Pluja d'estrelles

Fa molt i molt de temps en unes terres molt i molt llunyanes, on els homes convivien amb fades, bruixes, follets, dracs i altres éssers extraordinaris, hi havia un jove fuster anomenat Pau. En Pau no era ni molt alt ni molt baix, no era prim però tampoc era pas gras, cabells curts i negres i una barba mal afaitada, els ulls grossos i marrons envoltats per faccions robustes i un nas ample i pla com una de les seves taules de fusta. Les mans d'en Pau eren grans, plenes de talls i clivellades per les serres, els ganivets, les polidores i altres estris que feia servir. Però aquelles mans tan aspres eren capaces de tallar i modelar la fusta amb precisió i convertir un simple tros de fusta en una baldufa tan perfecta que girava i girava durant dies, o en un petit cavaller guarnit amb la seva espasa i el seu escut que afrontava les batalles més temeràries i perilloses en mans d'un nen amb molta imaginació. En Pau també feia cadires, taules, portes i tota mena de mobles de fusta per a poder cobrar i menjar i viure amb dignitat, però quan tenia temps lliure sempre l'emprava per a crear noves joguines per als nens del seu poble. Els nens l'estimaven i ell en tenia prou amb els somriures d'aquelles caretes rodones per a poder afrontar el dia amb felicitat i bon humor.

Un dia que en Pau passejava tranquil·lament pel bosc tot buscant alguns troncs que li poguessin fer servei, va veure una figura blanca com la llum passejant enmig d'aquell frondós bosc. Intrigat, s'hi va acostar, a mesura que s'hi apropava veia una llum cada cop més forta i lluent davant seu, va accelerar el ritme per a poder atrapar-la. De sobte la llum es va esfumar i, de darrere d'un gran roure, va aparèixer una noia amb un llarg vestit blanc que li ballava al ritme del vent, els seus plecs es movien molt suaument. Tenia uns cabells llargs, rossos, i brillants com el sol. Els seus ulls blaus van mirar els ulls foscos d'en Pau, i des d'aquell moment, en què les mirades es van creuar, el cor del jove fuster va quedar lligat al d'aquella noia.

Ella va fer un parell de passos seguint el seu camí, es va aturar i el va tornar a mirar convidant-lo a seguir-la. Caminava entre els arbres amb passos lleugers i petits saltirons, com si caminés per sobre els núvols, els seus peus descalços trepitjaven l'herba humida i freda del bosc. En Pau la seguia encisat, van passejar durant hores, sense dir ni una paraula, mentre els raigs de sol s'esmunyien entre els arbres per poder acaronar els cabells d'aquella misteriosa noia. Van arribar a una petita clariana enmig del bosc, el sol ja s'havia amagat i ara les estrelles brillaven sobre els seus caps, es van estirar a l'herba, l'un al costat de l'altre, mirant al cel, mirant els estels.

En Pau es va despertar, enlluernat pel sol brillant d'aquell matí, sol en aquella clariana on havia passat la nit observant el cel i aquella noia. Però ella ja no hi era. Encara mig adormit es va aixecar, feia un dia esplèndid, grans núvols blancs es desplaçaven lentament sobre el seu cap, els ocells dansaven en aquell cel blau i ell, feliç d'amor, se'n va anar cap a casa amb un somriure d'orella a orella. En arribar al poble va entrar a casa, va agafar un tros de fusta i va començar a fer-ne un anell. Es va passar tot el dia donant forma i polint aquell anell. Tot i ser de fusta brillava com l'or, hi va dibuixar petites línies i cercles que combinats creaven una bonica sanefa. Quan va haver acabat ja era fosc, al poble tothom estava a casa acabant de sopar o reunits amb la família a la taula, els avis explicaven contes als més petits i aquests escoltaven entusiasmats. En Pau va sortir de casa i es va endinsar al bosc amb l'esperança de tornar a trobar aquella misteriosa noia.

Aquella nit hi havia lluna plena i es podia passejar pel bosc sense por a perdre's. El jove fuster va arribar fins a la clariana on havia dormit la nit anterior. Allà l'esperava ella, amb aquell vestit blanc que ara brillava com la lluna. Ella en veure'l va somriure i es va asseure sobre l'herba, ell es va col·locar al seu costat. Tornaven a estar junts sota el cel estrellat, no necessitaven res més per ser feliços. En Pau es va treure l'anell de la butxaca, li va agafar la mà i li va col·locar en un dels seus dits. Ella se'l va mirar i li va fer un dolç petó que no oblidaria mai. I es van passar una altra nit junts mirant el cel, sense dir res, només gaudint del moment.

No sabia absolutament res d'aquella misteriosa noia, no sabia el seu nom, no sabia d'on era, ni tan sols havia sentit la seva veu, però en Pau sabia que l'únic que necessitava per ser feliç era estar al seu costat. Es trobaven cada vespre enmig del bosc, sense creuar ni una paraula, només mirades i somriures. I cada matí en despertar-se, es trobava sol. I així van passar els dies, les setmanes i els mesos. Però un dia en Pau va arribar a aquella clariana i la noia no hi era, una mica estranyat perquè sempre era molt puntual, va decidir esperar-la. Va començar a fer-se fosc i ella no arribava, estava preocupat i tenia por, por de no poder veure-la més, por que ella l'hagués oblidat, por de no poder gaudir mai més de la seva companyia. Es va asseure a l'herba immòbil i la va esperar, es va passar tres dies en aquella clariana, només esperant, desitjant que en qualsevol moment ella sorgís d'entre els arbres i s'estirés al seu costat. Però no arribava.

A la tercera nit, va sentir l'espetec d'un branquilló en ser trepitjat, es va girar i la va veure, just al seu davant, amb aquell vestit blanc com totes les altres nits. Es va asseure al seu costat, va agafar la mà d'en Pau i es van mirar als ulls, ella es va posar a plorar. En aquell moment en Pau va saber que aquella era la última nit que la veuria, l'última nit que estarien junts, la va abraçar i li va fer un últim petó. Després es van quedar a mirar les estrelles com cada nit que havien compartit. Aquella nit les estrelles brillaven com mai ho havien fet, brillaven amb totes les seves forces i juntament amb la lluna il·luminaven la clariana. A mitja nit en Pau va notar que la noia estava freda, la va mirar i la va veure descansant al seu costat, semblava adormida i tenia un petit somriure de felicitat dibuixat a la cara. Però no respirava, havia gastat el seu últim alè al costat d'en Pau. Els ulls d'en Pau es van omplir de llàgrimes, havia perdut l'única persona que necessitava per viure. Es va estirar al seu costat, va agafar-li la mà i va mirar amunt cap al cel, esperant que arribés el moment de poder descansar al seu costat per sempre.

Només el cel va ser l'únic testimoni d'aquesta breu història d'amor, ningú va poder observar els seus rostres de felicitat quan es trobaven, els seus somriures, les mirades, les carícies. Només el cel, que en aquella nit, es va posar a plorar; i milers i milers d'estrelles van dibuixar en el cel milers i milers de llàgrimes. Els pocs que quedaven desperts en aquelles hores van poder veure la pluja d'estrelles més bonica que mai s'ha vist, i molts avis encara ara ho expliquen als seus néts, però no era una pluja d'estrelles sinó les últimes llàgrimes que es van vessar per als dos enamorats