Sola?

El poema està tan ben fet, que un es posa en la pell de qui reflexiona encara que no ho vulgui. I quina manera de plorar la pèrdua! Però quan un pensa que no podrà refer-se emocionalment, els petits detalls de qui l'envolten la fan tirar endavant. Quina gran lliçó d'humanitat! Recomano molt la poesia a qualsevol que passi per un tràngol de pèrdua similar. Per treure's el barret! Moltes felicitats, Nonna Carme!

Dolces paraules per descriure realitats amargues...
Nonna..., quanta dolcesa guardes dins teu..., i fora..
Diria que ets tota feta de DOLCESA..........
Regalimen amor les teves paraules..
L'amor és vida....,
fins i tot més enlla`de la mort.
Una gran, immensa, joiosa abraçada................

pels teus ànims i comentaris tingues ben segur que m'esperonen... i d'aquest poema t'he de dir que l'he viscut amb la mare tal com el descrius..aquell últim bes, el seu record... no és morta la seva ànima , viu dins meu i en tots i totes els que la vam estimar...
braçada
joande

Un poema ben entenedor, planer, senzill i alhora molt profund. Aquestes qualitats literàries són les que sempre t'acompanyen en els teus escrits. Hi ha sempre una lucidesa que admiro, un somriure enmig dels plors, una llum que t'espera al final del túnel. Hi ha l'esperança de saber que l'ésser estimat que t'ha deixat sobreviu a través d'aquest nin que és la seva imatge.
Crec que tots hauríem de prendre nota d'aquestes lliçons de vida que aportes en els teus mots. Si volem no estarem mai sols, només és qüestió d'obrir la ment i observar el nostre voltant des d'una perspectiva diferent, més positiva.
Com sempre és un plaer llegir-te, Nonna.
T'envio una abraçada ben forta i et dono les gràcies per poder escoltar unes paraules teves que em van fer molt feliç el dia del meu aniversari. Ets un sol!

Mercè

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

...els que marxen sempre resten en algun racó, en algun gest, en algun record,... sempre.

M'ha agradat especialment el final:

Aquell nin te els seus ulls blaus,
aquell gest no te'l recorda?


Aquell parlar, aquell somriure,
no tenen la seva força?
Aixeca el cap i veuràs
que no t'ha deixat tan sola.

Et deixa pensant, doncs és l'antídot per seguir endavant i superar el dolor de qualsevol pèrdua.

Un petó.

M'has animat molt. T'hauré de fer cas i publicar una mica mes.

Però aconseguir el teu nivell, es molt difícil. Fots els poemes com si no et costes res. Son tots molt bonics i bons. Et vaig llegint i..aprenent de tu .

Una abraçada POETESSA!

és preciós, però trist. Em provoca un sentiment trist. Gràcies.

Un salut d'ullsblaus1

Sí, Carme, l'aparent tristesa del teu poema, molt ben expresada i matitzada amb les paraules més escaients, queda feta mica en les dareras estrofes on, simulant resignació, t'adones que el que has escrit i viscut en la sensibilitat del poeta, no és res més que la vida real. Fets punyents i desencoratjedors que ens mortifíquen junt amb realitats engrescadores que veiem arreu, són, en realitat, fets de vida.
M'ha agradat molt, com tots els teus poemes.
Regalan's noves mostres del teu art, de la teva experiència, del teu saber viscut...

Una forta encaixada de JOANPG.

però amb una espurna d'esperança i amb mots sensibles i bells. Sempre ens deixen alguna cosa els que marxen i sempre restaran a la nostra memòria.
Una forta abraçada. Jo també et llegiré per gaudir de la teva poesia.
Xantalam

PD:Sense veure el quadre i el context era difícil d'interpretar bé el poema que em vas dir...És normal, ens passa a tots que veiem coses diferents de les que l'autor volia expressar, però aixó també enriqueix la poesia, les diferents interpretacions que en fem.

Poema bastit en heptasíl·labs monorims (rima assonant als versos parells O-A), que li dóna l'aire tradicional del romanç.

Poema construït al voltant de l'observació a la persona que dorm. Pacífic, pausat, en veu baixa, com apunta en Ferran.

Tendre i amb bon gust.

d.

i aquell toc tendre de les paraules dites en veu baixa, suau.
Molt bonic.

Ferran

Sembla com si a més d'haver sabut aplicar meravellosament l'estrofa de Tagore, tinguessis el cor sagnant de dolor. Has aconseguit un magnífic poema farcit de sentiments de dolor, de boniques recordances, i de anhelades esperances.
et seguire llegint
J. Lluis Cusidó

M'agrada molt la frase de Tagore, sovint ens costa aplicar-la però quan realment te n'adones que hi ha més motius per somriure que per plorar, val la pena.

Sempre s'ha de mirar endevant.

Mil gràcies pel teu comentari ^^

petons i seguim llegint-nos!

#NaT#