El designi inescrutable

Un relat de: Jordi Droguet Xirau

A les set en punt del matí d'un dilluns indefinit, es va engegar com sempre el ràdio despertador. Era un mecanisme que l'Adam havia trobat molt efectiu per tallar-li la son de cop i aixecar-lo del llit sense massa possibilitats de fer el ronsa. Tenia sempre sintonitzat un programa musical que, amb finalitats comercials, difonia els grans èxits de l'actualitat. El locutor imprimia, amb el seu parlar àgil i dinàmic, un ritme trepidant, conscient que el seu treball era de gran utilitat pel desvetllament d'una part significativa de la població. Aquell matí, l'Adam es va afaitar i dutxar com de costum i, mentre es prenia el cafè amb llet, es va adonar que el seu discjey favorit no havia callat ni un instant i, en gairebé vint minuts, no havia punxat ni una sola cançó. Xerrava absurdament sense parar, amb la desencertada intenció d'encomanar una mena d'entusiasme que resultava ser exagerat i, per tant, poc engrescador. No en va fer massa cas i, quan es dirigia cap a la feina, va posar la ràdio del cotxe. De seguida, va sonar la seva emissora de música clàssica favorita i només va sentir una inconnexa concatenació de dissertacions erudites. Pocs instants després de prémer tots els botons de sintonització, va comprovar amb una certa estupefacció que, per primera vegada, tot l'espectre radiofònic estava ocupat, sense solta ni volta, per paraules enfarfegadores i entortolligades. Quan va arribar a l'oficina, va comentar el fet amb els seus companys, i tots li van confessar que es van trobar amb la mateixa desconcertant situació i, a més, li van fer saber que van haver de desconnectar el fil musical perquè estava interferit, permanentment, per una xerrameca molt empipadora.

Un cop acabada la jornada laboral, va anar a recollir la seva xicota, perquè tenia dues entrades reservades amb antelació per anar a veure una obra de teatre musical de reconegut prestigi. Tots dos, van quedar astorats en veure com els actors, en lloc de cantar i d'interpretar els seus papers, recitaven completament inexpressius, d'una forma molt estranya i fins i tot inhumana, com si fossin titelles inanimades. El públic, en comptes de xiular i escridassar, va aplaudir fervorosament, com si els donés força una mena de ressort esotèric i influent. Ells van sortir del teatre corpresos i indignats. Donat que a l'endemà s'havia de treballar, cadascú se'n va anar a casa seva.

Després de sopar, l'Adam va seure al sofà per veure la televisió i, de seguida, es va adonar que cap canal, ni generalista ni difós per via satèl·lit, no emetia cap film ni cap sèrie. Tampoc s'oferia cap programa cultural ni documental ni esportiu. A les cadenes considerades com a serioses s'emetia un insuportable parloteig polític i a les d'entreteniment mostraven, sense pudor i amb anguniosa frivolitat, les xafarderies més fútils. Decebut, va disposar-se a veure una pel·lícula, però la consola reproductora no la va acceptar i, a més, va rebutjar implacablement tots els DVD que va anar introduint-hi. L'ordinador tenia bloquejada la seva funció multimèdia i la cadena musical, que justament funcionava a la perfecció el dia abans, es va espatllar. Tan sols va poder engegar la ràdio que tenia a la tauleta de nit. Va estar un llarga estona canviant de dial - primer amb curiositat i després amb una cert espant- i no va escoltar, en cap moment, cap combinació de sons harmònics ni melòdics ni, inclús, en les prescindibles falques publicitàries. El maremàgnum de paraules que regnava en exclusiva sobre les ones hertzianes es va convertir, de sobte, en un inquietant silenci i, amb una considerable angoixa, no va trigar gens a apagar l'aparell. Sense gaires alternatives, va agafar la interessant novel·la que estava a punt d'acabar. Quan va obrir el llibre, va sentir un intens calfred per tot el cos en adonar-se que s'havien esborrat, inexplicablement, totes les lletres. Es va aixecar, tot d'una, del sofà i es va dirigir cap a la seva biblioteca, on va anar examinant un per un tots els volums. Confús i aterrat, va constatar que no eren més que un trist munt de papers en blanc i no va veure cap tipus de grafisme enlloc.

Amb la intenció d'alleugerir el malèvol malson, va trucar al seu millor amic, a la seva xicota i als seus pares. Tots van assegurar-li que els havia passat exactament el mateix però, d'una manera incomprensible, no es van alarmar gens ni mica i, fins i tot, no van transmetre cap senyal que revelés preocupació o malestar pels gravíssims fets ocorreguts. Seguidament, va establir contacte telefònic amb diversos parents i coneguts amb l'esperança de trobar alguna explicació lògica, i es va topar amb la indiferència com a resultat.

A l'endemà, mentre anava conduint encaminat cap a la feina, va veure com s'havia esfondrat una de les esglésies gòtiques més emblemàtiques de la ciutat, i com els vianants passaven pel seu voltant com si no hagués passat res. Poca estona després, aturat en un semàfor, va ser testimoni del
fulgurant ensorrament de dos edificis civils de gran valor arquitectònic. Al mateix temps, s'havia produït una ensulsiada general de tots els monuments artístics. La devastació era d'una magnitud espaordidora. No va quedar dempeus ni un vestigi que mostrés la més alta capacitat d'enginy del geni creador de l'ésser humà.

El cruel i enigmàtic designi, superior a qualsevol execució policial o de l'exèrcit per mandat governatiu, va destruir, també, i sense cap mena de compassió, tots el museus, galeries d'art, biblioteques, auditoris, sales de concert i de ball, teatres, cinemes, i qualsevol altre centre en què hi hagués algun tipus de manifestació cultural. Es van bloquejar a la xarxa d'Internet les transmissions de dades i d'arxius que no fossin de caràcter tècnic. La població, moguda per uns fils poderosos i ocults, van llençar tota classe de suports que continguessin lletres -diaris, revistes, llibres, còmics...-, música i imatges -fins i tot vídeo jocs-. També es van despendre dels quadres i de figures escultòriques d'interès. De cop i volta, els ciutadans van perdre les ganes de cantar, dansar, dibuixar, pintar, fotografiar, filmar, dissenyar, escriure, llegir, interpretar i esculpir entre d'altres activitats relacionades amb l'eclèctic terme de l'art. No podien tenir cap referent que els pogués donar un bri d'inspiració.

Els esdeveniments es van desencadenar amb una celeritat esfereïdora. En molt poques hores, es va produir una revolució total, sense que se seguís cap consigna marcada o publicitada. La pràctica totalitat dels habitants es van sotmetre, involuntàriament i de forma pacífica, a una abducció col·lectiva sense precedents. Amb l'excepció d'alguns casos escadussers, com el d'algunes persones solitàries, poc gregàries i de caràcter molt fort. L'Adam va veure com la seva família, els seus amics i la seva xicota van caure en el desconegut i pervers encanteri.

Després de les vuit hores de jornada laboral, els ciutadans dedicaven en el temps lliure tots els seus esforços i destreses al servei de la Tècnica. S'havia de crear, ràpidament, un gran salt evolutiu en tots els camps, sobretot en el genètic, l'informàtic, el telemàtic, el biotecnològic, el nanotecnològic i en el robòtic, i n'ignoraven la finalitat. No podien perdre el temps en activitats artístiques, ni en vel·leïtats espirituals ni religioses. També havien perdut l'interès per l'esport. Van desaparèixer gairebé tots els gimnasos i les instal·lacions esportives van anar caient en la deixadesa i en una progressiva depauperació. Els infants i els joves memoritzaven dades computeritzades i s'immergien en un exhaustiu estudi de coneixements tècnics. Les relacions socials es van anar empobrint i no hi havia, per part de ningú, la més mínima disposició d'establir noves coneixences. Sense cap tipus d'inquietud humanística, els ciutadans van anar perdent, de mica en mica, el coneixement sobre si mateixos i sobre els altres, i van començar a actuar per impulsos mecànics i instintius. L'alienació es va anar estenent com una taca d'oli que travessava totes les fronteres artificials de la política, per envair totes les cultures. Sense tenir capacitat creativa ni vàlvules d'escapament, la població anava degenerant cap a una mena de robotització general. Els éssers humans s'aparellaven per pur estímul sexual. Havia desaparegut el concepte civilitzat de l'amor romàntic, i s'havia foragitat per complet el sentiment de possessió i d'exclusivitat que demandava una actitud deliberada de fidelitat. Els homes, per mandat natural, practicaven el coit amb totes les femelles en estat d'ovulació per garantir la reproducció de l'espècie.

L'Adam sempre s'havia considerat un ésser lliure que refusava les convencions socials i les imposicions morals. Era autosuficient i no suportava els lligams. No s'havia aferrat mai a res, cosa que treia de polleguera la seva xicota que sempre li havia demanat més implicació en la relació i no una simple amistat. Ell va ser un del 0'001% dels "elegits" que va tenir la lucidesa suficient per escapolir-se dels intolerables i denigrants dictats mecanicistes, i va fugir, esperitat, cap a les muntanyes més allunyades de la incipient civilització. A les faldes d'una d'elles, va trobar feina de pastor en un Mas regentat per un pagès de seny i senderi.

