L’Univers es viu

Ha: humans assenyats.
HD: humans destructius.
G: Gaia (la Terra)


(HD)— Una munió de forces contradictòries ens castiguen durament. —Però perquè, que hem fet malament? Pensem que res.
G-Criatures humanes inquietes, paràsits que m’esteu matant.
No pareu de jugar a ser deus fent invents destructius. Us serviu de mi per alterar el meu funcionament, mateu la natura, els animals, joguinejant com infants amb elements essencials per les vostres vides.
Alguns se n'adonen, lluiten, però no n'hi ha prou per aturar aquesta devastació.
Ha— Que podem fer per ajudar-vos terra?
G- Sento veus malaltes lleus i apagades que se sobreposen i em demanen consell. Mentre el rebombori i cridòria dels que no creuen res, tan sols busquen la seva satisfacció, creuen que s’enriqueixen, amb tot el que utilitzen que és meu, pensant que tan sols és seu.
G- Pobres infeliços, encara voleu més indicacions, no en teniu prou amb els senyals que us envia l’univers?
HD- Nosaltres, dins la seguretat que hem aconseguit lluitem contra el que ens mata. No volem passar fred, ni calor. Prediem el temps, els sismes, l’esclat dels volcans i no ens falta mai menjar, ni roba per cobrir-nos, cada cop elaborem productes més sans pel benestar dels nostres organismes. Això és la guerra i la guanyarem.
G- No us adoneu que tot està en equilibri? Si jo emmalalteixo, tot l’univers acabarà malalt. Començant per vosaltres. Un cop extingits, seguiré jo, pel vostre mal cap. A qui se li va acudir donar-vos aquest cervell destructiu, altiu i forassenyat?
Ha— Germans, atureu-vos, no veieu que morirem tots abans d’hora.
HD- Calleu insensats, uniu-vos a nosaltres i hi guanyarem tots.
Alguns morirem sí, però aquest és el preu de la guerra, és inevitable.
G- Sento veus minses intentant aturar un exèrcit de tarats, ho veig negra sense ajut. Ja tinc el Sol enfadat, no para d'escopir-nos, m’arriben flamarades que m’alteren.
Mil·lennis més tard, un esclat descomunal va transformar la “Via Làctia”. Planetes nous començaren a viure, passa temps i temps fins que van començar a lluir. Petis virus i bacteris aparentment innocents començaren a gaudir, es desenvolupaven cossets nous, xipollejaven dins l’aigua, eren feliços… I així va seguir, desconeixent el passat, es van anar desenvolupant noves espècies que anirien creixent fins a la pròxima explosió…