Renaixement

Feia dies que caminava desorientada entre arbustos, plantes i arbres, allò semblava una selva. Enmig d'un bosc espès amb prou feines sense poder veure el sol, només de tant en tant algun raig de llum s'escolava entre el fullatge dels arbres, però durava poca estona; quan recuperava el somriure s'amagava la claror. Se sentia com si es trobés sobre el llom d'una balena, sortint de tant en tant a la superfície per agafar una mica d'aire, el suficient per sobreviure en la profunditat de l'oceà.
Amb molt d'esforç i valentia anava avançant, de tant en tant es deturava per recuperar l'alè i intentava enfilar-se en algun arbre o alguna pedra per si podia veure una mica de llum; res, tot era gris i fred, era un ambient trist i solitari, sense rastre de cap mena d'animal.
Les nits se li feien llargues, eren molt fredes i mancades de companyia, tampoc podia contemplar els estels ni la lluna. No tenia cap consol. Les passava tota sola abrigada amb fulles gegantines de falguera o arraulida a dintre d'algun tronc d'arbre tot deixant passar les hores eternes esperant que s'aixequés el dia. La fredor li penetrava per tots els porus de la pell fins arribar-li als ossos.
Cada dia que passava l'esperança disminuïa, ja no sabia si podria arribar a sortir d'aquell bosc, si trobaria novament la civilització i podria rebre calor humana.
Contínuament s'anava repetint que tot sortiria bé, que no defallís, que fins llavors havia estat valenta i havia de continuar així, que no es rendís. La seva veu interior li donava forces però tenia el pressentiment que no li serviria per a res continuar lluitant, tot i això ho feia. Era una persona forta.
Quan s'aixecava el dia tenia la sensació que el seu entorn havia canviat, semblava que les plantes, els arbres i els arbustos haguessin pres vida durant la nit. Cada dia canviant, tot evolucionava al seu voltant excepte ella, era incapaç d'avançar, estava atrapada en aquella selva i cada dia vivia el mateix; caminava, es cansava, recuperava l'alè, veia algun raig de sol i tornava a somriure, s'amagava la llum i el somriure desapareixia, s'enfilava als arbres i a les roques intentant recuperar la claror..., no ho aconseguia; acabava el dia adormida sobre un jaç de fulles o arraulida dins la soca d'un arbre, passant fred i recordant quan es trobava enmig de la civilització, quan rebia caliu humà i escoltava paraules agradables.
A mesura que anaven passant els dies, assumia que aquell bosc seria la seva nova llar per sempre, ho va anar acceptant i intentava veure les coses boniques que l'envoltaven, fulles verdes, ombra, frescor, aire pur... Cada dia ho tenia més i més interioritzat i s'anava sentint més seu aquell territori hostil.
Anava vivint dies sense sol i nits sense lluna però l'amor vers el seu entorn anava creixent. Com més augmentava el seu amor, menys mobilitat tenia; cada vegada s'anava sentint més bé dins la seva nova llar, acotxada pels troncs dels arbres i abrigada per les fulles. La mobilitat s'anava reduint, tampoc tenia ganes de caminar, i es va anar reduint tant que un bon dia, quan la negror de la nit s'havia convertit en grisor de dia, es va trobar canviada. Havia creat la seva pròpia protecció integrant-se harmoniosament al que l'envoltava, el seu cos s'havia convertit en fusta, en una soca robusta; els seus braços, llargues i lleugeres branques; els seus peus, sota terra, formaven un entremat d'arrels; i els seus cabells eren boniques fulles lluents i verdes.
Ara ja tenia tota la protecció que necessitava.