Sensacions de primavera

Un despertar gris encetava el dia, no era trist no, tan sols mandrós.
En mirar absorta per la finestra, veia en l’ambient la mateixa calma mansa que impregnava el meu cos com si encara fora dins el món oníric.
Sense sortir de l’embadaliment vaig baixar amb lentitud l’escala, per inèrcia.
Un esmorzar lleuger i un cafè amb llet calent reconfortaria el meu jo mig adormit. Amb les mans rodejava el vol com sempre, intentant retenir l’escalf per iniciar el nou jorn.
Vaig sortir al jardí, la mirada fixa en la verdor de l’entorn tan conegut i alhora tan distint cada jornada, cada estació… Resseguia les formes recaragolades de les moreres, fitant els brots tendres entre la boira suau i esfilagarsada que embolcallava la natura verge.
Jo restava inerta, sabent que formava part de tot aquell entorn tan bell, on avui el temps s’havia aturat; talment com si les meves mans ara tèbies, l’haguessin pintat, pinzellada a pinzellada i jo hagués quedat retinguda dins el quadre.
Un silenci plaent m’unia a la gespa i sentia que m’alçava com un tronc més, els braços quiets com branques, les fulles immòbils per manca de vent.
Notava la humitat que em penetrava per les arrels, i com la saba afluïa pel meu ésser. El món vegetal m’obria la porta. Ara era al meu lloc, la nostàlgia tan aviat em duia a imatges del passat, com retornava al present que prenia forma i podia observar les distintes gammes de verd de cada arbre, les mil coloraines de les flors. Des del to obscur dels avets, la brillantor del llorer florit, les fulles agrisades i encara cobertes de borrissol del petit roure i el platejat de l’olivera. A l’ombra matolls d’acant cobrien part del sol. Destacaven les peònies fúcsies de vida breu, però de gran bellesa i l’aroma dolç que escampaven arreu impregnava els sentits, el taronja pujat de les Clívies, el to carabassa de la Calèndula, i els grocs, blaus i violats de tantes d’altres.
Amb tot aquest encanteri podia fins i tot percebre siluetes abstractes, calidoscopi de futur.