A un espill

A través del poema, polèmic?, apocalíptic "sóc una merda" he tingut el gust de saber de tu o millor dit de vós, i bo indagant en el vostre rebost poètic, he topat amb aquest magnific poema titulat: A un espill. Precisament jo, que sóc un gran amic dels espills, crec que si naufragués a una illa deserta em costaria Déu i ajuda viure-hi sense. I no només per la cosa de petita dosi narcisista que pugui tenir jo. Sinó més aviat per la funció terapèutica que exerceixen aquests objectes en les nostres vides. Diu la tradició històrica que a l'antiguitat hi existí un espill màgic el qual no només predeia el futur, sinó que també feia possible, a través d'ell, la comunicació amb els Deus, qui no ha sentit parlar del conte de la Bella dorment?. En ocasions, quan sóc davant d'un espill, concentrat, relaxat, aïllat del que em destorba ... arribo a copsar fragments de la meva unicitat divina, tots la tením... I una manera d'aconseguir-ho no és mirar el deteriorament sofert al cos com a conseqüència del pas del temps, nooo!. És llegir l'alfabet braille incrustat al cos, és travessar les ninetes dels ulls i viatjar dins el cosmos de la nostra naturalesa espiritual, en definitiva és trobar-se bé amb un mateix i amb el tot. Que Déu et doni salut mentre mentre visquis aquí la Terra Nonna_ Carme, Nil.

Els espills reflecteixen el que se'ls hi llença!, com les persones, mes val no abocar-lis la brossa...millor (penso jo) les contrarietats abocar-les al coixí. És mes sofert mes acollidor, mes comprensiu i si més càlid, menys dur...tens tota la raó i el sentiment: els miralls son freds, però cruels?...penso que en el fons en el fons, no. Si els mirem be.
Que reflecteix un mirall davant altre mirall?...diuen que en el cos de cada vell, hi ha el mateix infant...sorprès per tot allò que ens passa!...( o vaig entreveient, no tinc la sort encara, de ser "vell", no he arribat encara). Crec que tu tampoc. Nonna_Carme; Súper Mercès pel teu Espill! ...m'ha agradat molt mira-me! (maleïda vanitat...) ;-)

Perdona Nonna... després de fer el comentari he llegit la teva biografia i he vist que t’afegies al grup de relataries que no vol ser valorat numèricament... perdona pel descuit.
Salutacions:
Eloi

El primer que veiem en l’altre és l’aparença física, fet que moltes vegades ens porta a un judici o a posar etiquetes (quantes vegades he posat etiquetes que després me n’he penedit!). És dur però és així, la primera reacció és jutjar la forma externa. I a vegades, fins i tot en nosaltres mateixos, ens amoïnem pel nostra físic i la nostra aparença, que no pas per això deixa de ser important (tampoc podem anar descuidats per la vida!! hahaha). Però amb això intento dir que els millors tresors són els més amagats, els que aparentment no es veuen i que naveguen per un territori molt únic i especial: el cor.
Una abraçada Nona!!!
Eloi
Pd: Ara feia temps que no et llegia, veig que continues amb la teva força característica: salut!

també per les persones a voltes hem perdut la capacitat de veure més enllà de les façanes, on volen els ocells
Una forta abraçada bonica, sempre em fas veure clar, en llegir els teus poemes.

Tens més raó que una santa. L'espill és un objecte que reflecteix només l'embolcall que ens cobreix amb tota la crueltat del món. És fred, com tu dius, i poc agraït perquè ja no vol recordar la pell tersa i la mirada brillant d'altres èpoques. Però és que per a veure't per dins no necessites el mirall, Nonna_Carme. Només cal que et miris en els ulls dels qui t'estimem.

Una abraçada

Coincideixo plenament amb les teves reflexions escrites en aquest assaig. L'espill només és capaç de mostrar la part externa de nosaltres, però en canvi no és capaç de fer-ho amb la riquesa interna, la bondat, l'amor... Potser quan ens hi reflectim de joves no hi pensem en tot això. És amb el pas del temps que ens adonem que el que té més valor és tot allò que no es percep a simple vista. Tot i així, sempre he pensat que la mirada no canvia, és l'únic que no varia amb el pas dels anys.

Gràcies, Nona, pel teu comentari al meu primer relat després de molt de temps. I gràcies també per la teva benvinguda entranyable. M'ha fet molta il.lusió rebre-la.

Una abraçada!

un petonet ben gran i una abraçadeta encara més gran !!
;-)

joan

aquest escrit no deixa de ser un diàleg intern, una recerca de l'acceptació del pas del temps que sempre és dur...
això sí nonna, jo crec que aquest mirall ja l'has de canviar per un altre més gran i posar-lo a un lloc on hi hagi més llum i veuràs que et parlarà diferent !!
;-) una abraçada i fins aviat !!!

joan

Ai dels que tan sols valoren el que veuen a l’espill!! Que poc els hi durarà la felicitat.
La bellesa interior, potser no tothom sap veure-la i valorar-la com cal...Tan sols una mica de madures, sentit comú i saber mirar l’interior per adonar-nos de la veritable bellesa, d’un cor que estima, d’una mà amiga, de sentiments nobles i desinteressats. Potser en podríem dir un àngel i tu n’ets un.
Una forta abraçada estimada Nonna

El que portam dintre és el que de veritat importa! les persones (i inclosos els miralls) que no ho saben veure és que de veritat no valen la pena!

La bellesa interior té molta més importancia que l'exterior, i es va formant a mesura que passen els anys, just l'acte contrari que fan els cossos materials.

