Sense

Arribo al poble després d'un viatge de dues hores en cotxe per una carretera plena de revolts. Aparco a la plaça que hi ha a tocar de l'ajuntament. Una font sense aigua, un casinet que escampa per la finestra el soroll de boles de billar, un bust "..primer alcalde de la democràcia...", una botigueta de queviures i res més.
Pregunto a unes nenes que juguen a la xarranca al carrer.
-Allí, es allí - I m'assenyalen un turonet, més que no una muntanya, a la falda del qual s'arrecera el poble.
M'acompanyen, entre rialles i empentes, sóc la novetat del dia. El carrer que surt de la plaça segueix uns cent metres i de sobte es converteix en un camí de terra que s'enfila pel pendent, tot dibuixant esses i meandres entre els matolls i la garriga.
Agraeixo a les nenes l'ajut i agafo el camí. Mentre tresco amunt m'adono que no hi ha arbres ni ombra i que hauré de pujar fins a la masia amb el sol del migdia aclaparant-me. Penso en el casinet del poble i que m'hauria d'haver aturat a fer una cervesa.
M'ofego mentre pujo. Hauré de deixar de fumar, un pensament que es repeteix un quants cops cada dia. M'acompanya un silenci ple de sorolls. El panteix de la meva respiració, el brunzir d'alguna abella, el xerricar de les llagostes. Fa olor de romaní. Una gota de suor em llisca pel coll i em baixa per l'esquena. Si més no hagués pogut agafar aigua i una gorra. Sóc home de ciutat, no penso en aquestes coses.
Tombo un revolt que el camí dibuixa al voltant d'una olivera i em trobo a dalt del turó. Hi ha un pla i la masia, un cub de pedra i teules, al fons. La llum, els raigs del sol, es reflecteix a la façana i al polsim del pla i m'enlluerna. Hi bufa un ventijol que aixeca pols i me la fica per la boca i els narius. Encara desitjo més la cervesa. Quan deu fer que no ha plogut per aquí?
Endevino una figura asseguda al pedrís del costat de la porta. No es mou. M'apropo, em fico els guants i deixo que la meva ombra li tapi el sol.
L'home aixeca el cap i em mira, les ninetes com carbó, el rostre treballat per la vida, i solcat d'arrugues.
-Què voleu? -Em diu, però li tremola la veu, ja ha endevinat el que vull.
-Us porto salutacions de Don Vito Corleone -Dic mentre trec de la butxaca una corda de piano i li envolto el coll. Tibo dels dos extrems mentre ell es cargola i intenta respirar. Amb les mans malda per treure's la corda però està ben enfonsada a la carn. Tibo i tibo sense defallir. Al final espeternega tres o quatre cops i es deixa anar com un titella a qui li han tallat els fils.
Un gos borda des d'algun lloc, prop de la casa.
Me'n torno cap al poble. Tot baixant sento altre cop el silenci carregat de sorolls: el gos bordant, les llagostes xerricant, el cruixir de les meves passes quan trepitgen alguna branca del camí. El sol encara cau a raig, em sento els batecs del cor al pit i la suor que em regalima coll avall.