Sóc lletja, em vull operar

Un relat de: Jordi Droguet Xirau

Des de sempre m'he trobat lletja, grassa i sense cap mena d'atractiu, i encara ara, després de molts anys, no he assumit aquest fet amb la dignitat pròpia d'una dona madura com jo, que ja no és objecte dels cruels assetjaments rebuts implacablement en la meva adolescència o de les brometes malintencionades de la infantesa. Reconec que el meu trist passat m'ha marcat profundament i ha anat configurant, amb un pòsit agre, la meva feble personalitat. Faig tot el possible per oblidar aquells anys en què em feia pànic anar a l'institut per no haver d'aguantar les riotes escarnides dels nois i el descarat menyspreu de les meves companyes. Recordo que, als caps de setmana, defugia les discoteques i em dedicava a estudiar a consciència per poder destacar en alguna cosa. De fet, era la primera de la classe, cosa que se'm girava en contra i agreujava la meva situació. Les meves relacions amb l'altre sexe van ser inexistents fins que, quan estudiava a la universitat, va aparèixer, com un àngel salvador, l'home de la meva vida. Ell va ser, potser, la primera persona, a part de la meva família, que em va comprendre i valorar i, fins i tot, em va fer saber de seguida que li agradava el meu físic. Segons ell, em va trobar guapa i això em va fer pujar la meva autoestima fins a uns límits que no havia experimentat mai.

Al llarg dels primers mesos de nuviatge em va fer obrir els ulls: tenia un nefasta percepció de mi mateixa i això ho transmetia als altres. No em cuidava, menjava molt malament i a deshora, no feia cap mena d'esport, duia un pentinat cursi i antiquat, unes ulleres troglodítiques de cul d'ampolla de cava i vestia amb uns cànons de moda desfasats i ancorats als anys vuitanta. No em comprava mai roba, l'heretava directament de la meva germana gran i me la posava sense seguir cap mena de criteri estètic. Em fa molta vergonya reconèixer que no era massa amant de l'aigua i del sabó, i que freqüentava la dutxa menys del necessari. Tampoc feia ús de cap producte cosmètic ni per pintar-me els llavis. No m'untava amb cap de les infinites cremes que hi ha al mercat i sentia una aversió visceral pel maquillatge. El meu xicot em va expressar, de forma clara i directa, que mai havia fet res per millorar el meu repulsiu aspecte i que jo era la principal culpable del que em passava. Em deia constantment que, al darrera d'aquesta presència vulgar i poc agraciada, s'amagava una noia maca amb possibilitats d'esdevenir molt atractiva. Tenia l'estranya sensació que estava protagonitzant el mite del Pigmalió i que, gràcies al seu alliçonament, em podia agradar més a mi mateixa i als altres. Em va costar molts esforços però, de mica en mica, em vaig anar adonant de la vital importància que tenia per a mi la meva imatge i que, sense el suport d'en Miquel, no tindria la força per fer res de bo. El fet de sortir amb ell m'obligava a tenir més cura del meu cos i vaig ser més escrupolosa en la meva higiene. Després del bany em posava crema hidratant, em pentinava amb més intenció, em pintava una mica els llavis i els ulls, i em posava roba nova. Començava a sentir-me una mica bé, sobretot, pel abrandats ànims d'en Miquel. Vaig agafar afició a visitar les botigues de moda. Tanmateix, quan em mirava al mirall dels emprovadors em continuava veient lletja, grassa i gens interessant. El meu aspecte facial havia millorat molt -encara que trobava els meus llavis massa prims i poc sensuals, i el meu nas més propi d'una au rapinyaire-, però no podia suportar el fet d'estar embotida en un cos patèticament desproporcionat on hi destacaven, amb escreix, un cul enorme i una panxa descomunal amb el contrapunt d' uns pits ridículament esquifits. Em vaig apuntar al gimnàs del meu barri i em van recomanar que fes classes d'aeròbic com a remei efectiu per baixar pes però, de seguida, me'n vaig cansar, principalment, pels terribles ofecs que m'ocasionaven els exercicis. Vaig visitar diversos metges endocrinòlegs que em van prescriure tota mena de dietes i, tot i que algunes vegades les vaig seguir al peu de la lletra, no van resultar ser massa efectives. En definitiva, cada cop em sentia pitjor i més insatisfeta.

Van passar els anys, em vaig casar amb en Miquel i vaig tenir dos fills molt macos -la parelleta-. Aparentment, anava tot molt bé i, malgrat haver superat molts entrebancs, continuava tenint molts complexos. Recordo un dia que vaig anar de compres i em vaig espantar de la meva pròpia silueta reflectida en els aparadors que eren objecte de la meva atenció. De tant en tant, anava a berenar amb les meves amigues i, quan les veia a totes tan radiants i estupendes, se'm menjava l'enveja i desitjava ser algun dia com elles. Estava tan capficada en el meu aspecte que em

condicionava malaltissament el meu comportament. Vaig arribar a prendre una dràstica determinació per solucionar la meva problemàtica: havia de recórrer de forma urgent a la cirurgia estètica. Vaig arreplegar tots els meus estalvis i, a més a més, vaig demanar un crèdit per poder pagar les diverses intervencions que m'havien de realitzar. En una prestigiosa clínica de la meva ciutat em van fer una rinoplàstia, una liposucció, em van extreure la cel·lulitis de les cuixes i em van siliconar els pits i els llavis. Tot això, en menys d'un any.

