El psicòleg

Un relat de: Jordi Droguet Xirau

Un home sense bata blanca de posat seriós surt esbufegant del seu despatx i es dirigeix, decidit, cap al fons del passadís. En Marc es fixa en el seu rostre calculadament inexpressiu i es pregunta si serà el doctor que l´haurà de visitar. És el primer cop que acudeix al centre i se sent un pèl nerviós pel fet d'haver d'explicar a un perfecte desconegut, encara que sigui un titulat en psicologia, les seves turmentades cabòries. Al cap d'una estona, el terapeuta torna cap al seu consultori. Poc abans d' entrar-hi, s'atura, mira els seients del voltant i el crida pel seu nom. En Marc rep una cordial encaixada de mans, i seguint les amables indicacions del doctor, entra i s´asseu en una de les dues cadires situades en l'austera sala de visites. Mentre el psicòleg busca els papers per iniciar el seu historial, observa com destaquen en un racó d'una paret lateral, dos dibuixos infantils. De seguida pensa que deuen ser del seu fill, en veure la foto d'un nen petit que presideix la taula de la consulta. Tot seguit, comença a respondre les qüestions de tràmit referides a les seves dades personals i als seus inexistents antecedents clínics. Li vénen unes ganes irrefrenables de girar cua i marxar, però l'aturen les feixugues reprimendes que rebria per part dels seus familiars. L'interrogatori, a part de la seva funció burocràtica, no és més que un preàmbul per trencar el gel i donar pas a la veritable pregunta important: -què et passa? En Marc té moltes respostes assajades, però es queda completament en blanc. S´ha de despullar interiorment, i això li crea una certa angoixa. Mentre rumia el que li contestarà, contempla per uns instants, l'aspecte poc interessant del seu interlocutor. Tota la seva roba és de diverses tonalitats del color marró, i tot ell té un aire de científic engabiat, més avessat als estudis de laboratori que no pas al contacte humà. Uns quants segons de silenci són suficients perquè en Marc es deixi anar. Explica els seus neguits sense trobar la precisió necessària en les seves paraules. Se sent extremadament analitzat, com si al seu davant tingués un ésser superior amb el poder de guarir el seu malestar.

Sota l'esguard glaçat del professional, s'esforça per verbalitzar el devesall de pensaments negatius que, permanentment, l'incomoden i s'adona que el cohibeix el fet de no trobar-se amb la mirada còmplice i afectuosa d´un amic. La realitat és que l'atén, en un breu espai de temps, degut a l'excessiva demanda dels serveis sanitaris, un expert en els aspectes cognitius, emocionals i conductuals de les persones. S'entrebanca quan enraona, perquè sospita que els ulls profunds del doctor li estan llegint la ment i han captat l'essència de la seva personalitat. Li fa encara un major respecte quan se l'imagina vestit de bruixot amb dots clarividents, elaborant pocions màgiques.

Després d'escoltar la inconnexa exposició d'en Marc, el psicòleg ha comprovat que es tracta d'un cas molt ben tipificat en tots els manuals de diagnosi clínica. No triga gens a entrar en l'intrincat món dels consells i de les solucions. Adopta després de l'estudiada postura receptiva, un aire més natural, i es diposa ajudar-lo. Comença a parlar amb un llenguatge planer però de sintaxi enrevessada i farcida de conceptes abstractes. En Marc hi para molta atenció, però al cap de dos minuts desconnecta de l'acadèmica dissertació i, manifestant desinterès, clava els seus ulls en els fulls amb pocs apunts que hi ha sobre la taula del despatx. El doctor capta la manca de concentració del pacient i interromp, de cop i volta, la seva dissertació. Contempla per un moment la possibilitat de ser més directe i espontani. No és gens partidari dels exemples comparatus ja que poden distorsionar pautes de comportament peculiars i individuals, però creu que en Marc és un cas especial. Li ha semblat un noi noble i sincer amb problemes causats per greus dificultats comunicatives i per una preocupant manca d'adaptació. És plenament conscient del rol que representa, dels recels que comporta la seva figura de psicòleg. Ha tingut un dia molt atrafegat. Potser no s'ha mostrat massa empàtic, però el relat del jove l´ha colpit. Amagant-se en la seva còmoda màscara de terapeuta, no li ha costat gaire dissimular la simpatia que ha sentit per ell. Sempre ha volgut mantenir les distàncies i no involucrar-se massa en els assumptes dels pacients, per no endur-se a casa tota l'amalgama de qüestions que ha d'intentar resoldre diàriament. És una mesura saludable, encara que la majoria d'ells voldrien més implicació. Sap que, de vegades, ha d'interpretar el paper de confessor i que més d'un espera que faci el paper d'amic.

Alguns cops s'ha vist reflectit en les històries que ha escoltat, i s'adonat que hi ha coses que també les ha viscudes. Potser veu llavors que pot parlar amb coneixement de causa, però prefereix, amb bon criteri, mantenir-se al marge i actuar amb el rigor de la imparcialitat.

En Marc l'ha transportat a la seva joventut, en aquella època en què es volia matricular a la facultat de medicina, però per una dècima en la nota de tall, no hi va poder entrar i va decidir, sense tenir una clara vocació, fer psicologia. Ha vist en ell uns paral.lelismes sorprenents amb la seva forma de ser d'aquells anys. La mateixa propensió a la solitut, a la ferma voluntat de no destacar. La preocupant dificultat de relació amb les noies. Les poques ganes de fer amics. L' incongruent determini de no voler ser ningú, de ser lliure sense cap lligam social. És com si li hagués llegít una radiografia exacta del seu propi ésser.

