QUÈ PUC FER JO?

Un relat de: Jordi Abellán Deu
Potser el que vaig a dir et sigui indiferent.
Em pots creure que m’importa ben poc.
Si no et remou no em mereixes atenció.

Saps que no som els reis de la creació.
Que l’aire que respirem no es fa sol.
Ens cal conviure amb les que el creen.

Què ens alimentarà si no deixem res al voltant?
Remourem muntanyes de brossa buscant un mos
o ens menjarem uns als altres amb desesperació.

Cal pluja perquè pels rius hi baixi aigua.
Aigua necessària per sustentar tota vida,
aquesta que, sense més, donem per segura.

Si amb inconsciència seguim per on anem,
i en el cel no hi volen els ocells, serà cel?
Si moren els arbres on trobarem ombra?

Em diràs que la ciència trobarà la solució.
Llavors jo et pregunto: N’estàs segur d’això?
Estàs disposat a creure-ho sense moure un dit?

Què direm a fills i nets quan res no quedi?
Estàs preparat per afrontar la seva acusació?
Quan amb ulls plorosos, o pitjor, plens d’odi
ens assenyalin i ens preguntin amb tota raó:
Per què m’heu hagut de portar a aquest món?
Doncs comença a pensar: Què puc fer jo?

Comentaris

  • Sigues positiu.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 01-05-2017 | Valoració: 10




    Fa dies que vull comentar el teu poema o millor dit respondre a la pregunta que tu mateix ets fas.
    Per començar et diré que encara que no ho sembli, mai havíem estat tan bé com ho estem ara: Hi ha menys fam, guerres, malalties, desigualtats al món. Encara que a primer cop d'ull sembli tot el contrari. La història, sobretot la història literària i cinematogràfica, sempre, com és lògic, deixa constància de la part bella de la vida. Però, la veritable història dels oprimits i explotats poc se'n parla o es disfressa amb pinzellades de romanticisme. No més cal endinsar-se en l'antiga història d'Egipte, Roma, Europa medieval i moderna també, pobles precolombins: sang, violacions, mutilacions, esclavatge etc... Ara per contra, no tot el món encara, malauradament, disposem d'un confort i drets socials com mai els ho havíem tingut abans.
    En quan al medi ambient, és cert que el planeta és víctima del nostre avenç tecnològic mal aplicat. Però això és del tot normal tinguen en compte que aquest avenç és novell i per acabar-ho d'espatllar no va de bracet amb el que és l'espiritualitat. Però també et diré que això està canviant. Cada dia hi ha més consciència ecològica, cada dia hi ha més humans que s'incorporen a aquest projecte fundacional que és fer un món més sostenible i respectuós amb tothom i amb l'entorn. Aquest canvi comporta com tota transició desgavells i fins i tot dolor. Però al final sempre guanya la sensatesa.
    Jo em sento afortunat d'haver consumat dos terceres parts de la meva vida sense haver viscut l'horror que han viscut els que ens han precedit o els que els que encara avui els hi toca viure-ho. Però, Jordi, no has d'oblidar que tothom, per inversemblant que sembli, tria en venir al món les experiències per les que ha de passar. Perquè no hem d'oblidar que la Terra és una escola, una gran escola! on venim a experimentar, aprendre, purgar per dir-ho d'alguna, per tal d'assolir aquella perfecció o arquetip humà que ens permeti pujar de nivell fins a poder trobar-nos algun dia amb la font d'on emanen la puresa de l'anima. Perquè malgrat que hem vingut tantes vegades, la desmemòria, ens fa viure en constant confusió i perplexitat. Però és que ha d'ésser així. Imaginem-nos com fora el dia a dia recordant fets, tant bons com dolents, de vides passades. Ja recordar les darreres vacances o una tràgica situació ens duu nostàlgia o patiment en aquest darrer cas ,doncs ara imaginat si recordéssim les mils i mils d'experiències que hem tingut a llarg de moltíssimes existències? Encara que he advertir-te que totes aquestes existències són simultànies, per dir-ho d'alguna manera, si ens aferrem a la idea de que el factor temps i espai és només una percepció humana.
    Jo crec que tenint aquesta percepció hom ja esdevé, en certa manera, un ésser immortal i per tant perd la por a la mort... Perquè, ai las! Aquesta és la major preocupació de l'ésser humà quan es troba despullat de tota materialitat tangible i perceptible. Ara com ara la religió, opressora per naturalesa, està deixant de regir les nostres vides i això comportarà que per primer cop l'ésser humà és retrobarà amb si mateix, amb la seva divinitat, amb el seu jo col·lectiu que actua sense oblidar que tots som un mateix....

  • Debat[Ofensiu]
    olgalvi | 30-04-2017 | Valoració: 10

    És un tema molt actual i que genera molt debat. Jo estic d'acord amb tu, el nostre planeta és casa nostra i l'hem de cuidar però veig molt interessos, económics i polítics, Tot plegat em porta una profunda tristesa. El poema és preciós, Felicitats!

  • Anar a rehabilitació[Ofensiu]
    kefas | 29-04-2017

    Apa noi, pro què et passa ?. Potser se’t ha desconnectat el melic del cervell ?. Des que es va descobrir que el centre de presa de decisions socials és el melic i el cervell només és un apèndix per executar-les, això passa força sovint.

    Pots fer una prova senzilla. Seu en un lloc silenciós i tranquil i mira’t el melic fixament durant deu minuts sense moure les orelles. Si no aconsegueixes sentir que ets el centre de l’univers i comences a notar una càlida sensació de plenitud, estàs fotut. Ves corrents a un centre de rehabilitació.

    Ara que estem a punt d’aconseguir el nostre objectiu, deixar el planeta llis com un ou, no podem permetre que es torni a estendre el pessimisme i el desànim amb aquestes heretgies. Ara corro a denunciar-te.

  • Poema[Ofensiu]
    POBLET | 28-04-2017 | Valoració: 10

    per pensar i meditar seriosament el seu contingut.
    M'agrada molt Jordi.
    Ah, i felicitats que tots els sants tenen vuitada. no?

    Una abraçada.

    JOSEP MARIA

  • M'agrada molt, moltíssim.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 27-04-2017 | Valoració: 10

    És molt cert. I molt ben plasmat literàriament en versos sense rima (no necessiten pas rima).

    ¿Perquè portar fills a un món devastat per nosaltres mateixos i, en menor mesura, per generacions anteriors? ¿Perquè no fem coses per millorar el món, com el reciclatge, si és que no ho fem ja en el seu cas?

    Som responsables del planeta i de la convivència amb les altres espècies, i no som superiors a res. Qui maltracta injustament mai mereix ser amo de res. No parlo en broma.

    M'he endut una sorpresa molt agradable amb el teu relat. Imprimeixo com a principi rector meu el de llegir més relats teus; com a principi rector, insisteixo.

    A reveure, Jordi!!

  • M'agraden els relats i poemes[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 23-04-2017

    que fan pensar com aquest, però jo sóc més optimista i vull pensar que sí, que una meravella com és el nostre planeta no es perdrà fàcilment tot i que els humans ens empenyem en malmetre'l.

    Aprofito per desitjar-te que tinguis un dia del teu sant, "superguapu".
    Una abraçada, Jordi.

  • Llach[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 22-04-2017 | Valoració: 10

    Jordi, m'has fet pensar en Lluís Llach i la seva vella cançó "Cal que neixin flors a cada instant". Una forta abraçada!

    Aleix

  • Montseblanc | 21-04-2017

    Jo crec que la ciència no trobarà la solució, segur que no. I tampoc estic fent res per evitar-ho perquè no és a les meves mans. Ni jo ho he espatllat ni jo ho puc arreglar. Al meu fill ja li he dit moltes vegades i és ell el que m’anima i em diu que potser el final no serà tan negre. Però sí que ho serà, negre del tot. No faig res, Jordi, viure tal com m’han ensenyat els meus pares, que ja reciclaven les ampolles de vidre quaranta anys enrere, inclús les que ens trobàvem llençades als marges de la riera. Visc amb sentit comú però sé que no és a les meves mans la solució. De fet la solució ja no és a les mans de ningú, ara la qüestió es quan de temps allargarem...

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Jordi Abellán Deu

Jordi Abellán Deu

126 Relats

199 Comentaris

46219 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.

Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos, perquè no me'n considero de poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.

El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.

En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.

Una abraçada relataires.

Jordi


P.D.

Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.

Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.

jordiabellan@gmail.com