Oasis verd

Entre la densitat, diviso un oasis verd, un oasi enganyós. Travesso l'alta porta de ferro, i un jardí excels s'obre al meu davant. Flaires de flors, m'emplenen els sentits amb un exquisit perfum, amalgama d'aromes combinats pel millor alquimista...la natura.
Em sento com si no existís res més al món.
Sota el llorer i ha un banc de fusta, fet dels seus vells trocs. És el meu lloc preferit per asseure'm; només veig el blau del cel i els verds de l'arbreda i els matolls...Orenetes juganeres refilen contagiant-me l'alegria i la pau que he vingut a cercar. Aquí on hi han les arrels dels meus orígens, on vaig ser tan feliç i on també vaig viure-hi tants desencisos, és on he de curar-me del turment que rosega les meves nits de malsons i els meus dies trenats de fils d'or barrejats amb sogues que escanyen.
Tanco els ulls i lluito titànicament contra els meus fantasmes interns. Sento les veus dels qui van torturar la meva innocència, notant la fiblada de les punxes afilades que van lacerar el meu cos tendre; patint el dolor amb intensitat. Vull ser-ne conscient per tal de conjurar el bé que m'ha de treure del meu sofriment.
Una brisa coneguda m'embolcalla el cos, fent-me estremir. Noto la fresa de les fulles dels arbres... el vent suau acariciant el meu rostre... i em deixo anar. Sé que la natura em guarirà.
Vells sons amics dels que ja no hi són, venen a mi i em consolen amb presencies que tan sols jo puc percebre. Un plor contingut brolla de mi amb força i m'allibera de tanta tensió. Encara sanglotant i sense obrir els ulls, experimento la lluita acarnissada que té lloc en el meu interior quan estic en aquest paratge. I em sento flor, i em sento arbre, i em sento part d'aquet conglomerat. No sé com aturar les forces contraries que em fan estremir, i que tan sols jo puc copsar.
Tothom s'altera al entrar en aquest jardí. Tots es transformen, barrejant el seu sentir amb el d' algú altre que hi va viure, o encara habita dins aquest remoli, que amb freqüència provoca grans tempestes.
Com pot ser que dins aquest bell paratge, cercat per grans arbredes puguin tenir lloc, tantes sensacions adverses? Vull trobar el remei per allunyar el mal, que no ens deixa gaudir de tanta bellesa!
El temps implacable va acostant el moment on una gran lluita titànica te que arribar al seu desenllaç. No sé quan ni com serà, però presento el final i sola, rodejada de tanta contradicció cerco el miracle que pugui desfer l'huracà que aviat esdevindrà.
Mig adormida, tot just sortint del úter del somni, encara sento els sons que em gronxen com una cançó de bressol, ecos repetitius dels que sé que m'entenen i m'expliquen el que he de fer, però no entenc el sentit i no capto el missatge.

Sé que si sóc pacient i em deixo guiar pel vent, escoltant el que la natura em diu, tard o d'hora entendre el llenguatge i podré seguir el seu consell. Mentre això no arribi, tan sols em queda esperar, deixant que els seus aromes em penetrin, actuant com a bàlsam per la meva anima ferida.
..........................
Ja amb els ulls oberts tot cobra realitat. Tot es blau... i es verd... i la bellesa i regna, tot segueix al seu lloc com si res no hagués passat... guardant tots els secrets.
M'alço i contemplo cada reco, mil cops observat, mil cops estimat, i tanco amb clau la porta de ferro que preserva aquest lloc encantat, sentint dins meu que el porto al cor i encara que ara me n' allunyi, tornaré, perquè en formo part i no en puc ni en vull fugir.