On és l'Aleixet?

Un arbre esclata en flor i a continuació tots els altres. La primavera entra sense demanar permís i l’hivern s’escola entre les fondalades, com un vell rei destronat que encara s’aferra a la poltrona daurada.

L’Aleixet, panxa contenta, té la seva cadireta entre els pits de la mare, mirant el món amb un desafiament implacable. La dona s’acosta a una gran pantalla tàctil i lliscant un dit apareixen a vol d’ocell tots els cims de la vall màgica. La pantalla és una taula baixa, una mica inclinada cap els angles inferiors, en la que els nens petits s’hi amorren per veure passar els Torreneules, el Nou Fons, el Nou Creus i el Finestrelles. La mare, que veu aparèixer per un dels angles superiors l’Eina, s’avoca a la pantalla i llisca els dits per a cercar el Puigmal, el seu cim preferit, el més ferotge, el rei dels astres.

L’Aleixet, una mica marejat, s’agafa fort a la motxilla i queda levitant sobre el plànol tridimensional, com una papallona cercant la llibertat. En aquell moment, el pare de l’al•lucinat nadó s’acosta i li corda al canell el fil d’un globus groc, que li acaben de regalar per la compra d’una pizza margarita i dos sucs de taronja naturals.

L’Aleixet es gira per fer-li una rialla, deixant de banda les muntanyes, com si s’hagués assegut per un moment al Pic de l’Àliga. Mira els sucs i fa una ganyota, veu la pizza i fa un nyam-nyam amb la mirada, i al final del fil descobreix una cosa que encara no sap què és, però que li recorda un angelet del conte de l’àvia.

El cas és que amb tota aquesta història de moviments i levitacions, l’Aleixet toca amb el dit índex el cim del Puigmal, que la seva mare, tan dolçament estava mirant. El pare s’allunya unes passes, vol fer una foto, gravar un vídeo, vol que quedi constància de la panoràmica de l’Aleixet arribant al Puigmal en globus, encara que no sigui aerostàtic, encara que el viatge sigui virtual, una il•lusió amb ales. Vol que quedi constància, perquè demà tot allò serà aire.