Si ho veiessis...

«No, no la vull, gràcies. Que no, que no la vull. Però que ets sorda, nena?» Res: sorda, muda i mal educada perquè, quan arribo a casa, què em trobo al fons de la bossa? No, res de Cappuchino: l'únic que em trobo és un sobret de salsa color - gos - com - fuig - amb - aigua -deshidratada - i - nata - desnatada - a - punt - per - cruspir-se - amb - hamburguesa- Kiniteé. Naturalment, l'hamburguesa Kinespunyetesquetenen no te la regalen i, la bosseta de la salsa, me la trobo rebentada al fons de la bossa d'anar a comprar, travessada sense compassió per la tija d'un dels pebrots que he comprat al supermercat; o hipermercat o megamercat o mecagumenelmercat que és qualsevol cosa menys un mercat. Perdó. Estic farta de les mostres que et donen les caixeres dels supermercats.
Abans tot era diferent, tot era diferent i millor: Verge Santa si ho era de millor! Ai el meu Quico dels pebrots! Allò sí que era un venedor de mercat i no pas aquestes mosses d'avui en dia que et regiren les pertinences del carro amb com si fossis una lladregota i que, a la mínima que et descuides, també t'aixequen per la cintura, et passen per la caixa registradora i et venen a preu de saldo. Ai el meu Quico... El meu Quico sí que era bo... I és que el meu Quico... Ai... És que era tan quicu el meu Quico!
Tothom en deia malvestats de la seva dona: que si era lletja i tossuda; llepafils, bruixa i avara; gelosa, espieta, xafardera; impresentable i capsigrany; mal educada. Però com que també deien que era filla de les temibles bruixes del Montseny, concretament d'un lloc que ningú no coneixia però que tothom anomenava, amb por i respecte i boca petita, «Viladrau», la gent, tan bon punt la veia aparèixer per una punta de la plaça, amb el seu nas de piano i els seus ullets vius de gasela, fugia corrents per l'altra punta traient els pulmons per la boca, el cor a un pas de l'infart i les mans al davantal.
Deien que feia el caldo amb les sobres que aconseguia rampinyar als gossos, que feia les sopes amb l'aigua de rentar els plats, que rentava els plats amb l'aigua del safareig! Ningú no ho havia arribat a comprovar mai, però: més que res perquè, a part dels seu benaventurat marit, mai ningú no havia arribat a intercanviar més que un escuet «adéu» amb la bruixa del Montseny.
Pocs eren els que entenien el mal fat que havia caigut sobre aquell pobre noi, d'aspecte malaltís i tarannà serè, a qui la Mare de Déu de Palau havia emparellat amb una dona de tan mala raça. Sobretot si tenim en compte que, quan sabien que la dona no hi era, totes les noies casadores de la comarca feien cua a la seva parada, sospirant embadalides per un somriure dels seus llavis de cirera o una mirada dels seus ulls de mel i mató orbs a la llum del sol. L'amor és cec: en aquell cas, l'enamorat ho era de naixement.
En Quico eren dels qui creien en aquelles coses. Ja saps: aquelles coses que ara ja estan passades de moda; aquelles que, en realitat, mai van estar de moda. «Però si és més lletja que un pecat, Quico: com t'hi pots haver casat?» li preguntaven les dones de davantal blanc mentre les mans del noi els posaven els dos quilos de mongetes, els tres pebrots per l'arròs o el mig quilo de patates que li havien demanat. «Jo només conec una bellesa: la que s'amaga en l'interior de les persones» contestava en Quico amb els ulls perduts en el buit. «No em diguis que tu creus en aquestes ximpleries_ replicaven les dones tot posant-se dins les butxaques del davantal un parell de tomàquets extres sense fer fressa_. Si ho veiessis...» I les dones feien mutis, pagaven el que havien demanat, s'enduien de franc el davantal ple i fugien esperitades tan bon punt veien aparèixer, per l'altra punta de la plaça, la dona dels pebrots amb la seva mirada de gasela.