Per primera vegada a la meva vida, em vaig sentir guapa i atractiva. Per fi, vaig aconseguir ser el prototipus de dona que sempre havia anhelat. M'agradava, i vaig experimentar una insòlita sensació de seguretat. Amb poc temps, em vaig convertir en una dona forta i decidida. Quan anava pel carrer tothom em mirava i, fins i tot, observava de cua d'ull, com molts homes es giraven per guaitar el meu culet. Em sentia desitjada i respectada per tothom, però a casa meva no van acabar d'assimilar els meus bruscos canvis. A en Miquel ja li anava bé com era abans. Va anar assumint la meva ràpida i progressiva transformació física amb fredor i escepticisme. Els meus fills no entenien res. Primer s'ho van prendre a broma i es burlaven de mi i van acabar per mirar-me amb estranyesa. Per més que m'esforcés a explicar-los que em sentia molt millor, no comprenien res i em tractaven de boja. Els meus pares van suggerir-me amb compassió que em podia sotmetre a un tractament psicològic. Vaig notar que el veïnat, d'antuvi, no em reconeixia i, quan es va adonar de la meva identitat, m'observava, de fit a fit, amb una poc dissimulada estupefacció. Les amigues, crec que mogudes per l'enveja, es van anar distanciant de mi i em refusaven amb tota mena d'excuses.

Un dia, vaig rebre una carta de l'associació d'antics alumnes del col·legi on vaig cursar el batxillerat: em citaven al sopar que se celebrava anualment i que jo sempre ignorava. Hi vaig assistir moguda per un indomable esperit de venjança. Ningú em va reconèixer. Quan em vaig presentar i vaig començar a parlar, tothom es va quedar bocabadat, com si estiguessin presenciant un espectre monstruós. Els hi vaig buidar el pap per esbandir tot el ressentiment acumulat i, amb premeditats improperis, els hi vaig tornar el menyspreu amb que sempre m'havien tractat. A mig sopar, vaig sortir amb el cap ben alt i, de sobte, em vaig adonar del meu canvi caracterològic. Notava una desmesurada confiança en mi mateixa que em feia actuar d'una manera excessivament exigent i perfeccionista, cosa que feia que m'aflorés un irritable mal geni. Em mostrava molt dura amb els defectes del meu home i els meus fills, i exhibia la meva pretesa superioritat amb una insuportable arrogància. Em sentia com el Retrat de Dorian Grey i a causa de la meva inesperada metamorfosi en Miquel em va deixar, i l'Albert i la Paula se'n van anar amb ell, sense pensar-s'ho dues vegades. El cop va ser molt dur, però no em podia rendir. Em vaig quedar molt sola i vaig fer tot el possible per establir noves coneixences. Volia contactar amb altres homes i no vaig perdre el temps. Vaig anar a la discoteca un dissabte a la nit i em vaig lligar un paio guapíssim d'ulls de hasky siberià. Em va convidar a fer una copa a casa seva, com a tòpic eufemisme per cardar amb mi. Passats els prolegòmens, em va despullar delicadament -era tot un senyor- i, quan em va treure els sostenidors -amb certa dificultat, tot s'ha de dir-, vaig percebre un punt tímid somriure de conill en el seu rostre que, de mica en mica, es va anar convertint en una anguniosa ganyota de fàstic. Es va retirar ràpidament de mi i em va confessar, derrotat, que no li "posaven" les dones amb els pits "siliconats". Em vaig vestir amb celeritat i vaig fugir, amb una barreja de ràbia i desencant, del seu cau. Desesperada per la meva angoixant solitud, vaig tornar a la caça el cap de setmana següent. Aquest cop, em vaig conformar amb un tipus més normalet i no tan especial. Vam anar a petar, portats pel desenfrenament passional, a una discreta pensió a on, pel que em va semblar, era client habitual. Va triar l'habitació més espaiosa i no vam trigar gens a anar per feina. Em feia pànic que reaccionés negativament en veure el meu reconstruït cos. Va agafar-me les mamelles amb les seves mans i em va dir amb simpatia que li recordaven, pel seu volum i la seva duresa, dues pilotes d'handbol. Els preàmbuls de l'acte sexual van ser plaents i prometedors fins que va descobrir, en la seva interessant exploració corporal, les meves indiscretes cicatrius de les zones abdominal i pèlvica. A partir d'aquest moment, ell va baixar la guàrdia i totes les expectatives se'n van anar en orris. Vaig trobar homes que no els importava en absolut els arranjaments del meu cossatge, però jo em posava a la defensiva i em sentia fora de lloc. Tot ho feia per intentar oblidar en Miquel i el rebuig dels meus fills, però no podia.

Cada vegada em sentia més perduda i insatisfeta. Desesperada, vaig trobar per Internet una associació de dones operades a través de la cirurgia estètica. Principalment, estaven inscrites com a víctimes d'alguna intervenció quirúrgica mal feta o per alguna imperdonable negligència que els havia d
esgraciat alguna part important del seu cos. Lluitaven per una justa indemnització i, fins i tot, algunes dones iniciaven litigis penals contra els incompetents cirurgians que les havien espatllat. El que em va sorprendre és que també hi havia un Agrupament de Dones Ben Operades que s'associaven per poder fer front a l'oprobi sofert per part dels éssers més propers i estimats. Vaig comunicar-me amb elles i vaig participar en diverses reunions on exorcitzàvem les nostres penes i frustracions. Les nostres vivències eren bastant desoladores i les operacions que ens havien efectuat ens havia portat molts més problemes socials dels previstos.

Una companya de desgràcies ens va declarar sense embuts que només es va sentir compresa pel seu cirurgià, i que els seus consells li van causar un alleujador consol. Vaig seguir el seu exemple i, quan vaig anar a la clínica per fer-me una revisió rutinària, li vaig explicar sense por els meus problemes al meu doctor. Em va escoltar parant molta atenció i em va somriure amb complicitat. Em va invitar a fer un cafè i les seves paraules em van resultar reparadores. Seduïda pel seu sincer interès, vaig acceptar que em convidés a sopar en un discret i car restaurant i vam anar cap a casa seva a on, després de prendre un parell de copes de xampany, em vaig deixar portar fins al seu luxós dormitori. Mentre em feia llargs i intermitents petons a la boca, m'anava xiuxiuejant dolçament a cau d'orella les sensuals excel·lències dels meus llavis i del meu agraciat nas i després, de treure'm la meva brusa amb delicadesa i de descordar-me els sostenidors amb molta gràcia, em va cantar devotament l'exquisitat dels meus pits. Quan va començar a anar al gra, es va dirigir cap les ramificades cicatrius del baix ventre i de les natges, i les va llepar amb fruïció per fer-me entendre que eren irresistiblement atractives i belles. Vaig intuir la falsedat dels seus elogis i que, allò que realment volia era escalfar-me per tal d' obtenir una bona disposició per part meva. Mentre fèiem l'amor no deixava de pensar en la meva beneiteria per deixar-me entabanar pel borinot del meu metge i, tot i que no era, en absolut, el culpable de la meva transformació -que, a més, l'havia realitzat d'una forma tècnicament correcta- em vaig sentir rematadament estúpida, li vaig vomitar la meva fúria cap a ell i, amb molt de dolor i confusió, li vaig ordenar que a l'endemà em portés a la seva clínica perquè em fes una immediata i inajornable reestructuració natural del meu cos.












Comentaris

  • Senzillament...[Ofensiu]
    Xandra | 24-03-2010 | Valoració: 10

    ...m'ha encantat!

  • Roda el món i torna al born[Ofensiu]
    Kumori | 06-02-2008

    M'encanta l'evolució circular del personatge, i l'estil en primera persona que has fet servir... i com l'has fet servir. Sembla talment una experiència real.
    No m'esperava gens que la protagonista s'adonés que estava millor abans, i ho portés a terme.

    Si és llarg, i no es fa gens pesat -ben al contrari de fet- és que deu ser bo, aquest relat :)


  • Molt bona història[Ofensiu]
    mimí | 06-07-2007 | Valoració: 10

    Sent tant llarga no es fa pesada, i sona molt real i m'agrada em sento identificada una mica per la poca cura que tinc en el meu aspecte i que heredo de ma mare tota la roba. Però no m'operaré mai que estic molt bé i sense complexos. I m'agrada el caire que va agafant fins al final

  • Molt ben escrit[Ofensiu]
    RATUIX | 06-07-2007 | Valoració: 9

    Té un estil molt fluid i que fa percebre es sobretot buidor. La insatisfacció amb un mateix mal portada, queda molt ben descrita.

  • De plena actualitat![Ofensiu]
    Unaquimera | 07-05-2007 | Valoració: 10

    Tot i què el títol anticipa gran part de la narració, aquesta està ben escrita i resulta àgil de seguir, i a més té un nivell d'interès força evident... Total, que he llegit el teu text d'una tirada, ja que resulta difícil aturar-se en algun punt!

    Has escrit un relat perfectament versemblant i realista, que conté algun gir psicològic oportunament col·locat que dóna motius per pensar, que manté l'equilibri oportú sense caure en la sàtira despietada, la morbositat, l'humor fàcil ni el dramatisme exagerat. Enhorabona, Jordi!

    Em queda un dubte: continuarà? Hi haurà un: Sóc guapa, em vull retrobar?

    T'envio una abraçada de les boniques de veritat,
    Unaquimera

Valoració mitja: 9.8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: