Sóc espiritual

Un relat de: Jordi Droguet Xirau

Tot i que sóc agnòstic, sempre he tingut inquietuds espirituals. De petit, vaig ser educat en la doctrina catòlica. Els meus pares em van portat als escolapis on em van impartir la catequesi necessària per rebre la primera comunió i la formació continuada al llarg dels cursos a l'escola per obtenir, posteriorment, la confirmació per part del bisbe de la meva diòcesi. Cada diumenge, complia el mandat de santificar les festes i anava amb ganes a celebrar la missa amb els meus pares i el meu germà gran. L´exemplar figura de Jesucrist em fascinava per la seva enorme senzillesa, la seva sobrenatural compassió i el seu missatge universal d'Amor com a sentiment alliberador de les estultícies i misèries arrelades en el nostre egoisme innat. D'adolescent, vaig percebre que la seva revelació era revolucionària: predicava la justícia social i atacava el poder, establert amb les seves lleis arcaiques i sectàries.

Passats uns anys, em vaig adonar que la institucionalització de la seva paraula i obra va ser bastant perversa. L'Església va detentar el poder que Jesucrist abominava, i imposà un corpus dogmàtic i teològic completament especulatiu com a instrument de control del poble a qui es devia. Només els homes d'acció de les seves bases varen salvar el seu esperit fundacional. Em vaig desenganyar dels seus postulats i, fins i tot, dels seus principis metafísics. La idea d'anar al cel com a premi de bona conducta i a l'infern com a càstig, em va semblar pròpia d'una cosmogonia medieval i infantil. Em vaig quedar amb la visió de Jesús com a home excepcional d'una profunda saviesa, la divinitat del qual ha estat vilipendiada pels seus propis valedors.

Em resistia a acceptar la fredor asèptica de la ciència com a única veritat per explicar els misteris de la vida i, sobretot, la seva creació i el seu sentit. Vaig provar altres camins per satisfer els meus anhels transcendents i em vaig interessar per la investigació d'altres religions, començant per les diverses branques del cristianisme, com la calvinista, l'anglicana, la presbiteriana o la metodista. Vaig descobrir que no hi havia diferències essencials entre elles, a part dels rituals i d'aspectes formals, per a mi totalment irrellevants, i l'església ortodoxa em va semblar anacrònica i fossilitzada. De l'Islam, em va captivar l'enigmàtica aura contemplativa del sufisme que trencava amb l'aplastant rigidesa que impregnava als seus súbdits la normativa sagrada de l'Alcorà. Però vaig constatar la seva similitud amb els gnòstics, i no m'atreia el seu enamorament foll cap a Déu que comportava una paradoxal renúncia a la vida que, en teoria, Ell havia creat. També em vaig endinsar en l'apassionant estudi de les religions orientals tan de moda a occident. Vaig instruir-me en l'hinduisme. Em va emocionar, en particular, la sàvia sensibilitat literària del Bagavah Gita i em va seduir d'entrada el concepte de la reencarnació, no obstant el vaig trobar racionalment inviable i forassenyat. D'altra banda, vaig observar que el seu inamovible sistema de castes fomentava la injustícia i la resignació del gruix més nombrós de la població: els pobres pàries.

Més endavant, em vaig introduir en l'exigència introspectiva que demana la pràctica del budisme però la vaig considerar com una incitació a l'aïllament i a l'ostracisme. La doctrina del gran savi Confuci em va semblar d'escassa volada. El seu pragmatisme no tenia la més mínima intenció de transcendir més enllà de l'ètica del poble i de la deontologia dels seus mandataris i capitostos. El taoisme va ser la concepció filosòfica que més em va atreure. Els seus postulats senzills, però alhora difícils d'abastar, donaven molt de camp per córrer.

Un dia, mentre donava voltes al tema, vaig rebre a casa meva, com si fos un designi del destí, un opuscle sobre uns cursets de Tai-Txi i de meditació com a creixement personal que es feia, en un cap de setmana proper, en una masia situada al Prat del Lluçanès. En aquella època passava per uns moments bastant crítics. La feina que feia com a corredor en una companyia d'assegurances -els meus estudis d'Història no van tenir cap efecte pràctic- no em satisfeia gens. Als meus 44 anys tenia molta por al canvi i a quedar-me al carrer sense res, però després de rumiar-m'ho molt, vaig fer el cor fort i vaig decidir deixar-la. Al mateix temps, les meves relacions amb les dones eren bastant desastroses. Em duraven molt poc. Es queixaven sovint del meu aire melancòlic i distant, i de la poca atenció que els dedicava. Em sentia buit i sense massa il.lusions. No m'estranya gens que es cansessin ràpidament de mi.

El folletó que vaig llegir em va fer obrir els ulls per veure que tenia una bona oportunitat per arraconar les teories estèrils i posar-me a practicar, d'una vegada, allò en què més creia. Vaig seguir les seves indicacions i, sense pensar-m'ho dos cops, em vaig presentar a l'humil casa pairal, on vaig conèixer un petit grup de gent que, més o menys, estaven en la mateixa situació que jo. Hi havia unes cinc persones d'avançada edat a qui els anava bé els suaus i estàtics exercicis gimnàstics del Tai-txi, per evitar l'atròfia de la musculatura i de les desgastades articulacions.Vaig creure que era una disciplina adreçada a la gent gran i a mi, a part d'una fugissera sensació de benestar, no em va produir l'estat de plenitud que cercava. En les tres llargues sessions de meditació, després d'un considerable esforç de concentració, vaig posar la ment en blanc durant uns instants, però no vaig aconseguir sentir la immensa comunió amb la Veritat universal dels grans mestres ni amb la meravellosa mort en vida descrita pel gran Krishnamurti.

Posteriorment, portat per l'entusiasme d'una companya de curset, em vaig apuntar a classes d' hatha-yoga, però al cap d'uns quinze dies, realitzant una "asana", concretament la postura de l'espelma, se'm va pinçar una vertebra de la zona lumbar i el dolor insuportable que em va propiciar durant bastants dies, em va fer decidir a deixar-ho córrer.

Un cop recuperat, vaig assistir a una conferència sobre el Tantra que s'impartia en un local d'un carrer cèntric de l'Eixample, a on em van engrescar a realitzar una lleugera introducció pràctica. En la primera sessió de relaxació, el monitor em va fer una sèrie de tocaments, molt sospitosos de ser malintencionats, amb l'excusa de l'exploració dels xacres o centres energètics del meu malmès cos. Vaig tenir la desagradable sensació que s'aprofitava de mi, i que la gran majoria d'assistents buscava, més que res, la morbosa experimentació del sexe tàntric.

Em vaig desenganyar de totes les manifestacions religioses orientals amb més o menys grau de credibilitat. Em vaig treure la bena dels ulls i vaig observar el papanatisme que professaven molts dels seus adeptes, només pel fet de seguir una estúpida moda.

A mesura que passava el temps, em sentia més sol, confús i perdut, com si estigués condemnat a romandre permanentment en un sinistre atzucac. La meva crisi vital era cada cop més consistent, Necessitava trobar urgentment un bri de sentit a la meva vida i em vaig agafar als meus fonaments culturals com a mesura urgent de salvació. Vaig tornar a visitar Montserrat i vaig assistir a la missa d'una. Més endavant, vaig fer acte de presència, en diverses ocasions, per la meva parròquia, fins que em van esgotar les teatrals cerimònies que s'oficiaven setmanalment per reafirmar la fe dels creients.

Vaig estar uns dies tancat a casa i els vaig aprofitar per a llegir llibres d'antropologia. Em fascinaven, des de sempre, les primitives tribus africanes i la seva visió animista de l'existència. No tenien vel.leitats filosòfiques ni la més mínima noció científica i el seu únic problema era el d'aconseguir aliment per a la família, i amb això estaven feliços i agraïts als déus. No m'estranya que les nacions més avançades s'afrofitessin vilment de la seva innocent i austera forma de vida, per emprendre un procès de colonització salvatge a fi i efecte d'esclavitzar-los per repoblar el continent americà. De seguida, em vaig endinsar en l'estudi d'aquest fenomen per tal d'analitzar les expressions religioses dels afroamericans. Em van captivar especialment la santeria, practicada principalment a Cuba, el vudú a Haití i el condomble a Jamaica i al Brasil entre d'altres països. Em van venir moltes ganes de fugir de la meva trista realitat i d'anar a la selva amazònica per experimentar la vida que porten les tribus que l'habiten, i que tenen moltes coses en comú amb les africanes, així com amb els indis nordamericans o amb els aborígens australians. Jo m'havia desplaçat molt poc i no havia sortit mai d'Europa, però vaig prendre el determini de fer un viatge iniciàtic d'uns quinze dies per la zona que envolta la ciutat de Manaus, al Brasil. Un cop allí, vaig salpar del seu port i vaig navegar en un vaixell, amb altres estudiosos, per l'Amazones, fins que vam fer parada en un poblat habitat per una estranya tribu, el nom de la qual no recordo per la seva denominació enrevessada i incomprensible. Vivien en un món prehistòric i tenien una organització social molt simple. La seves principals activitats eren la caça i la recol.leció. El seu cabdill amb més poder era el xaman. Era l'únic que podia establir contactes amb els esperits que governaven el món sobrenatural. Aquests eren, en general, benignes però també n'hi havia de malignes que atacaven les ànimes dels humans i els causaven malalties. Només ell podia guarir-les. Recordo com l'ancià bruixot que vaig conèixer, es va disposar a curar un nen afectat per unes fortes febres víriques. Va fumar l'ayahuasca, una herba que altera, significativament, la sensibilitat perceptiva. Escopí diversos cops, va fer uns gestos estrafolaris, va posar els ulls en blanc, i li imposà les mans. El resultat immediat fou nul, i el nen es va guarir perquè el virus no devia ser massa perniciós i la malatia havia de fer el seu curs. Com a exòtics visitants, ens van convidar a prendre-la. He de conf
essar que aquesta era la raó de fons del meu viatge. Volia aventurar-me a escatir els inexplorats viaranys de la meva ment. Sota els efectes de l'ayahuasca vaig tenir un estat alterat de la consciència que em va alarmar moltíssim. Els colors van pujar sobtadament d'intensitat fins al punt que vaig arribar a veure-ho tot d'un vermell ataronjat amanit amb un incessant espurneig de llumetes grogues. Vaig tenir la impressió que desafiava les lleis de la gravetat i que m'elevava cap a mons desconeguts. Vaig fer un viatge astral, a través del qual vaig sobrevolar el planeta a una velocitat vertiginosa i, de cop i volta, vaig veure la Llum. Quan em dirigia frenèticament cap a ella, vaig topar, amb contundècia, contra una mena de vidre blindat que, sens dubte, marcava una frontera infranquejable. La trompada va ser tan forta que a l'instant em va fer tocar de peus a terra. El meu cervell va anar foragitant, com a mecanisme defensiu, els efectes al.lucinògens subjacents i, passades uns quantes hores, vaig aconseguir recobrar el senderi. Tot plegat va ser espantós. Vaig trigar gairebé una setmana per recuperar-me de l'horrorós ensurt i quan, ja em trobava bastant desemboirat, vaig emprendre el camí de retorn cap a Barcelona.

Fastiguejat de mi mateix, em vaig tornar a tancar a casa meva per rellegir els meus polsegossos llibres d'història antiga. Vaig capbussar-me en la lectura dels misteris egipcis per continuar amb els dels aztecas, tolmecas, mayas, incas i dels Rapa Nui de l'illa de Pasqua, i vaig analitzar la innegable connexió que hi havia entre tots ells. Vaig interessar-me pels càtars, pels templers, pels croats, pels Rosa Creu, pels cavallers de l'ordre de Malta i, sobretot, pels francmaçons. També em vaig apassionar pels fenòmens paranormals. Per l'espiritisme, pels mèdiums, pel poder de la ment, per la telequinesi, pels ectoplasmes, per les cares de Bélmez, per les imposicions de mans de Mésmer, per les aparicions marianes, per les regressions hipnòtiques, per la sofrologia, per la clarividència, per les profecies de Nostradamus, pel tarot i la bruixeria en general, per l'astrologia i els signes del zodíac, per les partícules elementals i pel principi d'incertesa.

Em vaig fer tal garbuix mental entre el maremàgnum de teories, que em vaig adonar que cadascuna d'elles, en les escassíssimes ocasions en què es demostrava que no eren una enganyifa, defensava una petita veritat que molt sovint es contradeia amb els altres bocins de veritat. No vaig arribar a cap conclusió satisfactòria i, amb un enorme desencant, vaig assumir, desolat, la intranscendència de tot plegat i vaig creure fermament en l'atzar i la casualitat com a autèntics governs del món. Tanmateix estava molt equivocat.

Estic pensant tot això des d'aquest solitari i erm univers paral.lel on estic absurdament instal.lat, des que em vaig estavellar, expressament i a tota velocitat, contra una tanca en unes obres que es feien a la meridiana, amb una vespa que tenia aparcada des de feia anys en el meu garatge i que, gairebé, no la sabia portar. Estic en el més enllà, reflexionant sobre el meu decebedor passat, que ha estat una estèril recerca del no-res. Aquí, des d'aquesta indescriptible foscor, em penedeixo de no haver gaudit més dels plaers de la vida en comptes de desaprofitar el temps en eixorques elucubracions metafísiques. No hi ha respostes per a vosaltres, mortals. No teniu capacitat per a comprendre l'Absolut. Tampoc us feu gaires preguntes. En aquest univers paral.lel no hi ha ni éssers vius ni matèria inert, ni sol ni lluna, ni bondat ni maldat, ni cel ni infern, ni ànima ni esperit, ni espai ni temps. Sóc tan sols la meva consciència teletransportada i només puc dir, que això és un avorriment inaguantable. Continuo sent agnòstic, però amb una angoixant inquietud espiritual, perquè en aquest mar de permanent incomunicació -tot i que espero que algú transcrigui aquests pensaments en el planeta Terra, potser mitjançant el procés de l'escriptura automàtica- tinc la remota esperança de veure una petita escletxa de llum que em condueixi cap a la Divina Consciència Unificada de Tots els Universos.





















SÓC ESPIRITUAL




JORDI DROGUET XIRAU

Comentaris

  • Ventall de creences.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-04-2007

    Caram, aquest final sí que no me l'esperava. Confio que el més enllà no sigui així.
    M'agrada especialment el relat perquè fa una repassada, gens avorrida, a tot el ventall de creences, pràctiques, filosofies, i actituds possibles davant el misteri de l'existència. M'agrada el personatge que busca, que aprèn, que investiga, que canvia sense cap problema de creença quan considera que la veritat és més propera per un altre camí.
    I evidentment m'agrada la prosa amb què expliques tot això.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: