Nua, entre el foc i tu

Entre la pluja i el foc, entre les llàgrimes i la passió, entre la raó i el desig, entre... Aquesta és la dualitat que viuen els dos protagonistes d'aquest breu i poètic relat.

No sé si paga la pena transcriure't les frases que més m'han colpit. Després de llegir els comentaris he pogut comprovar que no sóc l'única que les cito. Les tornaré a copiar per tal que tinguis la certesa que són un encert:

·recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir

·Sabia de la teva por i la comprenia.
No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia.

Felicitats per aquest relat!

Cal anar llegint les teves obres antigues, són tan magnífiques com l'últim relat que has publicat!

Núria

sentiments que deixem fluir, i que creixen més i més. I què els gaudim, els fem realitat.
Però un bon dia hem de decidir.........per què?
perquè és així, la vida ens dóna ens treu....
deixem perdre el millor? per covardia?
El cas és què és així. Un dia no podem més i hem de decidir , continuar, trencar.
Moltes vegades he pensat que els amors com aquest potser perduren perquè queden en el record de la memòria, en el cor

Moltes gràcies per les teves paraules sempre tendres i encisadores

un petó gran

... que a mi, que m'agraden les narracions de primera lectura -no ho sé dir d'altra manera-, amb tu, generalment, no em passa.
La primera vegada que he llegit aquest relat m'ha agradat… i no sé perquè. El rellegeixo i quedo atrapat de les teves paraules.
Gràcies per escriure!
Joan

...que dur quan s'arriba en aquest punt, quan les coses acaben, quan no saps com fer-ho, quan tu has estat en part la conseqüència de l'altre... que dur i ben redactat.

Una abraçada!

Hola Gessamí blau, em sembla que som dues Romàntiques empedreïdes.
Jo també de sobte vaig tenir aquesta necessitat de deixar constància dels meus pensaments.
Per això vaig fer un blog. "MomentsNostalgics".
Jo també agraeixo, a tota la gent que passa per el meu espai i per a tu estimada un 10.
No canviïs mai.
Espero que els nostres relats sian el principi d'una llarga amistat.
MARISA. 21/2/08

forta i honesta amb ella mateixa

Realment fascinant. Uau! No tinc prou paraules, és un escrit excel·lent!!

entrant tan poc com faig ara a RC! Coses tan -de debó t'ho dic, amb la mà al cor- sensacionals i ben elaborades com aquest Nua, entre el foc i tu. D'entrada, el títol ja resulta d'allò més atractiu. Crida l'atenció, és incisiu, intens, profund i dóna una mostra perfecta del relat que segueix a continuació.

Tot ell farcit de magnífiques expressions, imatges i metàfores, em permeto la llicència de ressaltar-ne algunes. Es tracta de petites joies literàries que m'impulsen a demanar-te: per quant, la primera novel·la?

"En els ulls, cansats, s'hi detectaven senyals inequívoques de llàgrimes que vessaven per dins".

"Sé que els meus ulls et fugien, i recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir."

El final és demolidor: tota una obra mestra d'intriga, de suspens. Deixes als lectors i lectores amb la boca oberta, amb ganes d'una segona part.

"Amb només una paraula ho hauries pogut canviar tot...
Sabia de la teva por i la comprenia.
No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia."

A quina covardia fas referència? Què amaga, en realitat, en el fons del fons, aquell personatge? I ella? Tan aviat personifica la iniciativa com es deixa portar pel que li diu l'amant. Moltes pregunes, l'inici de moltes reflexions, és el que queda en ment després d'haver-lo llegit.

Quin tacte, quina cura dels detalls! No puc parlar-te ni d'estil, ni d'ortografia, ni de "mancaria una altra revisió perquè fos definitivament bo". És bo tal com és. I jo em plantejaria de picar a la porta d'alguns concursos. És una decisió teva, per descomptat, i els concursos... bé, són els concursos, però amb un relat així, guanyis o no, el jurat ha de quedar satisfet i agraït tal i com jo, des del punt de vista d'un simple lector, estic ara.

Gràcies, finalment, per comentar-me la Segona carta de l'autor. Va passar una mica desapercebut, però per a mi va ser un moment especial.

Una forta abraçada d'un lector profundament agraït,

V.

Que dificil es de vegades tenir q triar entre el q sent el cor o be la raó. Es trist, pero de vegades necsesari trencar amb allo q sabem q no tenim ni solucio ni futur. Lo facil es pensar-ho, pero dir-ho, no ho es tan. M'he sentit identificada amb alguns dels teus escrits. M'agradat molt. Un peto

M'ha agradat el relat :
transpua passió,
melancolia i tristessa.
Es un adeu dels cossos
pero no de las ments,
es un renunciar ,
apretant fort al que marxa,
sabent que no el retindrà....

es un adeu desseperat

Avet_blau

hi ha a aquest relat!
He viatjat amb tu dins d'aquell cotxe i he sentit l'escalfor la la llar de foc...També el desesper de sentir-se lligat a algú que realment no val la pena estimar, perque et fa mal.
Jo també he viscut moment a la vida com aquest...sap el que no et convé però no pots evitar seguir endavant. És més fàcil veure-ho amb perspectia que quan t'hi trobes, et sents com en un carrer sense sortida.
M'ha agradat molt com descrius els sentiments ocults dins l'ànima.
Una abracçada que et reconforti i t'escalfi el cor.

Un relat com un bagul que s'obre: Records, evocacions, remembrances... tempesta, temporal, oratge... trajecte, recorregut, avenç... preocupacions, angoixes, cansament... destí, pànic, silenci i en mig d'ell, una sola paraula que no és la que es desitja sentir.

Ah, el poder d'un mot! La potència d'uns sons articulats en un instant fa caure barreres, murs, muntanyes de por, distància o circumstàncies; també aixeca onades d'odi, d'amor, de desamor, de passió, de desig o de desconfiança, suficients per fer naufragar el vaixell més curosament construït; és capaç de construir lligams d'aquells que salven abismes i serveixen de pont o de destruir aproximacions i coincidències com si fossin invisibles.

L'absència d'aquests sons té tant de poder com la seva presència! Terrible el poder de les paraules...

Com de costum, tu les has sabut col·locar al pentagrama del relat de tal manera que cap d'elles grinyoli i entre mot i mot deixes anar, tal com et vaig comentar, un bon grapat de sensacions i sentiments sempre fermats per un cap que impedeix al cor deixar-los anar desbocats...

T'envio una abraçada silenciosa que és ben plena de paraules callades,
Unaquimera

de sensacions, de desitjos, de passions que ens esclavitzen fins que ens fan dir prou, no vull viure emmanillada. Costa prendre aquestes decisions i tu ho fas notar, com si fóssim ells. Ell i ella, cadascú amb les seves circumstàncies intentant sobreviure a la pròpia solitud.

Un títol preciós i una prosa forta i decidida que sap allà on vol arribar.

petons!!

gypsy

vaig llegir-te fa temps, tot i que no recordava massa bé els teus escrits...

aquest, en concret m'ha agradat molt, la història d'un amor que s'intueix que s'escapa dels dits, simplement per covardia... és molt trist i molt lamentable, però les coses a vegades s'escapen dels dits sense que res poguem fer-hi...

una abraçada, i et continuaré llegint!

Gràcies per el teu comentari, de debò. En aquesta cadena d'atzars i troballes i recomanacions i ... he anat al peu dels teus relats. M'agrada com expliques de manera senzilla i amb estil directa tot un desenllaç i el dolor i impotència que genera. No hi ha paraules grandiloqüents - casi mai apareixen en la realitat - potser per això resulta tan versemblant. Hi ha un anar desgranant moments i actituds i cabdellant silencis i complicitats que roden cap a una fi dolorosa. A mi m'agrada especialment la frase amb que tanques el relat: "No em podies demanar, també, que acceptés la teva covardia" Trobo que ho fas de manera contundent y amb molt poques paraules ens apropes a una manera de sentir amb profunditat allò que viu el personatge.
Gràcies, un altre cop i fins aviat.
Una abraçada,Gessamí

Estimar no és fàcil. La vida tot sovint és complicada i necessitem d'una valentia que potser no disposem per aconseguir-ho. Però, ser covards vol dir que no sabem estimar? En podriem parlar una bona estona.
En poques paraules transmets una realitat complexa, que tots hem viscut alguna vegada, en la pròpia pell o en la d'algú proper (massa proper?).
Jo em quedo amb una frase: "Sé que els meus ulls et fugien, i recordo el pànic que sentia de que fossis capaç de llegir-hi el que les meves paraules no et volien dir".
Preciosa!

Uns petons!
manel

i com ens costa dir el que s'ha de dir i trobar el moment i la valentia de fer el que s'hagi de fer.
Patim molt per saber el que volem i en l'instant que ho sabem, ens torna a costar molt el saber-ho dir, saber-ho transmetre a la persona que esta al nostre costat i també saber-li dir quins són els nostres pensaments. Tenim una por un tant irracional d'afrontar aquest pas.
En tota relació, i com més temps fa que dura encara més, hi ha muntanyes de coses que afecten a la vida diària de la parella. El que passa en cada cas difícilment afecta o és interpretat de la mateixa manera per tots dos. Els problemes, els seus efectes i les seves conseqüències molts cops no acabem de sortir a la llum i cada membre d'aquesta parella ho guarda, ho pateix i ho porta de forma diferent. Arribat el punt de parlar, de comentar, de discutir... potser tots som una mica covards.
Ha estat un plaer llegir i reflexionar al voltant del teu relat.
Espero que ens retrobem aviat. Una abraçada.
aiguasalada

Que difícil és a vegades fer cas a la ment quan el cor o el desig demanen el contrari. És dolorosa tota pèrdua encara que el què estigui en joc sigui la nostra pròpia dignitat.
Tens una prosa clara i neta, saps transportar a qui llegeix al teu món emocional. M'ha agradat molt la mirada que has utilitzat per tractar el tema. Continuaré llegint-te. Una abraçada.