La senyora Maria

La senyora Maria viu en un cinquè pis. Ha viscut tota la vida en aquest edifici, i ja té quasi noranta-dos anys. N'ha vist i viscut de tots colors, una guerra, una postguerra, una dictadura i fins i tot una democràcia. Però no dóna importància a tots aquests embolics polítics, ara ja és massa gran per recordar i capficar-se en aquest tipus de maldecaps. En canvi li encanta fer memòria de petites anècdotes que havia viscut en les seves joventuts. Encara recorda quan tenia vuit o nou anys i tocava el timbre del veí rabiüt que vivia al tercer segona, dos tocs de timbre i llavors pujava com una esperitada cap a casa, sentia els renecs d'aquell home en obrir la porta i llavors se li escapava una gran rialla. També recorda quan en Miquel l'acompanyava a casa i li intentava fer un petó en passar pel segon pis, sempre en el mateix lloc. Ella desitjava amb bogeria poder correspondre aquell petó, però no volia pas que es pensessin que era una fresca, així que es feia la despistada i continuava escales amunt. Es va casar amb en Miquel després de cinc llargs anys de festeig, ell va ser l'únic home de la seva vida, li va donar un fill i una filla. Es van casar de ben joves, i es van passar la vida l'un al costat de l'altre. Seria mentida dir que seguien tant enamorats com el primer dia, però amb el temps havien après a viure amb les virtuts i defectes de cadascun. En Miquel va morir fa dos anys i mig i des d'aquell dia la Maria havia viscut sola. Però ara els seus fills han decidit que no pot viure en aquell pis sense companyia de ningú. En Joan, el fill gran, és un important cardiòleg i va molt atrafegat, i l'Esther tampoc pot cuidar-se de la seva mare, va de bòlit amb la botiga de roba. Així que han decidit que la Carmenza cuidarà de la Maria de dilluns a divendres, de nou del matí a vuit de la tarda.

Ja fa dues setmanes que la Carmenza treballa a casa la senyora Maria, no ho vol reconèixer davant dels seus fills però li encanta tenir aquesta dona de faccions estranyes a casa. Des de que ella ve, cada matí l'acompanya fins a baix al carrer, caminen deu passetes i tornen a pujar cap al pis. Feia anys que no sortia a passejar, i havia oblidat com li agradava observar la gent que caminava pel carrer. Es sorprèn en veure les robes de colors llampants que vesteix el jovent d'ara, plens d'arracades i amb pentinats estranys. Quan era petita sempre anava a comprar pa al forn de davant de casa, ara s'havia convertit en un bar. El propietari d'aquell bar encara tenia la cara més rara que la Carmenza, deien que venia de Hong Kong o d'algun lloc d'aquests que la senyora Maria era incapaç de pronunciar.

Avui també han sortit a passejar, i quan eren al carrer, de cop i volta, s'ha posat a ploure. Plovia amb força i la gent s'ha aixoplugat ràpidament en bars i botigues. La Carmenza, amb el seu accent particular, ha aconsellat a la Maria de tornar cap a casa. Però a la senyora Maria li brillaven els ulls, mirava el cel com una nena petita, i somreia. Sabia que aquest era l'últim cop que podria passejar sota la pluja, de petita li encantava passejar sota la pluja. I ara volia sentir l'aigua recorrent el seu cos una vegada més, sentir-se jove un últim cop. Gaudia amb cada gota que li baixava per la cara, i reia com una maleïda vella boja. Però es veia tant feliç...