Sísif guanya

Un relat de: Josep Maria Basté Framis
Sísif guanya
En el mite de Sísif tant li fa el delicte comès, el càstig ho omple tot, perque és etern. La pena és eterna.
Condemnat a pujar eternament una pedra per la pendent… i a perdre-la sempre en arribar al cim. Però condemnat sempre a pujar-la amb nou esforç. Sempre amb el màxim esforç. Sempre sense experiència però amb memòria. Sense oblidar res i sempre per primera vegada. Sempre tornar a començar. Sempre. No hi ha sortida.
Aquesta és la clau del càstig: eternament per primera vegada.
Però aquesta també és la clau de seva salvació. Ho és perquè el càstig li permet contemplar el cim, encara que sigui només per uns breus instants al arribar-hi abans de tornar a perdre la pedra. Li permet contemplar el cim també sempre per primera vegada. Eternament net, lluminós, brillant i càlid. I això passa gràcies a la pedra i a l’esforç que l’ha portat fins allà. Sense aquest esforç, mai arribaria a aquest cim. Tot gràcies a aquesta pedra, que tornarà a caure sense remei, segur, sense dubte possible: Eternament la pedra tornarà a caure, una i altre vegada, i eternament la tornarà a pujar amb el més gran esforç.
Aquell cim és, per la llum que l’omple, el breu instant de plena llibertat que tot ho justifica. Es per això que aquell cim també el crida més amunt. El crida a ser més fort, a no quedar-se en el que ja ha perdut, i a oblidar l’esforç terrible que l’ha portat fins allà. Tot ha valgut la pena.
Ara és al cim ple de llum, i és això el que li permet veure nous horitzons, cada vegada més amples i més grans. Cada vegada més vida. És precisament per això que un dia no tornarà a baix a buscar la pedra. Podrà desobeir als déus mesquins que l’han condemnat al càstig etern perque coneixerà, perque sentirà, que els déus de la llum, els déus del cim, són els més grans, els més poderosos i els més generosos. Són els déus que sempre li proposen nous horitzons de vida plena.
Ha estat descobert el veritable pes de la pedra dels deus petits que es creuen grans. Ha estat descobert el seu secret: és en realitat una pedra petita, plena de sentiments negres, sí, però petita, perque la negror la fa petita en realitat. I això també és el que la fa lleugera i inofensiva davant la llum.
Descobrir aquest secret, revelat pel cim on per uns breus instants ha d’arribar empenyent la pedra, és el que permet a Sísif caminar vers nous horitzons finalment, sempre nous i inimaginables ahir. Sempre plens de llum.
Sísif no és el càstig etern, és la victòria eterna. Sísif ens diu que sempre podem guanyar si ens atrevim a mirar l’horitzó. I a caminar-hi.


19/5/18. Amb el meu agraïment a Albert Camus.

Comentaris

  • De nou, la llum[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-05-2018

    M’imagino el que ha de ser aquest càstig etern de pujar una i altra vegada una pedra muntanya amunt (si ja em costa pujar la muntanya sense pedra!). I està bé que el càstig, al final, no sigui etern, que existeixi la flexibilitat inclús per als designis dels déus. És bo saber que mai s’ha de perdre l’esperança i que, per molt que els dies semblin iguals i costi empènyer-los endavant, al final el nostre esforç, la nostra fe, tindrà recompensa, que serà, ara que estan tan de moda els jocs, com passar a un altre nivell, superior, al cim i més enllà. I que la pedra només pesa a la nostra ànima i que és a les nostres mans desfer-nos de les pesades ombres, canviar-les per la llum.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Josep Maria Basté Framis

Josep Maria Basté Framis

9 Relats

24 Comentaris

2222 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Hola!

Sóc el Josep Maria, vaig nèixer el juliol de 1964 a Barcelona, on visc actualment. Llicenciat en dret i en filosofia.

Després de llegir molt, fa una mica més de tres anys, quan en vaig fer 50, em va semblar que potser també jo tenia alguna cosa per dir. He publicat des d'aquell moment alguns llibres:"Finestres d'eternitat" (2014), "Amb els ulls oberts" (2015), "El temps espiral" (2017), "La vida entre línies" (2017) i "Instint de vida" (2017) (que també ha aparegut en castellà). "Instint de vida" (Pagès Editors) actualment em sembla el menys dolent que he escrit, però, és clar, jo no sóc imparcial i potser només es que el que m'agrada més és l'últim que he escrit, o potser és pel meu moment vital, o... no sé! .

Moltes gràcies!

Aqui em podeu trobar a la vostra disposició: jbastef@uoc.edu