Joanot, nas de ...

Un relat de: Arnau
Són les vuit del matí. Sona el despertador i en Joanot, encara mig adormit, l'atura d'un cop brusc. Decideix que avui farà cinc minutets de mandres. S'arrauleix entre els llençols del llit i pensa en el munt de coses que ha de fer avui. Petits rajos de sol s'esmunyen per les escletxes de la persiana, i a poc a poc els seus ulls es van acostumant a la claror. Es lleva, es renta la cara i les mans, camina amb pas lleuger per la casa d'un lloc a l'altre. Prepara unes torrades, tria quins pantalons i quina camisa es posarà, va de ventre, unta les torrades amb una mica de melmelada, endreça l'habitació, es fa un suc de taronja, ventila l'habitació, i finalment es menja les torrades mentre llegeix els titulars del diari. Just abans de marxar rega les flors del balcó. Les ensuma, les olora, però avui no nota el seu perfum. Les torna a ensumar, les torna a olorar, però res de res. “Deus tenir el nas tapat” , es diu. Va cap al lavabo per pentinar-se, es tira un bon raig de colònia i es fa la ratlla perfecta cap a l'esquerra. S'emmiralla, presumit com és, repassa qualsevol petit detall. Cabells pentinats, celles pentinades, barba afaitada, dents netes, pels del nas arreglats... I de sobte un gran xisclet. El nas? On té el nas? On el deu haver posat? Ahir quan va anar a dormir el portava posat. Regira l'habitació, mira a sota el llit, entre els llençols, a dins dels calaixos, dins l'armari, entre els mitjons, entre els calçotets, però aquell maleït nas no és enlloc. Precisament avui que ha quedat amb la Patrícia. Es posa nerviós, molt nerviós. Què pot fer? No es pot pas presentar sense nas! Què pensarà la Patrícia? No podrà ensumar l'olor dels seus cabells, de la seva pell! Regira desesperat la capsa de les disfresses, potser allà hi trobarà un nas per sortir del pas.

Cinc minuts més tard camina amoïnat cap al bar Eugenio, on ha quedat amb la Patrícia. La gent que es creua pel carrer el mira, el somriu i el saluda. Però ell abaixa el cap. Es passeja pel carrer amb un nas de gros i vermell. És l'únic que ha trobat en aquella maleïda capsa de disfresses. Passa per davant d'una floristeria, i veu unes margarides molt, molt grosses en una torreta. Les ensuma, i sent com l'olor embriagadora d'aquelles flors entra pel seu nou nas estrafolari. Decideix comprar la més gran, la més bonica. I a poc a poc, sense saber per què, comença a estar de més bon humor. Camina amb pas alegre pel carrer, la gent el mira i el somriu, i ell els retorna el somriure. A la Patrícia li encantarà la margarida. La posarà en un gerro just al mig de la taula del menjador.

Tot i la calor, ell presumeix del seu vell abric de quadres, sens dubte el millor abric que li va deixar el seu avi. A la Patrícia li encantarà l'abric de quadres. L'avi se'l posava a cada cita, fos estiu o tardor. I prou que li va funcionar amb l'avia. Sens dubte ella era molt més guapa que ell. En Joanot ha sortit a l'avi. Continua el seu camí. Dins el seu cap assaja una i mil vegades la seva presentació. “Hola, Patrícia!” , silenci d'un parell de segons per fer-li dos petons, un a cada galta, i repassar-la de dalt a baix, i tot seguit, “Que guapa estàs!” . Perfecte.

Travessa la plaça de l'ajuntament. En un dels bancs de fusta, un home dormint, embolicat entre cartrons. El mira de reüll amb por de ser descobert. Just quan passa pel seu davant una de les sabates se li estripa, un gran forat a la sola, espantós! Ara que tot començava a anar bé! Quina mala sort! Ofereix quaranta-tres euros a l'home del banc a canvi de les seves sabates, són tots els diners que li queden al moneder. L'home s'aixeca, potser fa més de dos metres, en canvi en Joanot és més aviat baixet. L'un aixeca al cap per mirar-lo als ulls, l'altre abaixa el cap per poder veure el diminut i grassonet home de nas vermell. Es treu les sabates i les hi dóna, però no accepta els diners. Li agafa les mans amb força, en Joanot s'espanta, quatre paraules amb un idioma estrany, i es diuen “adéu i sort” amb la mirada. Cinc minuts més tard en Joanot camina curosament amb unes sabates del número cinquanta. Li sobra un pam de sabata a cada peu. Creua el carrer, i arriba al seu destí, el bar Eugenio.

Entra nerviós. Busca amb la mirada la Patrícia. La veu en una taula del fons, llegint un llibre i prenent un suc de taronja. Potser la recordava una mica més bonica. Ella alça la mirada i, en veure'l, el saluda. Amb un moviment suau de braç el convida a acostar-se. “Hola, Patrícia, que guapa estàs! Hola, Patrícia, que guapa estàs! Hola, Patrícia, que guapa estàs!” , es repeteix mentre avança entre les taules del bar. S'entrebanca amb totes i cada una de les cadires que es troba pel camí. Arriba al seu davant, ella s'alça per saludar-lo, els nervis el traeixen. Milers i milers de frases incoherents passen pel seu cap en una mil·lèsima de segon. Mou els llavis però no aconsegueix emetre cap so. La mira en silenci, somriu, i li ofereix la margarida. I just en aquell moment en que ella es disposa a olorar-la, un raig d'aigua surt de la flor i li mulla tota la cara. En Joan es queda desconcertat, trist. Sens dubte tot està sortint malament. Ha de reaccionar! Es treu un mocador de la butxaca de l'abric. Un mocador vermell, un altre de groc, un de blau també, fins i tot un de verd, negre, marró, blanc, unes calces, un altre mocador vermell, tots lligats entre si. La Patrícia se'l mira mentre s'eixuga l'aigua que li regalima per les galtes amb la punta del primer mocador. Un silenci incòmode, i de sobte la noia esclata a riure i li fa un petó al nas gros i vermell. La margarida es panseix i fi de la història.

Comentaris

  • ... pallasso?[Ofensiu]
    Englantina | 23-05-2011 | Valoració: 10

    M'ha encantat el teu relat, Arnau. M'he divertit moltissim llegint-lo, veient la transformació d'un ésser aparentment normal, polit, ordenat en una mena de pallasso "patós" i entranyable, enamorat d'una dona, que acaba fent perillar una cita que semblava d'allò més engrescadora.
    Primer he pensat que es tractaria tot d'una mena de somni, i potser per això m'ha sorprès que no n'hi hagi cap, de somni, sino un cert surrealisme que, curiosament, no deixa que el relat es descontroli al final.
    Fantàstic!

  • Olor d'humor[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 21-05-2011 | Valoració: 10

    fantàstic! M'has fet passar una gran estona llegint-te. Tens un sentit de l'humor molt fi, a mig camí de la psicodèlia i la sorpresa constant. Des de la primera ratlla fins la darrera el relat va augmentant de tensió, humor i sorpreses. Tot plegat és una bogeria genial. Un plaer bestial llegir-te. Una forta abraçada Arnau.

    aleix

  • BenREvingut a RC![Ofensiu]
    nuriagau | 19-05-2011 | Valoració: 10

    Quant de temps. Arnau! Celebro tornar a veure que has penjat un relat a RC! Precisament ara que... si passes per la meva pàgina ho veuràs.

    M’ha agradat aquesta història. El narrador ens va dosificant la informació mica en mica. El lector presencia la transformació del poc afortunat protagonista al llarg del relat. Si el lector té algun dubte sobre el que li està succeint al protagonista, amb el desenllaç, queda esvaït.

    Ens seguirem llegint,

    Núria

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Arnau

Arnau

21 Relats

59 Comentaris

21219 Lectures

Valoració de l'autor: 9.70

Biografia:
Vaig néixer l'any 1985. A aquesta edat hauria de començar a ser una persona responsable i treballadora, però els que em coneixen saben bé que no ho acabo d'aconseguir del tot. Us enganyaria si us digués que no somio en arribar a ser un escriptor recordat al llarg dels anys, però tots sabem que és impossible amb el meu nivell, molt haurien de millorar les coses. Així que em resigno a dir que escric per passar l'estona i perquè em posa de molt bon humor.