre i a donar, s'havia convertit en una mena de cavaller cuirassat només amb l'objectiu de la seva pròpia supervivència i l'autoprotecció.
Cada vegada estava més aïllada del món exterior, de tot el que l'envoltava, però se sentia segura, mai més ningú li tornaria a fer mal. S'havia tornat esquerpa, callada, introvertida i voluntàriament solitària, no volia confiar en ningú.
Amb el pas dels anys i d'absoluta solitud l'armadura se li va anar desgastant. Cada dia, cada setmana, cada mes que passava se li feia més difícil viure sense sentir, ella no havia nascut per portar aquella mena de vida freda, robòtica i aïllada de tot el que l'envoltava. Veia com amb el pas del temps l'armadura que s'havia construït s'anava deteriorant i de mica en mica, li anaven arribant sensacions i emocions que feia anys que no sentia, estava espantada, se sentia amenaçada, estava en perill, tot el seu esforç s'anava ensorrant i les sensacions més boniques li anaven arribant com rajos de sol cada vegada més potents.
En definitiva, tots els seus esforços per no sentir havien estat en va, aquella cuirassa que tant d'esforç li va costar posar-se s'havia desfet i tota la seva ànima i el seu cos s'anaven omplint de sentiments i sensacions que ja no recordava, que formaven part del passat, que havien caigut en l'oblit i ara li retornaven renovades.