M'ha agradat molt!
Una besada,

... l'únic que et puc dir ,es que mal de molts... en fi que al menys es un sentiment compartit!! I maleit també.. i que depen molt del estat d'ànim que una té, no sols en la visió subjectiva sinó que realment , hi ha dies que la pell es més tersa i el rostre juvenil surt a la finestra. I que hi ha persones que en tenen 90 i estan guapes"!! I l'esperit hi fa molt !
Una abraçada
Anna

no et diré el que no sento: tens raó, els miralls són odiosos sovint. El cos va envellint molt de pressa, i això és una punyetera pena. És un delit que ja no podem gaudir. Jo ja no ploro gairebé mai- per mi- perquè si ploro ho poso pitjor- el nas s'infla i es posa vermell.

Estimada Nonna, tu ets molt bella per molts ulls que et miren, i bé que ho saps. Tens els ulls expressius, els cabells bonics, la pell d'un color atractiu. Tens l'escriure- un goig de llarga estada, ja m'entens- i llegir, i estic segura que frueixes d'altres plaers. Jo gaudeixo molt de menjar. No sé si dir-te que m'he conformat, o que vull sentir plaer per les coses petites de cada dia. No sé. No sé què dir-te, perquè comparteixo molt la teva visió. També sé que ets valenta i intel.ligent, i aquest és un moment de desgavell trist i passatger.

Bueno, que per mi ets molt, molt guapa, sense eufemismes. Un petó mooolt gran i un altre al teu marit tan guapo.

Silvia

La famosa frase de "l'espill és el mirall de l'ànima", la trobo no només encertada sinó certa.

Van passant els anys, però això no treu que tot i que va canviant la imatge que se't projecta al davant, en el meu cas, sincerament hi veig per la cara que faig en el moment de mirar-me, una realitat de l'estat d'ànim que estic sentint. Crec que els ulls parlen per sí sols i a un mateix li és impossible enganyar-se. Si és que ho necessita per sentir-se millor, segons el meu punt de vista la sinceritat va davant de tot i el que reflecteix l'espill en aquell moment, és la realitat que s'ha d'acceptar.

Molt bon relat Nonna, com sempre són els teus, convida a la reflexió...

​Una abraçada ben gran.

Gemma​

Per si et serveix de consol, jo sempre m’he sentit incòmode davant un mirall. I no és pas per raons de bellesa i perfecció corporal, és una sensació molt propera a la teva queixa. No em reconec a la imatge que m’ofereix. Hem sento més a gust a les fotografies i no te'n sabria dir la raó.
En realitat, tot això que em passa és perquè la imatge que tinc de mi mateix sempre ha estat la mateixa, des que tinc ús de raó i el mirall em vol obligar a canviar-la contínuament. En realitat les experiències viscudes m’han canviat per dins i per fora, però en el fons de la meva consciència segueixo essent aquell noiet que s’extasiava davant tot allò que l’envoltava, ja sigui per quedar-s’ho ja sigui per deixar-ho córrer. Els sentiments, siguin del color que siguin, els pensaments, els coneixements, les il·lusions..., en definitiva, tot allò que conforma la meva vida, no apareix en cap dels miralls, ni el de la blancaneu m'imagino.

Així i tot, no em cal menysprear-lo, simplement, l’ignoro.

Realment el teu escrit no és important per l’espill, ho és pel rerefons que hi ha en les teves reflexions, sempre sàvies.

Gràcies, Nonna!

Raül

Realment la mirada al mirall reflecteix un estat d'ànim. Potser el dia que t'hi vas mirar no el tenies gaire clar. Reflecteix dubtes. Li demanes al mirall que digui coses que no pot dir. L'amor que senties potser no es reflectia i el mirall no ho transmetia tampoc. Sigui com sigui, sempre fas pensar i sempre fas tremolar aquella part de la sensibilitat més a flor de pell. Tots els cossos són preciosos, als cinc, quinze, vint, cinquanta, vuitanta o més. Totes les edats formen part de la vida. Una abraçada ben càlida, Carme.

Aleix

Molt escriptors i poetes has escrit sobre l'espill, sobre qui ens mostre, sobre qui som. I la veritat és que a vegades ens reconeixem, però moltes d'altres només ens serveix per ensennyar-nos els solcs que ens ha fet la vida. Potser cal mirar-nos fixament als ulls per trobar-nos! Potser cal anar amb la mirada oberta perquè ens "veigin".

I també cal aceptar-nos. I aceptar el temps que ens va configurant.

De totes maneres sempre m'he fixat amb dones grans que saben envellir amb una elegància interna que els hi traspua en tot el cos. I sempre he pensat que voldria envellir axií (no sé si ho logro), però estic segura que tu si.

Una abraçada

Un text que arriba molt. M'ha agradat llegir-lo.

que en moments de flebesa davant l'espill et poden venir al cap aquestes imatges negatives que expresses tan bé, i encara d'altres de molt pitjors. Dius molt en poques paraules, i has fet que reflexioni sobre aquest tema d'allò que reflecteix un espill. Si mirem bé, si aprofondim amb tossudesa, amb perseverança, però, segur que hi acabarem veient allò que no mostra, allò de bo i noble que s'amaga dins els nostres cors. Perquè la bondat de tot ésser humà, i la mirada amorosa sempre acaba per reflectir-se. I si no ho fa ell, l'espill, sempre hi ha algú que sabrà descobrir-ho i percebre-ho amb l'escalf humà que hom es mereix.
Jo, francament, Nonna, només mirant-te als ulls, m'adono de tot l'amor i bondat que portes dins teu. Així, un cop més, ho vaig veure el darrer dia que vam estar juntes. Estimo els teus mots, t'estimo a tu.
Una abraçada enorme, Nonna

Mercè