Plou melangia

"...que les coses hi són
malgrat el nostre esforç..."

de vegades una sublim tristesa ens cobreix amb delit tot el nostre ésser, desemparat a la pluja del enyor i restem impotents mirant embadalits el cel plorant l'aigua de la sofrença i de la llarga solitud.

Transmets un estat d'ànim conegut, amb els teus versos.

gypsy

La pluja... un fenòmen curiós que sovint també ens altera l'estat d'ànim. Jo, per escriure, ho faig millor els dies que plou... xD.

Pel que fa la teva biografia, jo estic d'acord amb l'Antonio Machado. No hi ha camí, cadascú fa el seu... golpe a golpe, verso a verso... todo pasa y todo queda pero lo nuestro es pasar... És que m'encanta aquest poema. Ara recordo que el vaig llegir per primer cop un dia que plovia...

Però que t'haig de dir a tu, Rodamons, que de camins en saps més que jo... Continuaré llegin-te.

1 ptó:

b#NaT#b

M'ha agradat molt, en pocs versos dius moltes coses. Molt bé.

no sempre quan plou se'ns mulla solament la roba.... també se'ns pot mullar l'ànima. I aquesta pluja és més difícil d'eixugar-se.

Ploure melangia.... només dues paraules, però si ens aturéssim a analitzar-les, la seva definició podria omplir-nos moltes llibretes...

"Potser ens agrada sentir-nos originals i creure'ns que el camí l'obrim nosaltres amb les nostres passes, però no és així, ja hi era abans de nosaltres, i hi serà després que hagem passat".

Totalment d'acord...