Per primera vegada des que exerceix la professió, s´ha identificat, completament, amb el pacient que té al davant. Té una gran necessitat de parlar amb ell a títol personal. Li agradaria confessar-li que ell se sentia de la mateixa manera quan era jove, que l'ofici que ha triat per les cicumstàncies, li ha servit per vèncer les seves tendències poc socials, encara que en el fons, malgrat les aparences, no pot evitar l'ansietat que li provoquen els discursos en públic, procura defugir com pot les reunions de treball i, fins i tot, s'inventa les mil i una excuses per no acudir als sopars que, per les festes de Nadal, organitzen els empleats del dispensari.

Finalment, opta per no fer cas a la seva transgressora idea i, amb la seva fredor habitual li transmet a en Marc que, un cop plantejada la seva situació, ha de prendre consciència que amb uns exercicis d'autodisciplina al llarg d'uns mesos, possiblement, podrà millorar, amb molta paciència, l'estat en què es troba. S'aixeca de la cadira, dóna per finalitzada la visita i li diu que demani hora a secretaria per a la propera setmana. Una mesura reservada per a casos excepcionals.

En Marc s´hi presenta dubtant de l'eficàcia del tractament. De fet, el considera absurd, però l'ha motivat una mica el sorprenent interès del seu terapeuta per posar fil a l'agulla amb tanta diligència. Aquesta vegada es mostra una pèl més confiat, i s'expressa amb més desimboltura, tot i que abusa dels monosíl.labs per esquivar les preguntes més incisives.

Al doctor en psicologia sembla que no li calguin les paraules. Es com si el conegués de tota la vida. Observa la tensa posició del seu cos com a acte reflex defensiu. La pobra gesticulació de les seves delicades mans. Les hieràtiques arrugues ben marcades en ambdúes galtes i, sobretot, l'enorme força de la seva mirada, capaç de travessar el fons de l'ànima de qui sigui. Té la inquietant impressió de tenir un mirall al davant seu.

Moments abans d'acabar-se la sessió, el terapeuta li proposa fer un café un cop que hagi enllestit la pròxima visita.

Asseguts en la terrassa d´un bar poc concorregut i no gaire allunyat del centre, se senten estranys i ridículs. El psicòleg ha volgut invitar-lo per fer-li veure que tots dos estan fets de la mateixa fusta i vol manifestar-li, inopinadament, la seva profunda comprensió.

Estan callats durant un breu lapse de temps que es fa etern, i el psicòleg se´n penedeix de la seva forassenyada iniciativa. En comptes de fer-se enrera busca, sense gaire encert, les paraules més adients per iniciar la conversa.

-Segur que deus creure que estic pitjor que tu, i potser no vas massa errat.

En Marc, portat pels surrealistes esdeveniments i vencent la seva malaltissa timidesa li etziba el que pensa:

-Vostè d'entrada no m'ha caigut gens bé, peró veig que és un tipus autèntic.

-No és cert, el que passa és que m'he begut l'enteniment.

-Jo creia que els psicòlegs eren, en general, distants i calculadors.

-Hi ha de tot, com a totes les professions.

Comencen a mirar-se amb complicitat.

-En fi, t'he portat aquí per fer-te saber el que no m'atrevia a dir-te encuirassat per la taula de la consulta: sóc exactament com tu. Tenim el mateix caràcter i la mateixa visíó del món. M' agradaria marcar-te un rumb perquè no seguissis els meus passos. Tu ets molt jove i jo estic una mica més bregat, però això no significa que sigui una persona exemplar.

Sóc un solitari com tu, tinc molts coneguts però cap amic, sempre he tingut problemes per trobar parella. i he hagut de recórrer sovint a la xarxa d'Internet per establir fugassos i desencisadors contactes amb dones que, de seguida, han fugit de mi. Tinc un fill a Guayaquil que no veig des de fa mesos, fruit d'una curta relació que vaig tenir amb una equatoriana. Aquest fet és potser el que ens diferencia per qüestions d'edat.

A en Marc sembla que no li calguin les paraules. És com si el conegués de tota la vida. Observa la tensa posició del seu cos com a acte reflex defensiu. La pobra gesticulació de les seves delicades mans. Les hieràtiques arrugues ben marcades en ambdúes galtes i, sobretot, l'enorme força de la seva mirada, capaç de travessar el fons de l'ànima de qui sigui. Té la inquietant impressió de tenir un mirall al davant seu.

El doctor en psicologia se´l mira, i com si fos el portaveu d'un misteriós oracle li diu:

-Intueixo que et puc ser de
gran ajuda perquè et coneguis més a tu mateix i prenguis el camí adequat.

Mentre li transmet aquestes paraules, recorda que té una cita important que no pot refusar. S'acomiada d'en Marc amb una efusiva encaixada de mans i li expressa el seu desig de tornar-lo a veure. Agafa el seu cotxe i s'encamina, amb celeritat, cap a la distingida consulta d'un prestigiós psicoanalista argentí amb el que fa terapia des de fa anys.




























































EL PSICÒLEG






JORDI DROGUET XIRAU

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer