Sopar romàntic

Ahir va arribar a casa, estava emocionat, excitat, nerviós. M'explicava que havia convidat l'Eva a sopar. L'Eva és la raó que no el deixa dormir a les nits, i també és la raó per la qual passeja tot el dia amb un somriure d'orella a orella. Em sembla que mai l'havia vist tan feliç. I ahir, per fi, va aconseguir reunir el suficient valor per convidar-la a sopar. Ella havia acceptat amb molt de gust la proposta.

És una mica despistat, havia oblidat que avui té pràctiques fins a les vuit. Arribarà a casa a les nou tocades, i l'Eva és molt puntual, segur que a un quart de deu ja toca el timbre. Per això a mitja tarda he rebut aquest missatge al mòbil: "Arribo a les 9 i no tinc temps per preparar res, em fas el favor més gran de la meva vida i prepares el sopar? Merci!" Sabia que no m'hi podia negar, ja fa quatre anys que vivim junts i podríem dir que s'ha convertit en el meu millor amic. Sense cap mena de dubte és el meu millor amic.

He arribat a casa carregat amb les bosses del menjar preparat, una ampolla de vi i dues espelmes. La veu de la Nina Simone m'acompanyava mentre endreçava el menjador i parava la taula. Al cap d'una hora, la llum de les espelmes il·luminava tímidament els plats i les copes, l'ampolla de vi reposava envoltada de gel. Tot estava perfecte. Quan baixava les escales, fugint del pis, encara es podia sentir l'olor del pollastre amb tòfones que he comprat. Que per cert, m'ha costat un ull de la cara. Missió complerta, les nou menys cinc i ja estava tot a punt. Tindrà temps d'afaitar-se, dutxar-se, escollir la seva millor camisa i posar-se unes gotes de colònia. Ella arribarà, i ell la rebrà amb aquell somriure tímid que el caracteritza.

Ja són les dotze tocades, segurament ara ja estan bevent els mojitos que he deixat a la nevera, o potser ja estan gaudint del seu nou matalàs de làtex. I jo hauria d'estar content, fan una parella perfecta, ell l'estima amb bogeria i ella serà feliç al seu costat. Hauria d'estar orgullós del que he fet. Però no tot és tan fàcil.

Estic en aquesta bar de mala mort, envoltat de meuques, consumint aquesta ampolla de whisky. Sol. Dos cossos suats fan l'amor dins el meu cap, jo els intento ofegar amb alcohol. Però no ho aconsegueixo. No ho volia admetre, però he de reconèixer que ella també és la causa del meu somriure cada matí i la culpable que no pugui dormir a les nits.

Deixo un bitllet a sobre la barra i surto del bar. Passejo sense rumb per la nit de Barcelona.