Final feliç

Estirat en aquesta habitació, sap que s'acaba. Cortines blaves, envoltat en la foscor. És de nit, però pot veure els llums del carrer a través dels petits forats de la persiana. Llums taronges, que il·luminen un carrer buit, amb quatre cotxes mal aparcats. Tanca el ulls. Milers de records passen davant seu. I somriu una mica, i somriu una mica més. Pantalons curts, genolls pelats, era l'hora del pati i portava la bata bruta i mig estripada. Allà, just en el moment que el timbre va començar a sonar, la Maria el va agafar de la mà mentre tots els nens de l'escola corrien cap a classe. Sense dir res, li va fer un petó, ràpid i fugaç. Ella es va girar tot fent un somriure innocent i va fugir cap a classe. Ell es va quedar parat enmig del pati. El seu primer petó. Que se'n deu haver fet de la Maria? Obre els ulls, la infermera ha entrat per comprovar el seu estat. Camina sense fer soroll, i amb moviments pausats comprova l'estat del sèrum. S'adorm.

Mira enrere, amics que s'han convertit en pols, amors que mai han existit, imatges que el guien fins aquesta habitació. Somnis estranys, cares del passat, i de sobte, ella. La Laura. És la seva última nit, i quina forma més bonica de morir. I alhora més trista. Una i altra vegada imagina com hauria estat la seva vida si s'hagués atrevit a fer un pas valent. I mai es va atrevir, i mai li va dir tot el que sentia. "Un amor impossible" es va dir. Quina gran mentida! Però ara ja és massa tard, i ho sap. No serveix de res maleir-se per aquell gran error. I de fet, no es lamenta. Es diu covard, i se li escapa una rialla. Es posa les mans al cap i la rialla s'ofega amb un sospir de resignació. Potser no hauria mort sol, en aquest hospital de mala mort. Potser no. Desitjaria saber si ella encara el recorda. Si pensa en ell gaire sovint. Segur que no. Li és més fàcil creure que mai el va estimar, que tot eren imaginacions seves. Que les mirades de desig mai no van existir. Amb el temps es van anar distanciant. Van seguir camins en direccions oposades. I a poc a poc, quasi sense adonar-se'n, es van convertir en dos estranys. Un simple somriure i un trist adéu quan es creuaven pel carrer. Tanca els ulls altra vegada. Ja no els tornarà a obrir.