QUADERN INCOMPLET

Aquest relat, aquest curt relat m’havia passat completament per alt.
Abans de fer aquest senzill però sentit comentari, l’he rellegit i... és curiós, jo l’any 2003 vaig començar a escriure les meves diguem-ne memòries i, tal com vaig deixar constància en un “nanorepte”, em vaig quedar en la infantesa; no vaig ser capaç de continuar i de moment continua igual. Que n’era de feliç sense saber-ho!
Gràcies, Pilar, per aquestes quatre paraules tan ben encadenades.
—Joan—

El vell quadern de records selectius del passat rejovenix en descobrir que encara hi ha fulls per omplir.
Felicitats!

Aquest relat, si bé breu, no està incomplet, gens ni mica... ans al contrari, és ben ple d’emocions i sentiments, de records i de vivències, de passat i present, de dolor... i d’esperança!

M’agrada tornar a llegir-te, i saber ( tornar a saber, hauria de dir per ser més precisa! ) que d’alguna manera molt especial, potser tan sols a pas de sensibilitat, caminem juntes per damunt de les ones...

“Abans que es faci de nit”, t’envio la primera abraçada d’aquesta tardor,
Unaquimera

una salutació ben cordial i gràcies per ser tan amable
joan

Un relat melangiós, que deixa un gust agredolç . Ja diuen que la ment sol guardar els millors records i els dolents ens els amaga al calaix de l’oblit. Qualsevol moment poden aflorar i tornar a donar tristesa; però la teva protagonista si ho he entès bé, sembla haver triat el present i viure el que li queda amb l’amiga falaguera.
Una forta abraçada

a tu pel teu comentari i per la teva amabilitat
el xavier està molt bé, és un petit trastet... t'envia records

fins la propera
joan

a tots i totes ens en queden de fulls en blanc.

Semble una Teresina esquerpa de sentir la vitalitat que li ofereig la Colometa. Tancada en el seu mon de la llibreta dels records. L'optimisme li arriva a temps per acabar d'escriure les darreres pagines de la seva vida, oblidant una mica els moments tristos que ha viscut. Es un relat molt tendre i molt proper. Enhorabona!

(gràcies també pels teus comentaris)
una abraçada
Marta

Jo veig aquest relat com un cant a l'esperança. Malgrat això, no sé si et passa el mateix, però aquí a relats, els que trobo solen ser molt dramàtics. Però per què tanta desil.lusió literària? És quelcom que no acabo de comprendre. Si que n'hi trobo algun que és com l'excepció que confirma la norma, però t'ho diré sincerament, brins: no creus que el cant al bo del món dins els relats, però amb molta més alegria, seria un traspàs cap a més, i torno a dir, alegres vibracions? Encara que jo en sóc un més, en definitiva, i també ho faig, no sé per què.

Merci.


Sergi

Primerenca impressione he de felicitar-te pel relat. Dos mots i expressions que me'n omplert el sidral dels meus pensaments , com ara..... Falaguera, o sanglots de tristesa .tercera reflexió ,es per la senyora Teresina; A la hora baixa de les nostres vides, el que i perquè es un denominador comú de quelcom que podríem o podria esser, pero senyora Teresina..... la visa de la nostre vida, nomes ens done una oportunitat de comprar sense re carrac la felicitat.

una dona sàvia que quan veu que els records del passat són massa dolorosos opta per agafar la jaqueta i sortir a passejar amb la Colometa.
Sempre és un plaer llegir-te, brins.
Petonets.

just guanyador per ser un retrat agredolç tan cru i real com la vida..
gràcies per compartir
fins ben aviat
joan

... pàgina a pàgina, per l'unic moment que realment existeix: el present, construït amb retalls de joia/ patiment, rialles/ plors, èxits/ fracasos, certeses/ incerteses, encerts/ errades, amors/desamors, justicia/ injusticies, dolç/ amarg..... necesitam de tots els ingredients per a donar forma a tota una vida i hem de sabre acceptar-los per a poder-los pair...
Un relat precís, tendre i amb un missatge directe i colpidor...

Una abraçada



leonardo

La llibreta guarda allò que la Teresina vol. És el voler, no el saber. Tots fem el mateix, però; en major o menor grau crec que tots ho fem. Malgrat tot, el final optimista i el gest de voler sortir a passejar arran de mar ens deixa un bon regust. Relat preciós, amb un vocabulari que m'encanta, m'ensenya paraules poc usades, precioses, per guardar a l'arxiu del cervellet. Narrativa intensa, emotiva, humana cent per cent. Una meravella. Abraçades!

aleix

Abans de l'oblit, la memòria és un ganivet de doble tall, ja que si ens fa ser el que som -¿què som quan perdem els records?- també ens colpeix amb les ingrates nafres de les epxeriències passades.
En aquest breu conte tan excatament mesurat, ens mostres com la memòria selectiva és també una arma traïdora, que si separa el grat de l'ingrat, no pot anorrear aquesta part, la que ens dol. El seu pes, més aviat, serà més llast a la vida que ens queda si no l'explicitem ni el traiem a la superfície.
Qeda la vida, com la protagonista al final entén, com un camí cap endavant. Tancat darrera nostra, la memòria ens rescata el que ens explica on i per què on som. però només anant cap endavant podem seguir sent.
Una abraçada,
franz

Un relat entranyable i sensible que ens parla dels records de la infantesa com aquells més agradables per recordar. La Teresina, però, potser caldrà que es decideixi a escriure aquells fulls en blanc per tal de verbalitzar aquells mals moments que sembla no haver aconseguit pair. Malgrat tingui encara fulls en blanc, els records l'acompanyen tot el temps.

Com sempre, la teva prosa impecable ens narra aquesta tendra història de manera que el lector s’identifiqui immediatament amb la protagonista.

Ens seguim llegint,

Núria