Rondalles de a la vora del foc

Erem al mirador del refugi de Montcabrer. Als nostres peus s'estenia la Vall d'Albaida com nit estrelada, esguitada pels llums dels masos i Agres com la galàxia més propera.
Era nit orba, cegada per denses nuvolades, que van anar congriant-se durant tota la vesprada al llevant de la Serra Mariola.
Estàvem sols, arraulits al voltant del foc, amb un herberet, fet amb herbes aromàtiques de la Mariola i un bocí de xocolata en una xicra.
De bell nou la colla d'antics amics de l'escola ens havíem reunit per recordar el vells temps de trapelles. Ara encisats per la neguitosa llum de la llar, rememorarem antics amors d'adolescents. Mentre Joan, el rondaller oficial del grup, ens narrava un antic conte de a la vora foc. Fou aleshores que comença la tempesta. Pel mirador es mostrava esgarrat per refulgents arrapes l'horitzó. Ensordidors trons ens envoltaven fent-nos sentir com els antics gals: creiem que el cel ens caia al damunt. En aquest precís moment sentirem uns fors tocs en la porta del refugi: TOC, TOC, TOC... Algú va cridar amb totes les seues forces -Quina por! Estàvem arrupits els uns contra els altres sense valor per anar a vore qui tustava la porta. De prompte la porta s'obrí d'una gran soctragada. Vérem el Batiste entrant i llevant-se l'aigua del damunt - Recollons quina aigua cau!
Passarem de la histèria col·lectiva a la hilaritat. El Batiste ens mirava amb cara de no comprendre res - Es que em pixava!- digué quan semblava que l'atac de riure ja remetia, però el va fer revifar -La porta no s'obria!- tornà a excusar-se i de nou augmentares les rialles -Xe, que vos passa?
Fou una experiència terrible, acabarem amb mal de panxa de tant de riure. El pobre Batiste encara fica mala cara quan evoquem aquell moment.