Al cap d'una bona temporada, mentre treia a pasturar els bens, va veure de lluny un petit grup de gent que provenien de les ciutats. Per ordres inefables, aprofitaven el descans mensual per passar dos dies al camp. L'Adam feia molt de temps que no tenia contacte pràcticament amb ningú i, d'entrada, es va sobresaltar però, de seguida va pensar en la possibilitat de retrobar-se amb els seus éssers estimats. Es va apropar tant com va poder, amagant-se pel sotabosc, i va observar-los detingudament. No hi havia cap membre de la seva família, ni la seva xicota ni cap amic. Caminaven una mica encorbats i parlaven amb un llenguatge inaudit de codis binaris o numèrics. Emet
ien fonemes estrafolaris i els seus mots eren mono o bisil·làbics. L'empobriment de l'idioma era inversament proporcional a la riquesa dels gestos i dels signes amb que es comunicaven.

S'iniciava l'estiu i, per fugir de la calor, van ser capaços de localitzar una font per acampar pels seus voltants. L'Adam va seguir els seus moviments i va estar a l'aguait de tot el que feien. Els preparatius i la consumació de l'àpat no van superar els trenta segons. Cadascú es va prendre cinc o sis càpsules plastificades d'una mida considerable amb aigua abundant. Havien perdut la plaent sensibilitat de la papil·les gustatives. Ningú no va fer la migdiada perquè havien descobert un mètode infal·lible per combatre la son i que els treia la necessitat de dormir. Van anar a fer una excursió d'esma i, amb l'ajut d'uns GPS sofisticats, capaços de trobar les torrenteres més petites i els camins més amagats, van anar a la recerca d'herbes i bestioles per fer-ne després, allí mateix, una anàlisi complerta i un compost biològic per a diferents aplicacions. Actuaven com autòmats teledirigits i l'Adam no n'albirava la causa. Per esbrinar el perquè de tot plegat, es va acostar, decidit, cap a l'individu de semblant més amable i li va preguntar quin sentit tenien els seus actes. L'home, va iniciar una dissertació de base codificada incomprensible que va durar més d'un quart d'hora. Al mateix temps, una dona, mentre flairava extasiada unes branques de farigola que acabava de collir, anava balbucejant, amb poca gràcia, una esbojarrada combinació de les lletres atgc, que no eren més que les bases nitrogenades de l'ADN de la planta. Uns joves anaven introduint verbalment dades i conceptes complicats en uns ordinadors de grandària minúscula i uns altres membres del grup anaven recitant uns raríssims soliloquis, farcits d'equacions enrevessades, quan fitaven el firmament amb posats babaus. Profundament desconcertat, va tornar a la seva feina solitària sense entendre res i amb un fort sentiment de desesperança.

Sense tenir l'afecte com a base de les seves relacions, els humans abduïts anaven a la seva i, malgrat els seus coneixements, a priori, avançats duien, sota el règim autàrquic de la força inescrutable, allunyat dels postulats consumistes i de principis de caire hedonista, un sistema de vida extremadament auster i sense comoditats.

Al cap d'un anys, van pujar a la serra i als boscos que rodejaven el Mas, una catèrvola espargida d'uns individus que estaven al llindar de l'enteniment, però que encara no havien assolit els nivells de consciència propis de la condició humana. Van intuir que havien de fugir de les ciutats i anaven a la recerca d'algun indret apte per a ser habitat. L'Adam va veure un home, tres dones i quatre criatures que entraven en una coneguda gruta de gran fondària i es va dirigir decidit cap a ells, però no van voler comunicar-se. Encara que duien provisions alimentàries per dos anys, va veure com caçaven un conill, el rostien i se'l cruspien, i com, després de tenir el ventre ple, feien petites becaines. Van aprendre a condimentar amb herbes les captures que obtenien i, pel que sembla, trobaven plaer en assaborir el menjar. Amb el canvi d'hàbitat, els infants van anar superant el marcatge del pèrfid sortilegi d'influències deterministes i d'adoctrinaments funestos, i jugaven i corrien com mai. Un dia, van arribar fins al prat on l'Adam feia pasturar les ovelles i aquest els va ensenyar cançons populars i rondalles ancestrals que van transmetre a les seves respectives mares que, en un principi, les van rebre amb una impassibilitat total. Més endavant, van sentir una incipient curiositat per aprendre-les en veure l'interès dels seus fills. Passats uns dies, ell va escoltar com es posaven a entonar sons melòdics i a combinar-los amb algunes paraules molt simples que els feien aflorar emocions cruelment anestesiades. Se sentien més contents, i fins i tot, iniciaven danses espontànies. Al cap d'un temps, l'Adam, aprofitant que havien sortit, va entrar a la caverna on hi feien vida i va acabar de recuperar l'esperança de retrobar els seus, i en la humanitat, en veure dibuixada, amb una certa perícia, l'escena de la caça d'un porc senglar.











































































































Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer