El Retrobament

Un relat de: Jordi Droguet Xirau

Tenia moltes ganes de sortir aquella nit. La setmana va ser bastant dura. Sóc advocat matrimonialista i vaig haver de resoldre un curiós cas de separació. Vaig portar la defensa del marit. Vam aconseguir més o menys el que volíem: un règim de visites just, i rebaixar una mica la desmesurada pensió que demanava la dona per atendre les necessitats del fill que tenien en comú, donats els escassos recursos econòmics del meu client. Com és habitual en aquests casos, ell va haver de marxar del domicili conjugal i va començar a buscar, entre els escassos pisos de lloguer assequibles a la seva butxaca, un lloc per viure dignament. Pel que em va confessar no tenia cap amant i, fins i tot, no li havia estat mai infidel. Ella el va deixar perquè, simplement, se'n va cansar i va dir prou. No era el típic trencament matrimonial on hi ha tercers pel mig. Tampoc hi va haver maltractaments físics ni verbals. Tot indica que va ser una separació causada per saturadors problemes de convivència.

Necessitava esbargir-me una mica. No ho feia des de molt de temps enrera. Sóc un "single" sense cap compromís i ho havia d'aprofitar. Per un dia, em va venir de gust sortir sol, prendre'm una copa tranquil.lament en la meva sala de festes favorita, i contemplar la diversitat de belleses que s'exhibien amb alegria per tots els seus racons.

La nit era moguda. Vaig agafat un taxi que va trigar quinze minuts més dels previstos per arribar a la discoteca. Eren les dues de la matinada i els cotxes s'embotellaven pels carrers cèntrics de la ciutat. Tothom anava a divertir-se i a desfogar-se dels seus problemes quotidians. Hi havia riuades de gent amunt i avall de les voreres i els bars de moda estaven plens de gom a gom.

Vaig entrar un pèl abans del que és habitual, per no fer cua a l`entrada. Sonava un "house"elegant amb ritme lent, per anar fent boca i se sentia en l'ambient una olor lleugerament perfumada que em resultava agradable.

Les poques persones que hi havia estaven repartides per les tres barres estratègicament instal.lades al llarg del local. Vaig demanar un whisky amb gel mentre la gent anava entrant esglaonadament. Cap a les tres de la matinada la sala es va anar omplint, les llums pujaven d'intensitat i la música tenia més contundència. La franja d'edat de la clientela oscil.lava entre els vint-i-molts i els quaranta i pocs anys, però la immensa majoria rondàvem la trentena. Des del meu lloc privilegiat, i sense ningú donant-me conversa, em distreia observant, detingudament, la rica varietat de noies que desfilaven pel meu voltant. Destacaven les que duien un "look" més modern i atrevit, però no es podien refusar les belleses amb una imatge més clàssica. Tot i que els ulls se m'anaven, instintivament, cap als prominents escots que ressaltaven les més "fashion", no se´m passava per alt el fet que, gairebé totes, duien uns pentinats impecables de perruqueria cara, tenyits de totes les games de colors. També vaig fixar-me en un cert grup de maduretes-diria que separades- maquillades i arreglades amb bastant mal gust, que evidentciaven la seva clara voluntat de semblar més joves.

Després d'estar assegut força estona, em van venir ganes de donar una volta. Se´m feia molt difícil donar un pas entre la gentada, però vaig aconseguir arribar a la pista de ball. Tothom es bellugava a la seva manera responent als enèrgics ritmes del "Tecnohouse" més potent. Aquest no és el meu estil predilecte i, de seguida, me´n vaig cansar. Vaig preferir escapolir-me de la gernació i dirigir-me cap al pis de dalt, on hi sonaven èxits dels 70, 80, i 90, més digeribles per a mi. Vaig descobrir que hi havia una mica menys d'enrenou i les mateixes ganes de festa. Em vaig situar en la posició menys concorreguda per no haver de suportar empentes ni desagradables trepitjades. Vaig demanar un altre whisky amb gel amb la intenció de fer-me l'estona més animada i, al cap d'uns instants, em vaig creuar amb la intensa mirada de l'ex-dona del meu client, cosa que em va deixar bastant descol.locat. Havíem coincidit un parell de vegades i l'últim cop que ens vam veure va ser per escoltar la resolució del jutge. Vaig sentir un lleuger calfred per tot el cos com a instintiu mecanisme de defensa davant la incertesa de la inesperada trobada. Ella no va trigar gens a encetar conversa:

-Hola com estàs?.Te'n recordes de mi? Sóc l'Aina.

-I tant! Fa tres dies vam coincidir al jutjat.

-Gràcies a la teva actuació m'han reduït, considerablement, la pensió inicialment estipulada. Però això no quedarà així, penso presentar un recurs encara que em costi més del compte.

A causa de l'eixordador xivarri, em costava molt escoltar amb exactitut les seves paraules, encara que el posat tibat d'ella parlava per sí sol. Li vaig contestar aixecant el to de veu:

-Jo sóc un profesional i em dec als interessos del meu client

L'Aina, canviant la seva expressió es va mostrar més condescendent i em va somriure:

-Ja sé que no ets el culpable. El que em fa ràbia és que siguis més bo que el tros de soca del meu advocat.

- No el tractis així, és un company de la professió molt treballador i eficient. Fa la seva feina i ho té més difícil donada la naturalesa del cas.

-Què vols dir? Què jo no tinc raó? Què no tinc dret a demanar més diners pel meu fill?

-Sí, però el teu ex-marit no té prou recursos per fer front a les teves exagerades demandes.

De cop i volta, va manifestar una actitut més agressiva i es va encoleritzar.

-Tu no coneixes en Joan. No ha sabut administrar-se mai i si hagués invertit els seus estalvis en coses productives no estaria queixant-se tant. La nostra convivència va començar molt bé però, amb el pas dels anys, s'ha anat deteriorant fins que no he pogut més. Bàsicament el que no suporto d'ell és que sigui tan maleducat i tan porc. Ja no trobo a faltar la seva mala olor, ni els ostentosos rots que feia després de beure aigua de Vichy, ni els pets pudents que es tirava, sense contemplacions, sota els llençols, ni els seus espantosos i guturals badalls d'hipopòtam, ni les seves profundes prospeccions nasals quan mirava la televisió, ni el seu delit pels programes del cor, ni el seu odi visceral pel futbol, entre moltes altres coses. Em feia, especialment, molta ràbia quan tenia la casa empantanegada per la seva afició als puzzles descomunals que aprofitava per fer quan jo me n'anava a veure el Barça amb l'Eudald, el meu fill. No és que sigui mal home, però sento una mena de rebuig cap a ell. Fins i tot, m'atreviria a dir que una certa repugnància. En fi, no vull parlar-ne més.

Mentre em capbussava, gratament, en la brillant blavor dels seus ulls, vaig pensar amb rapidesa una resposta que em va sortir asèptica i freda.

-Com tu comprendràs, no entro ni surto en els motius que han propiciat la teva decisió. Jo defenso, simplement, els interesos del meu client.

L'Aina va demanar un gintònic i es va dirigir tota sola cap a la zona de ball. Era una dona atractiva i molt elegant. Tenia un aire aristocràtic natural que no es corresponia amb la seva posició social. Duia un estilitzat i senzill vestit negre de tirants, sabates de taló d'agulla i unes discretes arrecades de perla que li donaven un toc de distinció. El seu aspecte glamourós i sense estridències destacava sobre la mediocritat general, sobre les horteres indumentàries i els excessos de maquillatge que disfressaven innecessàriament a moltes noies. Quan es va posar a ballar seguint el ritme festivaler dels Boney'M va convertir-se, sense que ella ho pretengués, en el centrre d'atenció. Era com si irradiés un màgic encís. Al mateix temps que la contemplava amb fruició, em vaig preguntar com s`havia pogut enamorar d'un home tan vulgar i ximple, i no podia entendre com van poder conviure durant gairebé deu anys.

De sobte, mentre anava escurant les restes del meu whisky,vaig notar una mà que m'agafava el braç dret pel darrere. Em vaig girar instintivament i no m'ho podia creure: em vaig trobar de morros amb la poc agraciada cara del meu client.

-Què fas aquí Marcel? Li vaig dir, impulsivament, portat per la sorprenent situació.

-Ara mateix acabo d'arribar. He vingut a donar un tomb per desconnectar una mica. Estic cansat de tot plegat. Encara que he aconseguit, amb el teu ajut una resolució més justa, tot el procés de la separació ha estat per a mi, com tu ja saps, estrany i força absurd.

-Has de tenir present que com a advocat, m'he hagut d'enfrontar amb casos molt més difícils i conflictius que no s'han solucionat de la manera més sensata possible.

Se li va envermellir el rostre i em va respondre visiblement irritat:

-A mi el que m'importa és el meu cas i quan més hi penso menys l'entenc. L'Aina és molt complicada. Quan la vaig conèixer hauria d'haver dut per escrit el seu propi manual d'instruccions encara que, de fet, seria indesxifrable, fins i tot, per un catedràtic en física nuclear. Jo sempre m'he portat bé amb ella. No l'he enganyat mai. Sempre he procurat fer-la contenta. L'estimo i, a més, sóc un bon pare. Alguns cops discutíem per detalls deguts a aficions meves que li desagradaven i que per a mi són del tot insignificants. Em retreia la meva freqüent deixadesa i el que la treia de polleguera és que fos brut i desendreçat i, alguna vegada m'havia dit, que era un porc. Reconec que el meu fort no són les bones maneres ni la netedat, i que potser m'he deixat anar d'una forma una mica salvatge portat per un excés de confiança. Aquest ha estat, sens dubte, el meu principal defecte, però no crec, de cap de les maneres, que sigui raó suficient perquè m'hagi abandonat de la nit al dia, sense donar-me la més mínima explicació. He hagut de marxar de casa, buscar a corre-cuita un pis de lloguer i, a sobre, em demana una pensió desorbitada quan sap, perfectament, que el meu sou no és per llançar coets.

Mentre l'escoltava, em vaig adonar que, per sort, només estava pendent de mi, com si tot el que ens envoltés fos un decorat inert. Em feia patir la possibilit
at que es pogués percatar de la presència de la seva ex-dona i, segons abans de proposar-li que ens anéssim a donar un volta per la planta de baix, per evitar una situació que podia resultar conflictiva, va fixar la mirada en la part esquerra de la pista i de seguida la va veure.

-Ostres, no fotis que és l'Aina. I tant que és ella! Ja m'ho pensava que no perdria el temps!

Tot seguit ens hi vam apropar esquivant la gent que teníem pel davant, procurant que no ens veiés, i vam estar mirant-la una llarga estona. Vaig notar uns evidents signes de gelosia en l'expressió facial d'en Marcel quan va observar els nois guapos que l'envoltaven. L'Aina es movia amb gràcia i se sentia com una cobdiciada princesa inabastable pels seus súbtits. Li donava un plaer especial, que no havia experimentat, pràcticament, des de la llunyana adolescència, ser objecte de desig i, sobretot, que ningú gosés acostar-se a ella pel respecte que inspirava. Els homes més atrevits trepitjaven la frontera del seu territori com si fossin depredadors acovardits per l'aclaparadora superioritat de la seva víctima. Rebutjava amb menyspreu les afamades mirades que la pretenien devorar amb lascívia i només es deixava seduir per pautes olfactives, però en comptes d'olorar els perfums masculins suaus i suggeridors que li agradaven, captava en l'ambient una fortor de mascle força desagradable.Va copsar actituts massa libidinoses i animals.Va prendre consciènca de la vulgaritat general i, per un moment, va enyorar, malgrat tot, la mirada tendra i afectuosa d' en Marcel que, amb estupefacció seva, se la va trobar quan el meu client va atansar-se a ella amb ferma decisió. Els ulls de tots dos es van atreure a l'instant amb espurnes de brillantor pròpies d'un magnetisme peculiar. Es van somriure, es van donar un petó i van començar a parlar. Semblava que l'Aina hagués oblidat el rebuig frontal que, darrerament, li havia mostrat i que, de sobte, li rebrotés el sentiment d'estimació que encara no havia perdut del tot. En Marcel continuava sent una mica rabassut però anava ben arreglat i duia una fragància per a ocasions especials que a l'Aina li encantava. Van sortir de la pista de ball agafadets de la mà i, ignorant-me totalment, es van dirigir cap als seients que hi havia a un costat de la barra del fons.

Aquella nit en què havia sortit per evadir-me de la dura setmana que havia tingut em vaig adonar de la inutilitat del treball que havia fet i que se´m giraria més feina.









Comentaris

  • bon relat[Ofensiu]
    bressol | 30-05-2007

    m´ha agradat la refleció final . la inutilitat de la feina feta i las prespectives de feina nova .

    bon relat, no soc qui per donar valoración pero esta molt bè.

    bressol

  • Es fa interessant.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 08-04-2007

    M'agrada la manera com has escrit el relat. Tens una prosa que no es fa gens pesada, que va al gra en l'explicació de la història, que explica els fets aconseguint despertar l'interès del lector.
    La història és realista; i perquè no dir-ho, crua, sense arribar a la duresa d'una violència física. És la descripció d'una guerra freda, amb punts d'humor subtil, d'ironia delicada, que acaba amb un final d'aquells que fan somriure, i que si fa no fa ens posen al principi del relat, millor dit, abans del principi.
    Molt encertada la descripció de la percepció de l'advocat quan al final del relat li fa l'efecte que la seva tasca és d'allò més inútil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: